Tel.: (+34) 93 412 76 00

La pandèmia castiga els barris pobres

La pandèmia és universal. Però no té el mateix impacte arreu. Tampoc a Barcelona, als seus barris i a la seva població. La web de l’Agència de Salut Pública de Barcelona publica diàriament una detallada informació sobre com afecta la Covid-19 a la població de Barcelona que permet fer-se una representació aproximada del seu desigual impacte sobre la ciutadania i de la seva evolució.

Els trets generals són prou coneguts. L’expansió de la pandèmia ha tingut dues fases. La primera, que correspon a tot el període de l’estat d’alarma, té una primera onada de forta expansió de casos, d’enorme gravetat pel que fa al nombre de morts, i de col·lapse sanitari, seguida d’una contínua millora de la situació que va justificar el desconfinament.

A la segona fase, a partir de finals de juny i desprès d’un període de certa calma a mitjan juliol, s’incrementen els casos (aproximadament uns 300 diaris) i aquest degotall es manté relativament estable fins a l’actualitat.

Sembla clar que la situació de les dues fases no és comparable. A la primera només es feien PCR als casos més obvis i ara es fan cribratges de forma més amplia i sistemàtica, cosa que fa pensar que l’extensió real de la pandèmia és molt superior a la mesurada a la primera fase. El desconeixement de tractaments mínimament adients fou molt més gran els primers mesos i possiblement va ajudar a l’agreujament de la situació sanitària i a la gravetat de la malaltia. La primera onada va afectar dramàticament la població amb pitjor salut i de més edat. Ara per ara, sembla que el caos de les residències de gent gran s’ha controlat.

Però és evident que l’episodi de la pandèmia no està acabat, que seguirà afectant la salut i la vida quotidiana i que els seus efectes aniran molt més enllà de les qüestions sanitàries.

L’impacte sobre la població
A data de 6 de setembre de 2020 a Barcelona s’havien registrat 28.274 casos de Covid-19, dels quals 3.625 a residències de gent gran (tant de residents com de personal laboral). La incidència per cada 100.000 habitants és de 1.688 casos (1.472 si es descompten els casos a residències), o sigui que la incidència és propera a l’1,7% de la població.

L’Agència calcula també que s’han produït 3.521 morts per sobre del que és habitual a la ciutat (l’anomenat “excés de mortalitat”). Aquesta és una xifra que no es pot comptabilitzar directament com a defuncions per Covid-19, sinó que és l’impacte global que ha tingut la pandèmia sobre el funcionament social -desgavell del sistema sanitari, problemes de salut agreujats pel confinament, estrès, manca d’una adequada cura quotidiana…- que han agreujat el nivell de mortalitat de la ciutat.

Com s’explica a les diferents taules de l’ASPB, el virus ha tingut una afectació desigual per edat, sexe i situació econòmica. Quan més pobre és la gent, més alt és el nivell d’afectació. Quan més avançada és l’edat, existeix un grau més gran d’afectació i sobretot de mortalitat, encara que a la segona fase de la pandèmia l’edat de les persones afectades és menor i això també pot explicar, almenys en part, el menor dramatisme de la situació.

Globalment hi ha més dones afectades per la pandèmia que homes, però quan es té en compte el nivell d’incidència per 100.000 habitants, el grau d’afectació és semblant, excepte en el cas de les residències, on el volum de dones afectades és clarament molt superior (2.681 dones, 944 homes), amb una taxa d’incidència de 1.758 per 100.000 habitants en les dones i 1.611 en els homes. El fet de tenir més esperança de vida i haver més dones vivint en unes residències poc preparades per fer front a la pandèmia ha agreujat la situació.

Salut pública i situació social
Hi ha moltes raons que poden explicar perquè les desigualtats socials mesurades segons la renda, l’accés a l’educació o el tipus d’ocupació també influeixen en un major o menor nivell d’afectació.

Per citar-ne algunes de rellevants podem destacar:

Feines més exposades a la infecció en el cas dels treballadors manuals, que no poden confinar-se ni teletreballar. Aquí es troben una bona part de les persones que ens garanteixen cada dia una part essencial del nostre benestar: personal de neteja, sanitari, cuidadores domiciliàries i de residències, personal de transport i comerç de proximitat, barbers i perruqueres, personal de cuina…

– Pitjors dificultats de confinament: llars petites, incòmodes, i pitjor preparades; i menys recursos per fer vacances i estades a segones residències.

– Desigualtats en l’accés a recursos sanitaris a causa de les retallades i la privatització dels serveis.

– Pitjors condicions de salut lligades a l’experiència laboral, el tipus de consum o les condicions de l’habitatge, que acostumen a incrementar-se amb l’edat i en les dones, i que expliquen que l’esperança de vida estigui associada al nivell de renda.

Segur que n’hi ha més, però aquests exemples ja ens indiquen que les desigualtats socials tenen moltes implicacions. No és casualitat que algunes de les millors recerques sobre desigualtats socials i salut provinguin d’investigadors de l’àmbit de la salut pública, i que també s’han mostrat en el cas de la pandèmia.

El barri, reflex de la desigualtat
Fa molt de temps que a Carrer hem anat mostrant que Barcelona és una ciutat amb moltes desigualtats i que aquestes es reflecteixen als barris. Amb la pandèmia ha tornat a passar. La major o menor incidència està associada a la desigual estructura dels barris.

