Tel.: (+34) 93 412 76 00

Barcelona a vida o mort

La primavera i l’estiu del 2020 han estat diferents. Arreu del món com a Barcelona. La pandèmia del coronavirus ho ha trasbalsat tot. Fins al punt que, durant setmanes, la ciutat que sempre bullia d’activitat i de visitants no tan sols ha rebaixat el seu ritme fins a estampes preolímpiques, com s’ha vist de juny a setembre, sinó que fins i tot va quedar pràcticament paralitzada, i buits els seus carrers, durant bona part dels mesos de març, abril i maig.

Només els serveis sanitaris i essencials van mantenir viva la ciutat enmig d’una situació que va desbordar tothom i totes les administracions (si bé l’Ajuntament de Barcelona, més enllà de les seves competències i recursos, va respondre millor que d’altres a l’emergència). Era el confinament i l’estat d’alarma que, terminologies jurídiques i decisions polítiques a banda, segueix vigent en l’esglai de la població.

És l’esglai d’una societat de consum i del benestar que oblida molt ràpidament i no té memòria d’haver viscut una situació crítica i tan dura com aquesta des de la guerra civil i la immediata postguerra. Per això, i després de setmanes de confinament, per Sant Joan la gent va sortir de l’estat d’alarma amb alegria però aquesta tardor sap que no reprèn cap normalitat, ni nova ni vella, perquè la covid-19 segueix contagiant sense que encara hi hagi ni vacuna ni tractament.

I perquè, en general, els polítics governants i teòricament competents han estat tant o més irresponsables que la ciutadania en no prendre totes les mesures que calien, posant tots els recursos, mitjans i també la transparència comunicativa necessàries, per controlar una situació sanitària amb els pitjors índex d’Europa i que va acompanyada d’una crisi econòmica i social sense precedents.

Mirada local amb òptica externa
Alguna cosa ha canviat”, respon el fotoperiodista Emilio Morenatti quan se li pregunta si la ciutat és la mateixa ara que abans. Delegat de l’agència Associated Press per a Espanya i Portugal, nascut el 1969 a Zaragoza, criat a Jerez de la Frontera i veí del Poblenou des de fa una dècada, on va recalar-hi després de voltar per mig món com a reporter de guerra (el 2009 va perdre un peu per una explosió a Kandahar), la seva mirada local però amb perspectiva externa és un bon punt de vista per fer la crònica de la Barcelona d’aquests mesos.

La ciutat i la societat que Morenatti ha fotografiat i servit des de la seva agència o les xarxes socials -amb portades i imatges que han donat la volta al món i han aixecat polèmiques locals, com quan va mostrar les platges de Barcelona plenes a vessar durant el desconfinament- és, com ell expressa, “difícil de definir”. Perquè durant el confinament la ciutat “estava morta de vida humana però hi sorgia la vida natural” i perquè “la solitud i l’hostilitat que et feien sentir els carrers deserts contrastava amb la protecció i el refugi d’arribar a casa”.

“Aquesta sensació ja no la tinc després del desconfinament”, confessa. I això que “ha canviat tot” i que, per a un fotògraf, dona molt de joc “veure la gent amb mascareta, que és visualment molt impactant”. Però així com Morenatti recorda que el va commoure “veure les cues dels supermercats amb la gent guardant escrupolosament les distàncies i deixant-se fer fotos com assumint un punt de protagonisme en la Història”, ara creu que “aquella consciència no sé si ha desaparegut però sí que s’ha relaxat”.

“Per què, si la situació és igual de dramàtica?”, s’interroga ell mateix. I respon: “Potser perquè la gent tenia por del desconeixement, del virus i el perill desconegut; i això era el que nosaltres havíem d’explicar i no ens van deixar. D’alguna manera, no haver pogut accedir a explicar el drama des de la part més dura i des del primer moment ens ha anestesiat i ens ha dut al punt on som ara, quan seguim sense saber què és el que passarà”.

