Tel.: (+34) 93 412 76 00

La ‘premsa pobra’, cada any es perd un llençol

“Els redactors d’aquesta revista tenen més passat que futur. I el futur de la revista dependrà del relleu generacional”, deia l’editorial del número de maig de 2021 de La Vall de Vidre, la revista de l’Associació de Veïns i Veïnes de Vallvidrera, que aquell mes va publicar el número 300. Aquesta sentència, quasi un obituari, es podria fer extensiva a la resta de les revistes de barri que depenen de les associacions veïnals. I fins i tot a la premsa generalista que ha rebaixat les tirades de forma dràstica mentre també han disminuït la publicitat i els ingressos i per contra no ha parat de pujar el preu del paper.

Però no és la primera vegada que es dona per acabada la premsa pobra, la que editen les associacions de veïns. L’any 1979 la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona va muntar una exposició a la capella de l’antic Hospital de la Santa Creu on es mostraven les 45 revistes que s’editaven en aquell moment. Però mentre l’exposició va restar oberta, els més pessimistes ja deien que la mostra representava l’acomiadament, el final d’una etapa i que la marxa s’acabava.

I és cert que en la dècada següent, acabada la dita transició i mig apuntalada la democràcia, els millors líders veïnals van abandonar les associacions per anar a treballar a l’administració. Aquest trasbals va alentir el ritme de les entitats i de retruc també el de les revistes de barri. Van desaparèixer algunes capçaleres i d’altres van anar fent la viu-viu.

El buit creat el van aprofitar altres publicacions també d’àmbit local però impulsades per comerciants o per agents publicitaris i que publicaven més anuncis que notícies. Però en la dècada dels anys noranta el moviment va rebrotar i es van tornar a publicar revistes de barri editades per les associacions. El 2001 se’n van comptabilitzar 121. Ara, vint anys després, només n’hi ha deu que surten estrictament de les associacions veïnals. “Les que van plegar és perquè no van saber mirar més enllà del seu melic”, diu l’Andrés Naya, director de Carrer i exvicepresident de la Favb.

Però alhora que han anat desapareixent les publicacions que depenien només de les associacions n’han sorgit d’altres impulsades per coordinadores veïnals i d’entitats, plataformes cíviques, cooperatives… com Masala de Ciutat Vella, El Clatellot de Nou Barris o la que acaba de nàixer, La Rambla del Poblenou. En aquesta llista no pot faltar La veu del carrer (Carrer), que es la síntesi de les revistes de barri.

Del segle XIX al franquisme dur
Els pobles de Gràcia i Sant Martí, abans de l’agregació a Barcelona, publicaven molta premsa local i cal dir que molt potent. Crida l’atenció L’Arc de Sant Martí, que es va començar a publicar el 1882, es definia com a regionalista, donava suport a la lluita d’Irlanda i va tancar el 1892 després de rebre 21 querelles “per dir la veritat”.

Al barri del Poblenou entre 1924-1928 es va publicar Poble Nou, que estava molt ben escrita i molt ben il·lustrada i donava molta canya a les entitats però alhora les defensava quan el govern civil les clausurava, com va fer amb L’Aliança, que la dictadura de Primo de Rivera feia tancar cada dos per tres per catalanista. Els promotors de la revista -entre d’altres els escriptors Xavier Benguerel, Salvador Roca i Roca i el pintor Ramon Calsina- van acabar a l’exili. Roca i Roca va morir al camp de concentració d’Argelers.

Durant el franquisme i sota l’empara de l’església va aparèixer de nou premsa local, que sovint era un mix entre el full dominical, sermons morals, pinzellades d’història i quan es podia es colava algun tipus de denúncia cívica: Núcleo a Torre Baró, Sarrià, Atalaya del Guinardó; Ideal i La voz de la montaña en els barris de Montjuïc… D’aquestes primeres publicacions i de moltes de les posteriors no hi ha ni catàleg ni col·leccions senceres en cap arxiu públic i el seu estudi es fa ara molt difícil.

Ciclostil i sense peu d’impremta
A final de la dècada dels 60 apareixen les comissions de barri, impulsades sobretot per Bandera Roja i militants dels moviments catòlics. Les comissions es movien en la clandestinitat i la part emergida eren les associacions de veïns, que comencen a fer actes més o menys legals. Tant els fulls que sortien de les comissions com els modestos butlletins de les associacions es feien en ciclostil i sense peu d’impremta. És a dir, il·legals, i el seu objectiu era l’agitació: El Obrero de Sant Adrià del Besòs, Poble Nou, Barrio (d’Horta), La Voz de los Barrios (Nou Barris), Asamblea (Carmel, Can Carol)…

Si les anteriors revistes són difícils de trobar, el balanç d’aquestes encara és mes trist perquè la majoria van anar a la foguera quan es temia alguna “caiguda” (batuda) per part de la policia. Com vam fer els redactors de 4 Cantons el 1975 quan vam decidir autosegrestar un número que havíem dedicat a mossèn Joan Soler i a Josep Maria Huertas detinguts pel cas Wilson que era un militant d’ETA.

A final dels anys 60 ja apareixen publicacions legals, sempre sota el paraigües de l’església, com Carrilet del centre social Almeda de Cornellà, Grama a Santa Coloma de Gramenet, La voz del barrio de l’Hospitalet, Besós que editava l’associació d’exalumnes del Sagrat Cor de Sant Adrià… De totes aquestes, la més ben feta i impresa amb tipografia era 4 Cantons que va sortir entre 1963 i 1967 sota l’empara de la parròquia de Santa Maria del Taulat, i que tornarà a sorgir ja en democràcia.

