Tel.: (+34) 93 412 76 00

Una experiència insòlita de periodisme popular

Grama va néixer el gener de 1969, aquest any ha fet 50. La idea de crear una revista que cohesionés una ciutat en formació, suburbial i de barris dispersos, va ser del capellà Jaume-P. Sayrach.

Es va recolzar en alguns joves del barri del Centre i en nouvinguts del barri del Fondo, on havia posat en funcionament dos anys abans la seva parròquia. L’empresa editora eren les parròquies de Santa Coloma, una argúcia legal per sortejar la llei i aixoplugar-se sota els privilegis del Concordat. Es va dir Grama per Gramanet, i també pel nom de l’herba humil que creix i s’estén per tot. L’escultor Josep Maria Subirachs va dissenyar el logotip.

La revista es feia d’una manera artesanal. Sayrach creà una redacció formada per un grupet d’intel·lectuals locals i uns quants ‘periodistes’ dels barris als que primer els ensenyava a escriure: subjecte, verb, predicat.

S’imprimia a Sant Andreu, a una impremta d’una linotípia i escasses famílies tipogràfiques. Es maquetava amb galerades. Alguns titulars i guarniments es feien amb linòleum. La publicitat hi era present des dels primers números. Es venia a quioscos, hi havia subscriptors, es buscaven anuncis, i a final d’any es feia loteria per intentar eixugar l’inevitable dèficit.

Mentre va durar (14 anys, des de gener de 1969 fins al gener de 1983), Grama va exercir d’escola de periodisme i fotoperiodisme, però també de dibuix, maquetació, disseny, composició de texts, administració, màrqueting publicitari, comptabilitat i distribució. Tots els pals.

Sobre els continguts, la revista va ser sempre fidel al que passava al carrer, als barris, a la societat. Des dels primers números el català va estar present als textos, i els temes s’alternaven segons la situació política i social del moment. Els temes religiosos i de fe, més presents a la primera etapa, sobretot per justificar l’aixoplug de l’església, van anar desapareixent.

Les notícies, sempre arrelades als barris, es compaginàvem amb temes genèrics escrits amb intenció formatiu-divulgativa: l’especulació immobiliària, l’avortament, la delinqüència juvenil i la de guant blanc, el divorci, l’ensenyament en català, la reforma política, les lluites obreres, la corrupció…

Grama va néixer amb una inqüestionable voluntat crítica, amb una redacció formada per gent jove, compromesa en associacions locals no oficialistes i en organismes d’esplai o d’acció social de l’església, o fins i tot amb partits polítics clandestins -ha escrit recentment Jaume Fabre a Serra d’Or-.

La reacció de l’Ajuntament de Santa Coloma per neutralitzar la nova revista va ser treure’n immediatament una de seva al carrer: Gramanet.

El paraigües parroquial no va evitar la llei de premsa, les multes, sancions governatives i querelles judicials. “Multes, canvis forçats de director, tensions entre redactors vinculats a diferents opcions polítiques… més o menys el mateix que patien altres revistes combatives dels últims anys del franquisme”, diu Fabre.

Amb els anys, l’equip i la revista es van consolidar. Deu anys després d’iniciar la publicació mensual van passar a setmanal. S’acostaven les primeres eleccions municipals democràtiques i la revista volia donar resposta als nous reptes. Els tiratges rondaven els tres mil exemplars. Alguns s’havien exhaurit completament. En ocasions calia fer edicions especials, de poques pàgines, per informar de fets puntuals.

El 1979, a les primeres eleccions locals, l’esquerra va arrasar a Santa Coloma. El capellà Lluís Hernàndez, del PSUC, va ser l’alcalde. Sayrach i molts altres col·laboradors i membres de la revista van sortir elegits regidors o van ocupar càrrecs i responsabilitats polítiques.

Els pocs periodistes que no van optar per fer política es van haver de replantejar el futur. Ara que tants amics gramers estaven col·locats a l’Ajuntament tindrien més possibilitats d’aconseguir ajuts, anuncis, informació veraç… I consolidar la revista -com va passar amb altres capçaleres locals d’arreu de Catalunya- per ser gestionada com una empresa “normal”.

Per facilitar-ho, el 1980 les parròquies van cedir la propietat a una societat constituïda per membres de l’equip que la feia. Els periodistes van somniar que una ciutat amb 140.000 habitants tenia suficient massa crítica -de lectors i d’anunciants- i de suport institucional con per mantenir la revista. Es van equivocar.

