María Eugenia Ibáñez i Helena López són dues periodistes tot terreny que estimen el seu ofici. Una conversa amb elles ens ha donat perspectiva per parlar del passat i el present del periodisme de proximitat, la independència dels professionals, la cobertura dels grans moments històrics a la ciutat i com la informació local ha preservat el fil roig de la memòria barcelonina.
Quin és el paper que ha de tenir la informació local i de proximitat en la premsa generalista?
Maria Eugènia Ibáñez: És la informació que queda més a prop del ciutadà. Al veí l’afecta directament perquè li estàs explicant coses que pot tocar, que pot contrastar: té una forma física. Tu parles de transport públic o d’un equipament i el que li dius al ciutadà té una traducció molt clara quan surt al carrer.
Helena López: I moltes vegades, les històries petites tenen molt d’universal. Jo intento trobar coses grans en allò més petit, que té lloc als racons i als marges, però que interpel·la molta gent. La injustícia que pateix la senyora gran de la Vall d’Hebron que no pot arribar al CAP amb l’autobús té molt de similar al que li pot passar a moltes senyores de molts barris, tant de Barcelona com de fora. I aquest és un altre element: quan fem informació local ens mirem molt els temes de Barcelona, però hi ha moltes ciutats amb problemes molt semblants.
MEI: Darrere de les coses petites hi ha una decisió política i una ideologia molt clara. Recordo que als primers anys de la democràcia, a Nou Barris hi va haver una lluita que va durar molt de temps per un arbre. I tu pensaves: com venc això al diari? Perquè creies que havia de sortir. Perquè sabies tot el que hi havia darrere. No era només l’arbre, sinó un barri que volia una zona verda. L’arbre era un símbol.
HL: Aquesta és una mica com la teva batalla: fer que l’arbre sigui icònic i que salvar-lo signifiqui molt més que l’arbre en si mateix.
La Barcelona “rosa de foc” es teixeix a partir de les lluites als barris. I és el periodisme local el que en deixa constància.
MEI: Durant els darrers anys de la dictadura potser no podies parlar d’una reunió entre polítics, però en canvi, quan parlaves dels carrers sense pavimentar del Carmel, o de les cases que s’enfonsaven, o dels veïns que no tenien el mínim elemental per viure, era difícil que ho censuressin amb l’argument que hi havia una interpretació política al darrere. I hi era. Però colava. Col·locar la informació local era més fàcil i per això tenia tanta força: recollia la lluita de molts barris i associacions de veïns que també feien oposició al règim. La lluita contra la dictadura a la premsa es va fer a través de la informació local.
Però aquest tipus de periodisme té el reconeixement que mereix dins la mateixa professió? Es cuida la informació local?
HL: Jo crec que encara es manté prou viva en els principals diaris editats a Barcelona, que tenen una secció específica d’informació local. De fet, jo crec que cada vegada es posen més en valor les històries úniques, la veïna que t’explica el que li passa, el relat humà que només tindràs tu. Ara que tot és actualitat, últim minut i bombardeig d’informació, les històries pròpies es valoren més.
MEI: També té molt a veure amb el redactor que la fa, si està convençut i si lluita perquè li donin l’espai que creu que mereix el tema que treballa. Alguns companys de professió comencen fent informació local perquè és una via d’accés als diaris, i quan ascendeixen, salten a una altra secció. Alguns directors no sempre li donen prou importància: hi ha el mite que tothom pot fer aquest tipus de periodisme. En canvi, jo valoro un mitjà a partir de la informació local que ofereix, perquè crec que implica un coneixement profund de la ciutat. Quan llegeixes un tema saps perfectament si el periodista ha escrit al dictat o si sap de què parla.
HL: I escriure des de la proximitat també és més perillós que escriure sobre Donald Trump, per exemple. Ell no et trucarà. Però potser quan parles de l’arbre de Nou Barris, el terreny on es planta és de Núñez i Navarro. Sembla que sigui més fàcil fer un tema sobre Turisme de Barcelona, però hi ha molts interessos darrere d’aquest consorci, fet que implica més pressió.