L’esclat del moviment veïnal
Quan el franquisme estava a la UCI, esclata a Barcelona el moviment veïnal i amb ell les revistes de barri. “Donaven veu als que no en tenien”, recorda Andrés Naya, aleshores un eslògan molt popular. La premsa generalista no pot fer política encara i fa molt de cas a allò que passa als barris, i la lectura dels butlletins i revistes es fa imprescindible per saber on hi haurà la pròxima manifestació o quina campanya es prepara. “El que no sortia a la premsa, no existia” reconeix Naya.

El 1979, l’any de l’exposició i del punt d’inflexió, neix Carrer Gran de Gràcia, que és un dels altres referents de la premsa pobra, i que ja no depenia de l’associació de veïns. Se’n feia un tiratge de 5.000 exemplars, costava 200.000 pessetes cada número i es venia al quiosc al preu de 60 pessetes. El quiosc era la fita que perseguien totes les revistes i algunes, com 4 Cantons o Grama, ho van aconseguir. Ara caldria que l’Hemeroteca de Barcelona fes una tasca prèvia de recollida de revistes i butlletins que ara estan en mans de particulars i entitats per tal de fer-ne després una catalogació.

‘Cap a peus’, la degana
La revista Sant Andreu de Cap a Peus és des de fa anys la degana de la premsa pobra. Surt amb aquesta capçalera i en format revista des de 1980 i només va interrompre la regularitat l’any passat, durant
tres mesos, per culpa de la pandèmia. Des del 1973 i fins al 1980 l’Associació de Veïns i Veïnes de Sant Andreu de Palomar va publicar un modest butlletí ciclostilat que durant els primers anys tenia només un doble full.

Des de fa cinc mesos el responsable de la revista és l’Àlex González, estudiant de periodisme, que abans feia la crònica d’esports que és una secció important i estable junt amb la de teatre. La d’història local també és cabdal però ha anat apareixent i desapareixent. Abans que ell i durant deu anys el responsable va ser Xavi Aragall. Un altre dels puntals de la publicació va ser Pau Vinyes, que coordinava la secció d’història i que defineix la revista com “la veu del poble”, i recorda que ha estat una escola de periodistes. Els coordinadors han tingut clar que era la revista de l’associació, però alhora era i és un mitjà informatiu i d’anàlisi crítica al servei de tot el barri.

“Acostar el barri a la gent del barri” és la definició que en fa l’Àlex, que explica que ara la revista la fan només entre quatre persones i que abans eren moltes més. Una novetat, que potser crearà escola ara que s’estan acabant els temps del treball voluntari, és que el coordinador cobra. Poc, però cobra.

L’editorial l’escriu la junta de l’Associació però Aragall ressalta que l’entitat “deixa fer” a la redacció i uns i altres procuren no trepitjar l’ull de poll de ningú en temes que poden ser conflictius, com ara l’eix comercial o l’ocupació del cinema Lauren. Quan els temes són delicats procuren recollir totes les versions “de manera didàctica i rigorosa”. En els darrers anys s’ha optat per estar present a les xarxes socials, sobretot Twitter i Facebook, i pengen una part dels articles a internet. Tots plegats són conscients que les associacions de veïns ara tenen molta competència amb les plataformes veïnals i cíviques que han anat apareixent, però també saben que les associacions de veïns són encara les que saben moure’s millor pels laberints de l’administració i aconseguir contactes i informació.

Temes per continuar essent la degana no li faltaran al Cap a Peus. El tema estrella i que probablement donarà més titulars és la interminable estació de la Sagrera.

Tossuderia i resistència dels butlletins veïnals
En aquests moments es publiquen a Barcelona una desena de butlletins que depenen de les associacions de veïns i veïnes. Si comptéssim les magnífiques revistes Masala, El Clatellot i Carrer, que són més globals per utilitzar una paraula de moda, serien alguns més.

Algunes de les associacions que no publiquen butlletins en paper tenen blocs o utilitzen les xarxes socials per donar a conèixer els seus actes, però aquesta fórmula no agrada els socis més grans que tenen dificultats per connectar-se a internet.

Les associacions del Clot-Camp de l’Arpa i Congrés-Indians no hi van posar gaire imaginació i van titular les seves revistes en paper com El butlletí. Les dues tenen 16 pàgines i porten publicitat com quasi totes. La del Clot va publicar el seu número 286 el passat mes d’abril. La del Congrés va sortir el mes de febrer amb el número 51.

L’associació del Poblenou edita una revista amb el nom del barri. L’abril va treure el número 113, de 24 pàgines. Tenen les revistes publicades des de l’any 2004 penjades a la web. Del 1975 al 1978 el butlletí de l’associació es va fusionar amb la revista 4 Cantons.

Tota la Sagrera es publica des de 1982. El passat abril va publicar-ne el número 188, que té 32 pàgines.

La Vall de Vidre de Vallvidrera va treure el seu número 300 amb setze pàgines el mes de maig. Sovint fa crides a favor del relleu generacional. Publica força notícies de tipus històric.

Putxet actiu és un butlletí molt clàssic amb notícies curtes que es publica des de fa 25 anys. El mes d’abril va treure el seu número 63, que té dotze pàgines.

També és un butlletí molt clàssic Sagrada Família, que porta en el subtítol “50 anys fent barri”. El mes d’abril va publicar el número 119 amb 16 pàgines.

Esquerra de l’Eixample va publicar l’abril el seu número 100 amb articles sobre la gent gran i molta informació feta per dones i per a les dones.

La revista de l’associació de Prosperitat A tot el barri, tirada en blanc i negre i fotocòpia, surt un parell de vegades l’any i acaba de renovar-ne el disseny.

Revista 4 Cantons, mítica publicació local d'on van sortir molts periodistes

Favb.cat