Les reflexions de Morenatti no són gratuïtes ni abstractes, sinó que parteixen de l’experiència viscuda com a fotoperiodista ara i aquí, abans i arreu. Al març, des del primer moment, ell, com altres fotògrafs i periodistes, es va intentar apropar als hospitals, a les UCI i als cementiris, i es va topar amb un mur. “Durant setmanes, les autoritats van ignorar totes les peticions oficials, fetes com a periodista i en nom d’una agència internacional de prestigi com AP, de poder accedir als centres hospitalaris i als cementiris per verificar amb imatges les informacions que deien que les UCI s’estaven col·lapsant i que els morts creixien exponencialment”, explica.

Davant d’aquesta negativa, va haver de tirar d’experiència, d’audàcia i dels recursos que proporciona la combinació del reporterisme de guerra i “el periodisme veïnal i de carrer”.

Fent paral·lelismes amb la seva experiència com a corresponsal de guerra, diu que “era com quan no pots creuar el front, la primera línia de foc, i t’han d’explicar els locals el que passa; en aquest cas no eren locals, sinó tuits i coneguts de coneguts”. Com que, d’entrada, l’accés a les UCI de l’Hospital del Mar o de la Vall d’Hebron li va ser impossible, les dues primeres setmanes d’estat d’alarma el fotoperiodista es va centrar a fer treball de carrer.

Però “els carrers estaven buits i només hi havia la gent sense sostre que s’hi havia quedat atrapada; ells eren els únics testimonis i estaven desorientats, no aconseguien saber què passava”.

Fins a l’extrem, recorda Morenatti, que una persona sense casa li va arribar a preguntar si havien arribat “els marcians” o, un altre, “si hi havia hagut un accident nuclear”. Sense deixar la càmera, també va fer servir la gravadora i tot això ho va publicar a través d’Associated Press. “Va ser interessant perquè era molt fàcil veure’ls; eren l’únic vestigi humà que hi havia al carrer. Els més vulnerables eren més vulnerables que mai. I vaig recórrer tot el casc antic de Barcelona fins a comprovar que hi havia desabastiment: no tenien ningú que els donés caritat ni cap bar on poder fer un cafè o un entrepà i hi havia gent passant-ho molt malament”.

Sense permís per accedir als hospitals a explicar què succeïa, el fotoperiodista va tirar de “coneguts de coneguts i de confiances de gent concreta” per poder fotografiar la tragèdia. Amb els metges d’atenció primària del CAP de les Corts va poder visitar malalts a domicili i comprovar “el temor de tota la gent que ja portava molt de temps confinada i, en especial, la vulnerabilitat de les persones grans”.

Compartir la jornada amb la gent de les emergències sanitàries fins a “retirar algun cadàver amb ells” li va permetre “descobrir una quinzena de persones que vivien amb por a casa seva; veure la por a cadascuna de les cares i dels ulls d’aquella gent, que sovint vivia en pisos sense ascensor i decorats encara a l’estil dels anys 70” i que contrastaven visualment amb els metges o ell mateix, que hi entraven enfundats amb uns EPI o vestimenta de ciència ficció que havien de canviar-se a cada casa. “Va ser un període molt intens”, diu tot recordant la por i, sense manies, les vegades que va arribar a plorar fent la seva feina.

Després d’aquelles jornades extenuants, Morenatti aprofitava el barri i sortia cada tarda a la Rambla del Poblenou a escoltar els aplaudiments i fotografiar les escenes de la gent als balcons: “Jo era l’únic que estava al carrer i algunes vegades la gent que em veia des dels balcons em demanava fotos sense saber que sortirien en mitjans nordamericans. Buscava imatges que fossin molt visuals per explicar què és el que passava, i a cada racó hi havia un detall i cada detall em donava una imatge del barri”.