Per mostrar-ho hem triat l’indicador del nombre de casos segons la població (taxa d’incidència acumulada per cada 100.000 habitants), que és el que permet fer comparacions independents del nombre d’habitants existents a cada barri.

Hem triat un indicador que no té en compte els casos a les residències, pel fet que aquestes es distribueixen de forma desigual per la ciutat i no es pot atribuir la seva incidència al barri on estan ubicades (hi ha barris on proliferen i d’altres que no en tenen cap).

Els districtes i el pes poblacional
Per mostrar de forma senzilla l’impacte de la pandèmia a Barcelona hem elaborat una taula (veure quadre del final) on es mesura el nivell d’incidència per districtes tenint en compte el pes poblacional dels diferents barris. El nivell d’afectació al districte més pobre de la ciutat és més del doble que el del districte més ric. És obvi que la situació no es pot explicar només per la desigualtat econòmica, però és clar que aquesta hi juga un paper important.

Si del nivell de districte passem al dels barris, aquesta hipòtesi encara sembla més clara. Hi ha tres districtes (les Corts, Sarrià-Sant Gervasi i Gràcia) on cap barri està per sobre de la mitjana de la ciutat (i el barri més afectat és la Maternitat Sant Ramón, veí de l’Hospitalet i de Sants Badal).

Dos districtes, Sants Montjuïc i Nou Barris, tenen tots els barris amb nivells superiors a la mitjana, amb l’excepció del petit barri de Vallbona (que per desgràcia ha tingut en canvi una forta afectació a la residència de gent gran). En aquests dos districtes es troben la majoria de barris amb pitjors xifres: la Marina del Prat Vermell (3.451), Sants-Badal (2.095) i Hostafrancs (1.945) a Sants-Montjuïc; Torre Baró (2.857), Ciutat Meridiana (2.570), Roquetes (2.365), Turó de la Peira (2.363) Verdum (2.321) i Guineueta (2.857) a Nou Barris.

Altres dos districtes, Horta-Guinardó i Sant Andreu, tenen la majoria de barris per sobre de la mitjana, però només dos -Trinitat Vella (2.800) i Congrés Indians (1.966)- es troben en situacions extremes. Contrasta en aquests districtes que els barris menys afectats siguin Font d’en Fargues i Sant Andreu (malgrat que en nombre absolut és el que presenta més casos, pel seu elevat volum de població).

Els altres tres districtes presenten una situació més variada, però si mirem quins són els barris més afectats, el factor relatiu a la desigualtat econòmica torna a ser rellevant: Besòs, Maresme, la Verneda i la Pau a Sant Martí; el Raval a Ciutat Vella i Sant Antoni a l’Eixample.

Hi ha, a més, un element interessant si es tenen en compte els dos períodes de la pandèmia: el que cobreix la fase d’estat d’alarma fins al 20 de juny i el posterior. En la primera fase, el nivell d’afectació es va concentrar sobretot a Nou Barris i Horta-Guinardó. En aquest últim cas, els barris més afectats varen ser Montbau, Vall d’Hebron, Baix Guinardó, Guinardó i Horta, barris que en la segona fase han experimentat una incidència moderada.

Una possible explicació és que aquesta dinàmica es pugui explicar per l’alt grau d’afectació al personal sanitari a la primera fase (un cop més, les condicions laborals hi compten), en tractar-se de barris propers a grans hospitals. Un cop tallada aquesta via d’infecció s’experimentaria una millora que no ha tingut lloc a altres barris.

Per contra, a la segona fase de la pandèmia el virus ha rebrotat amb força a alguns barris de nivells econòmics modestos que havien passat la primera fase amb un èxit relatiu: és el cas del Raval, Sants Badal, Turó de la Peira, Torre Baró, Ciutat Meridiana i Besòs-Maresme. No ha passat en cap altre barri de característiques diferents. I en canvi la incidència s’ha mantingut en les dues fases a Roquetes, Verdum, Trinitat Vella i la Marina del Prat Vermell.

El cas de les residències és diferent, com hem dit a causa de la seva desigual distribució en l’espai. És quelcom força diferent de les desigualtats de renda, en gran part per l’absència d’una política pública universal i el predomini d’un model de gestió privada. Això explica que el major volum de casos d’afectacions a residències es trobi a la Sagrada Família (268 casos), Dreta de l’Eixample (251), Horta (241) Poblenou (195), Montbau (155), Vila de Gràcia (154), Font de la Guatlla (134), Vall d’Hebron (111), i la Salut (101), moltes en barris on la resta de residents han experimentat nivells moderats de Covid-19. Cal destacar que la immensa majoria de casos es van donar en la primera fase, el que fa pensar que amb una millor política inicial el desastre hauria pogut ser molt més lleu.

Intolerable fractura social
Si aquests quatre apunts suggereixen alguna cosa és que un cop més no podem considerar la salut com una qüestió aliena a la resta de condicions socials. De fet, l’evidència científica fa dècades que ens ho mostra de forma contundent: les desigualtats són punyents i afecten desfavorablement i de forma gradual la gent i els barris més desfavorits.

Tot i que Barcelona fa molt de temps que presumeix de ser una ciutat “inclusiva”, les dades són tossudes i mostren que tenim uns nivells intolerables de fractura social. La lluita contra aquesta pandèmia i les que puguin venir passa també per canviar les polítiques socials i econòmiques de la ciutat.

incidenciacovid_barris
La gent va mostrar solidaritat amb el sanitaris en un confinament que va ser més dur a les cases humils

Favb.cat