Tel.: (+34) 93 412 76 00

La premsa local i el poder, més comissaris, però més transparència

La premsa local tenia, als agitats anys 70 i 80, un privilegi pragmàtic: podia contrastar la versió oficial molt més fàcilment que altres especialitats. Si l’alcalde elogiava la gran inversió feta a la barriada ‘x’, el periodista inquiet podia anar-hi amb un cop de bus, veure si era veritat o no i fer- ho constar a l’article de l’endemà. Una fiscalització molt més difícil per a la cobertura generalista, perquè la censura i la burocràcia dificultaven molt més el contrast.

Avui, als pandèmics anys 20, la relació amb el poder és molt diferent: les institucions tenen obligacions de transparència i hi ha informació immediata i en línia sobre gairebé tot. Ara, però, pateix mals com la intoxicació per pressa i sobreabundància i per la imposició de gabinets de premsa amb mentalitat de firewall (tallafocs).

La política avui és comunicació i la comunicació ja no necessita tant els micròfons i rodes de premsa. Una piulada pot ser notícia. Però en canvi exigeix altes dosis de relat, d’imposar una determinada lectura [frame] dels fets i de ràpids contraatacs a les crítiques. Això ha sacralitzat la figura del dircom o cap de premsa, com si l’èxit o fracàs d’un partit no depengués d’allò que fa per a la ciutadania sinó de com ho explica. En això sí que el periodista es troba enmig de política i públic, com a intermediari necessari del flux incessant de propaganda.

L’Ajuntament de Barcelona no viu al marge d’aquesta tendència general. El consistori de la Transició, diuen els veterans, era un colador per a la informació: regidors, caps d’urbanisme i fins al conserge feien declaracions als seus periodistes de confiança -amb o sense anonimat- i per tant les fuites d’informació eren el pa de cada dia. Avui un funcionari que expliqui una intimitat municipal es juga literalment la feina i per tant si rep una petició la notifica ipso facto per evitar-se problemes. Fins i tot els electes! Qualsevol consulta “ha de passar per Premsa”, en l’argot actual.

És a dir, mana la llei de l’embut. I qui té un embut té el poder, quan es tracta d’informació. Les teories que s’estudien a la facultat de Comunicació, com el gatekeeper, l’espiral del silenci o l’agenda setting, es fan realitat dia rere dia en aquest contacte entre informadors i informants. El dret a la informació depèn directament d’aquest entrepà. Hi ha professionals que creuen en el seu paper de facilitadors i d’altres que han assumit com a pròpia la funció de comissari polític. Les pressions per exercir aquest segon rol les haurien de denunciar ells mateixos, però no sol passar. Afloren per l’altra banda, la dels periodistes que reben respostes a mitges o amb retards adreçats a controlar el missatge: Quant s’ha invertit en aquest mercat? “La roda de divendres, fins llavors no direm res”. Què opina l’alcaldessa d’això? “Farà declaracions a la tarda”.

També funciona a la inversa: controlar els anuncis fent que els expliqui el periodista, magazín o mitjà que entra en el joc de portar-se bé i explicar avui el que toca avui i demà el que toqui demà. Disfressades de periodisme d’investigació o exclusives, cada setmana hi ha filtracions o globus sonda interessats a Barcelona. Una xifra que no s’havia fet pública, la voluntat de presentar-se a un tercer mandat o una sentència judicial, per citar tres exemples recurrents. Quan pregunta un dissident, silenci administratiu i excuses.

D’assessors a funcionaris
La pregunta del milió és a qui es deu un gabinet: Al govern que el nomena? A la institució a la que pertany? A la ciutadania que el sufraga? De fet, a tothom una mica. I la proporció de cada lleialtat depèn en gran part del contracte. L’Ajuntament de Barcelona té la peculiaritat, per ser poder local i per dimensió, de ser alhora poder executiu i legislatiu. I això li fa fer equilibris entre la comunicació institucional i la comunicació política, que actualment es tradueixen en una reforma de la contractació dels seus periodistes.

Tradicionalment a Barcelona els portaveus municipals han estat càrrecs de designació directa, per a bé i per a mal: el govern els escollia a dit però ocupaven una part de les cobdiciades places d’assessor a què tenen dret els grups municipals. El creixement del gabinet i la seva professionalització ha portat al fet que part de l’equip es mantingui quan canvia el color de l’Alcaldia, compaginant-ho amb la incorporació o sortida d’alguns integrants.

Finalment el consistori ha optat per incloure aquests llocs de feina a l’enorme convocatòria d’oposicions en marxa, fruit d’una jubilació simultània dels qui van fer créixer la institució amb l’arribada de la democràcia.

Aquest procés de funcionarització que és alhora una oportunitat i una amenaça, depèn de com s’acabi fent i dels mecanismes de garantia que s’hi posin. Cal que els partits polítics -tots- es convencin de les bondats d’una comunicació municipal el més neutra i facilitadora possible, renunciant a teledirigir la resposta a les peticions d’informació. Si no s’ho creuen del tot, acabaran apareixent para-portaveus amb obediència de partit i altres mecanismes a l’ombra per mantenir el control del relat. Ergo, doble despesa pública i poc benefici ciutadà.

Transparència i rigor
Però no tot són males notícies. “No lo vea todo negro”, que deia un mural davant del qual es va fer fotografiar Josep Maria Huertas Claveria. El periodisme d’investigació és possible i molt més assequible que fa una dècada, gràcies a les nombroses webs de Transparència de les administracions. A qui s’ha adjudicat una obra i per quants diners, on s’ha recol·locat un polític defenestrat i què cobrarà, en quin punt està un tràmit… I molt més que avançarem els propers anys, a través d’eines incipients com l’agenda pública dels electes, els processos participatius o les actes de consells d’administració. L’obligatorietat legal de retre comptes només s’aplica al sector públic, però el tercer sector ja l’ha fet seva i el privat s’hi veurà arrossegat tard o d’hora.

A més, quan no es compleixen prou les obligacions comptem amb el comodí de la trucada de la Llei de Transparència, un dret d’empara i d’arbitratge impensable fa 30 anys. El major accés a la informació permet un periodisme més lliure i també empodera la ciutadania organitzada, que fa ús d’aquestes noves eines amb assiduïtat. I aquí tenim també un vector nou d’exigència per a la premsa, perquè les pífies i les intoxicacions poden ser fàcilment rebatudes pels lectors amb dades oficials. El rigor i la independència del poder no són opcionals, perquè la maleïda hemeroteca se’ns aplica a tots i a temps real. Canvia el tauler de joc, però seguim jugant la mateixa partida.

Huertas Clavería posant davant d'un anunci amb missatge esperançador

Favb.cat