El moviment veïnal ha rebut un fort sotrac amb la pandèmia. El més visible va ser l’aturada de l’activitat durant el confinament, però els mesos posteriors també ha patit un desgast continuat que encara dura. I és que la covid-19 ha suposat, sobretot, un cost d’oportunitat: els reptes interns que ja tenien les entitats veïnals, com ara el relleu generacional o la digitalització, són encara més urgents del que eren. En definitiva, més deures pendents i menys múscul per fer-los.
Aquesta és la conclusió principal que es desprèn d’una enquesta que ha realitzat la revista Carrer aquest estiu, a partir d’un qüestionari remès a les 103 entitats de la Federació d’Associacions Veïnals de Barcelona (Favb). L’han respost 53 entitats, una mostra que si bé no cobreix la totalitat del moviment sí que resulta representativa en volum i equilibrada en territoris -inclou almenys tres barris de cadascun dels 10 districtes de la ciutat-.
El qüestionari els demanava informació bàsica de l’associació, com la data de fundació, però també detalls més concrets, com la propietat de la seu o les subvencions que reben. A més, com a casa gran de la premsa veïnal, Carrer preguntava a les entitats si editen algun mitjà de comunicació propi i com s’adrecen als socis i al barri. Pel que fa a la paritat, les associacions veïnals han informat de la composició de les seves juntes per poder comptabilitzar quantes presidentes hi ha actualment i quantes juntes tenen dones en altres posicions clau.
Qui és el moviment veïnal
Quantificar els socis de les associacions veïnals ha estat sempre controvertit, en especial pels seus detractors. És impossible saber quants ciutadans componen el moviment veïnal, perquè no tots els socis estan realment actius ni totes les persones que participen en entitats d’aquest àmbit estan associades. La millor dada disponible, a dia d’avui, és el nombre de socis declarats a la Favb: cada any, abans de l’assemblea general de l’entitat, aquesta xifra es posa al dia, i d’ella depèn el nombre de vots que pot emetre cada associació, així com l’import de la quota de soci que paga a la Federació.
Segons les dades de què disposa la Favb, les 103 entitats federades sumen un total de 28.863 socis. La majoria -86 entitats; el 83,5% del total- té fins a 400 socis [consulteu a la taula la distribució per trams]. Hi ha entitats que superen el miler, si bé cal tenir en compte que no sempre es donen de baixa els socis que han deixat de pagar quota i que dues de les entitats més grans van fer socis a la majoria de petits propietaris dels blocs construïts durant el desarrollismo. També cal subratllar la fragilitat d’algunes entitats que tenen menys de 20 integrants, algunes en barris molt cèntrics i necessitats d’implicació ciutadana, com ara la Vila de Gràcia o la Dreta de l’Eixample.
D’altra banda, no tothom té la mateixa implicació i qui sol governar les associacions veïnals són les juntes de cadascuna, encapçalades pel president o presidenta, el tresorer o tresorera i el secretari o secretària. Un altre estudi elaborat per la Favb -en aquest cas publicat a l’abril del 2019 sota el títol La persistència del moviment veïnal– ja calculava que el nucli dur d’activistes veïnals a Barcelona sumava un miler de persones -la xifra procedia d’extrapolar a la totalitat de federades la mitjana de membres de les juntes: nou persones-. També precisava que el 45% dels socis participen de forma continuada o esporàdica en la vida associativa.
El nombre d’entitats adherides a la Favb, apuntava el document, ha pujat una mica els darrers anys perquè cada any hi ha més altes que baixes. Tanmateix, a les assemblees de la Federació hi assisteixen, com a molt, la meitat de les federades.
Locals i subvencions
Menció especial mereixen les respostes de les associacions sobre els locals i sobre les subvencions. Amb lloables excepcions, s’aprecia una dependència latent de les entitats envers l’Ajuntament, en tant que si els retirés bruscament el suport podria posar en perill el moviment sencer. La immensa majoria d’entitats té la seu en un petit local municipal o bé pagat pel Consistori, o bé fan servir un equipament municipal per a reunions i actes. Hi ha excepcions, és clar, des de la vocació d’autonomia del Gòtic -que comparteix un local de lloguer i procura autofinançar-se- fins a la supervivència de reunions i cartells als portals dels blocs de pisos, com encara es fa a les Corts.