L’Helena deia que en la informació local hi ha una inèrcia cap al “barcelonacentrisme”. Això deixa fora les ciutats invisibles?
HL: El que passa a Barcelona sembla que sigui el que més interessa, però hem d’ampliar la mirada cap a l’àrea metropolitana. La taca d’oli barcelonina com a ciutat transformadora amb iniciatives comunitàries també es reprodueix a altres llocs, i és interessant explicar-ho. No només ens hem de quedar amb com de xulo és Can Batlló, al barri de Sants. Segurament a Can Trinxet, a l’Hospitalet, es fan coses similars, però vendre Can Trinxet és encara més difícil que vendre Can Batlló, per la concentració de poder que hi ha a Barcelona.
Quan la M. Eugènia va rebre el premi d’Honor dels Premis de Comunicació Local, el 2010, va fer un discurs on deia que es considerava d’una generació privilegiada. “No vam haver de sotmetre la veritat als interessos econòmics o polítics de les nostres empreses. Avui, adaptem la realitat a la ideologia de la marca empresarial que ens toca defensar”, explicava.
MEI: Durant la primera fase de la democràcia, tots els diaris teníem molt clar què havíem de fer, i en aquell moment els periodistes teníem molta llibertat. Jo vaig treballar a Mundo Diario, que va saber fer el més important que pot fer un mitjà: generar lectors. Estic convençuda que el director no volia fer el diari que es va acabar creant; de fet, va reconèixer que se li havia escapat de les mans. Els redactors érem gent jove, d’esquerres, alguns vinculats al PSUC, i ens el vam fer nostre.
En canvi, després de les primeres eleccions municipals, vaig viure la vinculació de El Periódico amb els socialistes, i és cert que mai vaig patir censura, però la llibertat ja tenia uns límits. També vaig treballar al Full del dilluns durant la primera època de l’Ajuntament democràtic, el 1979, i un dia em va trucar un cap de premsa, que havia estat company meu de manifestacions, dient-me que li feia el joc a la dreta. Simplement perquè informava de coses de l’Ajuntament que no li agradaven. Amb la democràcia, paradoxalment, aquesta generació va tenir una pèrdua d’autonomia. Es va retallar la independència que teníem prèviament quan escrivíem en contra d’un sistema no democràtic. Es va imposar un filtre ideològic, i cada mitjà tenia el seu.
HL: Això ha estat un momentazo amb l’arribada dels comuns a l’Ajuntament de Barcelona. Abans havien estat les nostres fonts, perquè provenien dels moviments veïnals i dels moviments socials. Això ens va deixar una mica descol·locats a tots. En qualsevol cas, cadascú sap on treballa i quines són les línies vermelles, però jo particularment treballo de forma bastant lliure. De fet, crec que els redactors tenim més poder del que pensem. La gent pensa que hi ha una mà negra que moltes vegades no existeix: que un tema no surti publicat no s’explica tant perquè sigui un silenci mediàtic com perquè a ningú no se li ha acudit de posar-hi la banya. I en això faig autocrítica. Però el diari al final vol tenir lectors i vendre exemplars, i si tens una bomba, trepitgis el que trepitgis allò donarà visites i notorietat.
Però el poder polític i el poder econòmic intenten controlar la informació?
MEI: És cert que, si un redactor té les coses molt clares, acaba donant la informació. Però jo he viscut l’evolució de la pressió de la ideologia i de les relacions d’aquests poders amb els mitjans. En alguns diaris, el poder econòmic és el que controla la informació. Si els crèdits els paguen els bancs, la teva llibertat està condicionada. Si treballes en un mitjà que té aquestes hipoteques, hi ha coses que no pots dir.
Parlem de com ha estat la cobertura informativa de grans moments històrics a Barcelona, començant pels Jocs Olímpics. Es va fer un relat edulcorat? Hi havia escletxes per al periodisme crític?
