L’amiant és un mineral que va ser molt utilitzat a la indústria durant la segona meitat del segle XX. Va tenir més de 3.300 aplicacions patentades (construcció, naval, tèxtil, trens, automòbil, forns, calderes…), per les seves grans qualitats com a material aïllant i resistent juntament amb el seu baix cost. El seu ús principal, més del 80%, va ser per fabricar fibrociment (el que coneixem com a uralita).
La seva importació i comercialització es va prohibir a l’Estat espanyol el 2002, fa 19 anys, però es va permetre l’ús i el manteniment dels MCA (Materials Contenint Amiant) ja instal·lats fins a “la fi de la seva vida útil”.
I aquí està l’origen de la situació actual, per la falta de concreció d’aquesta data i la falta de concreció sobre qui era responsable i què s’hauria de fer quan aquesta data arribés. El cert és que la majoria dels MCA estan en situació “il·legal”, o sigui, caducats.
Per què és necessari actuar?
Perquè l’amiant, a més de provocar diverses patologies, algunes d’elles molt greus com la fibrosi pleural difusa o l’asbestosi, és un cancerigen molt potent, de primer nivell, que contamina per via inhalatòria.
Cal saber també que totes les formes de l’amiant són cancerígenes. L’amiant és responsable i l’única causa coneguda de la totalitat dels mesoteliomes (un càncer específic, molt agressiu, originat a la pleura i a altres mesotelis), d’un 10-15% dels càncers de pulmó i d’alguns càncers de laringe i esòfag.
Característic també és el seu llarg període de latència (entre 40 i 50 anys). No hi ha un llindar d’exposició segur a l’amiant, i una exposició esporàdica pot generar risc de desenvolupar un mesotelioma.
S’estima que més del 70% dels MCA instal·lats dins del territori de Catalunya i de l’Estat espanyol han arribat al final de la seva vida útil d’entre 30 i 35 anys i per això creix la seva perillositat, en deixar anar una major quantitat de fibres letals al medi ambient.
No és certa la “tranquil·litzadora” frase que les plaques de fibrociment, mentre no les toquis, no són perilloses: els factors meteorològics i el mateix pas del temps ja les fan perilloses per elles mateixes.
Pandèmia en tres onades
La primera d’elles afectava les persones amb relació directa amb aquest mineral, com els treballadors exposats a l’amiant, els seus convivents i el veïnatge dels focus emissors contaminants.
La segona onada afectava els exposats als productes fets amb amiant, com alguns treballadors (paletes, lampistes, jardiners), els seus convivents i el veïnatge.
I la tercera onada afecta les persones exposades a productes fets amb amiant instal·lats i degradats. És a dir: tota la població.
L’exposició a aquest material afecta de manera especial els infants, per diversos motius. Respiren més vegades per minut; tenen una massa metabòlica més gran (inhalen més aire per quilogram de pes); estan més a prop de terra; i el seu aparell respiratori encara s’està desenvolupant. I tenen, com és natural, més esperança de vida.
Punts clau a recordar
En els MCA, bàsicament el fibrociment degradat, és un cancerigen ambiental cada cop més abundant, que és eliminable i que cal eradicar.
L’exposició a l’amiant és un problema sanitari, ambiental, laboral i social de primer ordre que requereix una prioritat dins l’agenda política del “Gobierno de España” i de les administracions autonòmiques i locals.
La pandèmia de l’amiant farà el seu curs si no s’actua, si no es retiren els MCA del medi ambient. És una pandèmia de grans proporcions i evitable, i no fer-ne cas és una gravíssima irresponsabilitat dels polítics i dels agents socials que provocarà mort i patiment en les generacions futures, les dels nostres fills i nets.