Aquests locals disposen majoritàriament d’un horari d’obertura al públic, pensat per atendre socis i veïnat en general. De la cinquantena de respostes, només 12 diu obrir de dilluns a divendres i dos més obren quatre dies per setmana. Hi ha un volum preocupant d’entitats que només obren un o dos dies per setmana a causa de la manca de voluntaris. També sol ser el lloc on es reuneix la junta, normalment amb periodicitat mensual. Aquest ritme lent dificulta prendre decisions ràpides, reaccionar davant de novetats o relacionar-se bé amb la premsa.
Pel que fa al diner públic, hi ha una majoria indiscutible d’entitats que reben ajuda municipal, si bé cal destacar que solen ser imports baixos. Molts cops els cobren de forma finalista per sufragar una despesa concreta, com ara la festa major o altres activitats per al barri. Només vuit de les enquestades responen que no cobren ajudes municipals, sigui per principis o sigui per altres motius -incapacitat de tramitar, denegació…-.
Faltaven i falten dones
Les dones sempre han format part del moviment veïnal, des de la seva primerenca articulació als anys seixanta. Sense dones no s’haurien assolit moltes conquestes veïnals. No obstant, la seva presència a les juntes era i és insuficient. Una enquesta de Carrer publicada el 2005 estimava que hi havia en aquell moment 13 dones presidentes i 242 amb cadira a les juntes. En l’estudi mencionat del 2019, és a dir, al cap de 14 anys, es recomptaven 35 presidències femenines. Tot i que és més del doble, la xifra encara era ben lluny de la paritat. L’enquesta del 2022 no ha portat bones notícies, al contrari: de presidentes n’hi ha ara 33 -el 33,7% del total-.
Si posem el focus en la resta de càrrecs imprescindibles per configurar les juntes -és a dir, la sots-presidència, el secretariat i la tresoreria-, la presència de dones és sensiblement superior: el 43,7%. Això fa que, si també incloem la presidència, el percentatge de dones que ocupen un càrrec rellevant dintre de les juntes arribi al 40,6%. (Cal tenir en compte que aquesta enquesta de Carrer no ha aprofundit en la representació femenina en altres càrrecs bàsics de l’estructura de les entitats, com les vocalies o els grups de treball temàtics, on les dones han tingut tradicionalment un paper molt important).
Però no tot és negatiu: es manté la notable centralitat de les associacions veïnals, que es tradueix en una relació continuada amb la resta del teixit associatiu de cada barri i amb altres moviments socials de ciutat. Les associacions veïnals solen ser part activa en les festes majors i la relació amb la Favb és sòlida. També destaca la diversitat de vocalies i de grups de treball sobre temes d’interès específics, que van des de l’urbanisme fins al feminisme, passant per la sanitat o els arxius històrics. El moviment veïnal està molt ben enxarxat i això és una de les seves fortaleses cabdals, si no la principal.
Comunicar-se ‘a l’ancienne’
Totes les associacions veïnals tenen com una de les seves preocupacions principals la comunicació: avisos al veïnat, ressò per a les reivindicacions, interlocució amb les autoritats… Els canals analògics segueixen molt vius i per exemple pot sorprendre la vigència del correu postal, el boca-orella o els taulers d’anuncis. Encara queda algun cas d’embustiades i taulons d’anuncis com a mètode per adreçar-se al veïnat. Un veïnat que, en els casos de les entitats que ja tenen 50 anys o més de trajectòria, es va associar en uns anys en què no existia internet. L’escletxa digital d’una part de la massa social i la dificultat de les entitats per posar al dia les antigues bases de dades, on no hi consten els correus electrònics, explica, en part, la persistència de sistemes de comunicació analògics, almenys en relació a la comunicació interna. Quant a l’externa, i malgrat que suposa una despesa considerable per a l’economia de les associacions, la cartelleria continua sent en molts casos una eina efectiva que es fa servir com a reclam per al barri.
Les xarxes socials i altres eines digitals, en canvi, no tenen el dinamisme que necessitarien al segle XXI. Correu electrònic i WhatsApp estan consolidats, però hi ha poques experiències amb newsletters o Telegram, per exemple. En aquest context, és molt rellevant que pervisquin les darreres revistes veïnals de Barcelona, en molts casos amb anys d’història però amb periodicitats ara molt dilatades a causa del cost i dedicació que suposen.