Ningú no li va posar problemes per fer-los fotos i ell argumenta que “no eren només una fórmula de visibilitzar l’aplaudiment als sanitaris, sinó sobretot aquella decisió col·lectiva de quedar-se a casa”. I valora: “Va ser molt bonic perquè em sentia part de l’engranatge que dona sentit a la funció del periodisme en la societat, i això passa molt poques vegades, només quan estàs en un lloc de conflicte o davant d’un esdeveniment espontani”.

Paral·lelismes amb llocs de guerra
Morenatti troba “gran similitud” entre treballar en guerres i el que va significar la seva feina durant el dia a dia de l’estat d’alarma. “No era una guerra, però la percepció sí que era d’estar en un lloc en guerra. El confinament equival a un toc de queda, i el toc de queda és bàsicament un carrer desert i guàrdies que et deixen passar perquè ets periodista o que et detenen o et fan tornar.

A la guerra entre Israel i el Líban del 2006, les ciutats eren tan fantasmes com durant el confinament d’aquí; l’única diferència és que no queien els míssils, però la sensació era la mateixa. No era un toc de queda, era un confinament; però els que hem viscut guerres sabem les semblances davant d’un enemic invisible i comú que existeix i que en aquest cas és el virus”.

I els morts? Per què hem vist pocs morts? “No em sorprèn que ens hagin impedit l’accés a les UCI, als tanatoris i als cementiris”, diu Morenatti. “Quantes escenes ens hem perdut? La nostra societat oblida molt ràpidament i potser sí que hagués generat alarma social o a certes persones els hagués atemorit si haguéssim pogut ensenyar algunes coses, però també s’hagués conscienciat una altra part de la societat i aquells que van arribar a dir que no havien vist cap mort en tota la pandèmia, com va passar amb la ultradreta a Madrid, o els negacionistes que hi ha arreu i que segueixen creixent no ho tindrien tan fàcil”.

Moments colpidors
Morenatti retreu a les autoritats -tant li fa si és l’Ajuntament de Barcelona que no el deixava entrar als cementiris com el de Madrid que no va respondre mai les peticions d’AP de poder accedir al dipòsit de cadàvers del Palacio de Cristal- haver impedit “explicar coses quan la gent necessitava respostes i estar informada”.

Ell va arribar a fer guàrdies al cementiri de Poblenou un dia sí i un altre també per poder fer fotos de funerals on no hi havia ningú, només els enterramorts. “Eren funerals sense ànima i això ens ho van prohibir ensenyar amb un argument tan pobre com el de la nostra seguretat”, critica. Ell va plorar la primera vegada que va poder presenciar un funeral amb permís: “Una dona enterrava el seu pare i abans ja havia enterrat un germà sense poder ser-hi present; estava sola al cementiri, amb la seva mare a metres de distància, i s’abraçava a ella mateixa, ella sola. Necessitava que l’abracessin i ho havia de fer ella mateixa!”.

Impactant va ser també la peripècia de Morenatti al tanatori de Collserola, on va anar-hi en veure a La Vanguardia una foto del pàrquing ple de taüts. “Sabia que no em deixarien entrar i, de pirata, hi vaig accedir a través d’uns conductes de ventilació i d’unes escales d’emergència. Un cop dins, em vaig posar a fer fotos d’aquell mar de fèretres completament acollonit, sabent que m’enganxarien. I així va ser: un vigilant em va dur davant de Fernando Sánchez, el director de comunicació de Mémora, que em va reconèixer perquè havia treballat amb ells durant el funeral de l’avió accidentat de German Wings i havien quedat molt contents de mi. Aquell home, que coneixia el renom d’AP i el rigor d’un periodisme que informa sense sensacionalisme però que no sempre és habitual a casa nostra, va tornar a entrar amb mi al pàrquing i em va deixar fer les fotos que vaig voler”.

Aquelles fotos ja li van provocar problemes a les xarxes, perquè els negacionistes van posar en dubte que dins de cada fèretre d’aquell pàrquing del tanatori de Collserola hi hagués 270 persones mortes per covid-19. “I això que jo, abans de passar les imatges i fer el peu de foto, em vaig assegurar que el que posaven les etiquetes dels taüts era ‘mort per covid’, tot i que sense autòpsia que ho verifiqués al cent per cent”, aclareix Morenatti.