MEI: Hi va haver autocontrol des d’alguns mitjans, com a mínim sobre els àmbits dels quals jo informava, com les obres o els projectes. I, de fet, l’autocontrol es va estendre també a una part de la ciutadania. Josep Antoni Acebillo [director tècnic de l’Institut Municipal de Promoció Urbanística, encarregat de planificar i coordinar les obres del projecte olímpic Barcelona’92] explicava que, quan van acabar les obres de la Ronda de Dalt, que van causar un desgavell per a molts veïns, hi va parlar directament per agrair-los la comprensió. La ciutat estava il·lusionada i no es feia sang dels problemes. L’anàlisi crítica més a fons en matèria urbanística i social es va fer des de Carrer; va ser l’oposició més raonada, coherent i necessària. Cap diari va fer res de similar.
I dels Jocs a macroprojectes com el Fòrum o el 22@. Alguns mitjans de comunicació els han venut com a models d’èxit.
HL: Sobre els Jocs Olímpics, fer la lectura a toro passat és molt fàcil, però era un moment en què la gent venia d’una crisi brutal i necessitava una injecció d’energia i il·lusió. Potser els silencis dels mitjans ni tan sols eren autocensura, potser els periodistes vivien també aquesta il·lusió col·lectiva.
Crec que el relat sobre el Fòrum i el 22@, projectes posteriors, és diferent: les conseqüències dels Jocs ja s’havien fet evidents i era més fàcil escoltar les “veus dissidents”. És cert que, al principi, semblava que qualsevol crítica volia dir anar contra el progrés, i en això hi van tenir molta responsabilitat els redactors. Però, així com els crítics amb els Jocs se situaven als marges, era un discurs més underground, el missatge que a final dels 80 no s’escoltava, avui esclata a les xarxes. I els mitjans no poden mirar cap a un altre costat. Per molt que vulguin pintar una realitat edulcorada, la informació hi és i tothom la sap.
MEI: La ideologia d’un equip de govern queda clara a través de la política d’urbanisme i d’habitatge. És on es mouen els diners i el poder, a través de les construccions. Els constructors a Barcelona, fins i tot quan hi ha hagut un poder municipal d’esquerres, han tingut moltes possibilitats de maniobrar. Són poders a l’ombra que no sempre han estat prou fiscalitzats.
Cal seguir reivindicant l’escola Huertas Claveria en la informació local?
MEI: Ell va crear una manera de fer periodisme local, el va valoritzar. Era l’exemple del company que, quan va pujar el seu estatus, no va voler fer el salt a la secció de política. Va demostrar la importància de fer una informació ben feta sobre l’entorn, la traducció política, sociològica, ideològica del que té lloc a una ciutat. No sé si això encara es manté, la professió ha canviat molt. I amb això no vull dir ni de lluny que tot temps passat fos millor, o que la meva generació fes millor periodisme. El que sí que tinc molt clar és que ho vam tenir més fàcil. És en aquest sentit que érem uns privilegiats, perquè la feina ara es fa moltes vegades amb poc temps, menys recursos i pitjors condicions.
HL: Jo crec que l’empenta segueix. La gent jove té moltes ganes, va als llocs, es mou, és molt canyera. I tot això ho fa malgrat que parteix d’una situació molt més precària i cobra sous molt més baixos. Però l’espurna d’explicar les històries des de la proximitat, d’escoltar els veïns, de fer coses petites que són universals, es manté.
A prop de la ciutadania
La M. Eugenia Ibañez i l’Helena López han compartit ofici en el mateix mitjà de comunicació, El Periódico, però en moments diferents. Representen dues generacions de periodistes de carrer,
de les que parlen als lectors des de la proximitat i els expliquen coses “tangibles” que tenen efectes pràctics en la seva quotidianitat.
Aquesta és la principal aportació de la informació local, creuen, perquè implica “un coneixement profund de la ciutat”. “Quan llegeixes un tema saps perfectament si el periodista ha escrit al dictat o si sap de què parla”, explica la Maria Eugènia. Per la seva banda, l’Helena posa en valor “les històries petites que tenen molt d’universal”. “Jo intento trobar coses grans en allò més reduït, en el que té lloc als racons i als marges, però que interpel·la molta gent”, relata.