Una publicació de tothom
La primera subvenció que van demanar a l’Ajuntament va ser rebutjada pel PSC, que titllà la revista de pro-comunista. També va votar en contra CDC, pels mateixos motius. La votació va quedar empatada. Calia el vot de qualitat de l’alcalde. Òbviament votaria a favor. Però abans que ho fes, va demanar la paraula el director de la revista. Va rebutjar una subvenció que només comptés amb els vots del PSUC, perquè marcaria injustament la trajectòria de la revista, que es reclamava de tots.

L’equip professional va intentar el suport de la societat civil. Va obrir la societat mercantil per incorporar persones disposades a invertir en el projecte. Aleshores van descobrir que Santa Coloma -al contrari de la veïna Badalona, per exemple- no tenia una burgesia capaç d’arriscar en una aventura cultural i periodística com aquella.

Mentre els amics de l’Ajuntament feien la seva pròpia publicació, L’Ajuntament informa, plena de propaganda, i la repartien gratuïtament a tots els forns i bars de la ciutat, els de Grama maniobraven a la desesperada per buscar una sortida professional.

L’octubre de 1982 la revista va passar a una periodicitat diària. Es repartia conjuntament amb El Periódico. Del primer número se’n van fer 11.000 exemplars. Va durar tres mesos. La vigília de Reis de 1983, l’assemblea de treballadors va prendre la decisió de tancar. A la portada, amb lletres blanques sobre un fons negre, un gran ADÉU en majúscules i els dos primers versos de la cançó de Raimon dedicada a Víctor Jara: “No es difícil morir en aquesta vida, que viure és més difícil”.

Grama, una experiència insòlita de periodisme popular, va ser un tren unitari que sortia de l’estació Suburbi per anar a Revolució; però va descarrilar en arribar a Democràcia.

Jaume-P. Sayrac: l’home que camina
Jaume-P. Sayrach va fer 90 anys el 31 d’octubre. Un grup d’amics i amigues van organitzat un acte de reconeixement i homenatge que va tenir lloc el 9 de novembre a la Biblioteca del Fondo, el seu barri.

També s’ha creat la pàgina web, www.enelfondo.cat, en la qual es pot consultar tant la trajectòria biogràfica de Sayrach com la història del barri del Fondo, les persones més rellevants que hi han viscut, les entitats, etc. Finalment s’ha reeditat el seu llibre En el Fondo, en el qual es descriu com era el barri a mitjans-finals dels seixanta, i com va portar a terme l’encàrrec del bisbe Modrego de fundar una parròquia.

Sayrach va néixer a la Diagonal de Barcelona, a la casa projectada pel seu pare, l’arquitecte Manuel Sayrach, en la part mar de la cruïlla amb Enric Granados. Un edifici del modernisme tardà que compila tots els valors culturals, catalanistes i republicans d’una família burgesa més marcada per la cultura que pels diners.

En el documental L’home que camina, que s’estrenà durant la festa d’homenatge, Sayrach diu que el va marcar molt “el fet de tenir jo tantes coses, i veure que hi ha tanta gent que no en té res”. La seva opció pels pobres l’ha desenvolupat a Santa Coloma, on es va empadronar el 1965 i on continua visquen 54 anys després, en un piset i en un barri que són l’antítesi del pis i del barri on ell va néixer.

Capellà, periodista, escriptor i pensador, Jaume-P. Sayrach ha excel·lit en cada una d’aquestes facetes. Com a capellà, es va alinear amb les corrents progressistes de l’església posterior al concili Vaticà II, va fer de la parròquia del barri un focus d’activitats formatives per a joves, especialment de la JOC, va renunciar a cobrar pels serveis religiosos i va treballar com a retolista a una empresa de Badalona i va cedir els locals parroquials a tots els grups antifranquistes clandestins que els van necessitar.

Amb altres capellans joves del mateix tarannà va liderar una reforma de l’església local que va ser molt criticada per la seva radicalitat: a les parelles no creients les aconsellaven que es cassessin pel civil, i només administraven sagraments si efectivament els creients ho eren.

A les primeres eleccions municipals democràtiques es va presentar com a independent a les llistes del PSUC, encapçalades pel seu amic i també capellà Lluís Hernández, rector de la parròquia de Sant Ernest [pel Che], l’edifici de la qual era el petit pis on ell residia.

Com a periodista Sayrach s’ha significat per haver impulsat o fundat revistes als llocs on l’han destinat. A Vilafranca, on va fer per primer cop de vicari, va impulsar Acció. Al Poblenou, on va anar després, 4 Cantons. I a Santa Coloma, Grama (1969-1983) i Fòrum-Grama (1996-2006). Des de l’aparició d’internet manté diferents blocs on opina quasi bé de manera diària. L’actual és: www.capvespre.cat. Com a escriptor ha publicat una desena de llibres.

sayrachs
L'arquitecte Xavier Valls en la presentació del número especial de 'Grama' sobre el Pla Polular

Favb.cat