Una polèmica i un negacionisme que també es va trobar després quan, al juny, va fer les fotos de la platja de Poblenou plena de gent amb el seu teleobjectiu i va haver de sortir a TV3 i a RAC1, “en programes seriosos”, no pas a defensar-se d’atacs a les xarxes, sinó a explicar-se “des de la deontologia d’un mitjà anglosaxó i des de la responsabilitat en el periodisme”.

Amb diversos premis internacionals de fotografia al seu currículum, Morenatti diu que li costa “creure que hi hagi gent que li doni més credibilitat a un expert que parla d’efectes òptics davant d’un professional que porta 35 anys fent fotoperiodisme”. I explica que si va fer les fotos de la platja de Barcelona amb teleobjectiu, o les de les terrasses dels bars plenes de gent sense distància a Tarragona i Girona en sortir de la fase 1, que també van aixecar polseguera, és perquè “el periodisme és avançar-se a explicar les coses”.

Sense veritats absolutes, la feina del fotoperiodista és donar el seu punt de vista: “Amb l’angular no s’apreciava el número de gent que hi havia, i fer servir el tele no era mentir, sinó explicar que hi havia molta gent i que per irresponsabilitat de tothom, malgrat veure-ho venir, no n’aprenem i no ens prenem seriosament ni el que ens diuen des del periodisme ni el que el sentit comú aconsella”.

Cap a la platja!
Després de mesos d’estricte confinament, la gent va decidir anar a la platja i, com diu Morenatti, “va anar-hi sense recular tot i que allò estava a petar”. Ell també, perquè aquell dia estava de festa i com que és del barri i li quedava a prop, va prometre als seus fills que anirien a la platja. Sense càmera, només amb els flotadors. “Però quan vaig veure la gentada, se’m va estroncar el rotllo, vaig tornar amb la canalla a casa i vaig agafar la càmera per tornar a fotografiar-ho.

No em van deixar pujar a la torre de salvament i vaig haver de fer les fotos des de dalt d’una tanca. Quan vaig passar la foto sabia que em crucificarien, però l’havia de fer. L’endemà, a banda de sortir a les portades, també ens vam avançar al tancament de les platges per excés d’aforament mentre la gent, molta d’ella només per cercar protagonisme a les xarxes, seguia negant la realitat”.

Però la realitat no es podrà negar mentre hi hagi fotoperiodistes com Morenatti i mitjans seriosos, siguin premsa local o agències internacionals, compromesos amb explicar el que passa i amb sentit crític, encara que no agradi i pugui contradir els anestesistes de la història. Davant la segona onada d’aquesta pandèmia que ho està trasbalsant tot i que, de ben segur, d’una manera o altra, canviarà Barcelona per poder mantenir-la viva, Morenatti conclou: “Ara ja no hi ha dificultats per entrar als hospitals, als CAP o als cementiris. Ara és fàcil. Però què passarà quan se saturin un altre cop les UCI? Ens tornaran a deixar a la porta?

La nostra és una societat molt conservadora i no exhibeix morts. I dic exhibir perquè els qui hem treballat a l’Orient Mitjà sabem que els morts són una manera de comptabilitzar el drama. Els palestins et conviden a casa seva a ensenyar-te els seus morts. Aquí, en canvi, la mort l’ocultem”.

A les fotografies de sota, imatge del pàrquing del tanatori de Collserola ple de taüts amb cadàvers de morts pel coronavirus, que contrasta amb la de la gent als balcons aplaudint o fent música cada tarda durant el confinament i la del mirador de la platja de Bogatell ple de gent el primer dia que es va poder sortir de casa (Emilio Morenatti-Associated Press)

morenatti02morenatti03morenatti04
Una parella d'avis s'abracen protegits del contagi de la Covid-19 per plàstics i mascareta

Favb.cat