Comunicat de l’Assemblea de Barris per un Turisme Sostenible (ABTS)
El passat 14 de desembre, el govern de l’estat va aprovar el decret-llei 21/2018 de mesures urgents en matèria d’habitatge, àmpliament criticat ja per organitzacions com ara el Sindicat de Llogaters i Llogateres, l’Observatori DESC o la PAH. Aquestes crítiques se centren en la insuficiència de les modificacions sobre lloguer, que fan poc més que allargar la durada dels contractes d’arrendament de 3 a 5 o 7 anys (segons que la propietat sigui persona física o jurídica) i, sobre tot, en la renúncia a permetre als ajuntaments limitar els preus de lloguer, reivindicació ja generalitzada entre moltes organitzacions i no pocs consistoris.
Aquest mateix decret-llei té també un parell d’apunts sobre lloguer turístic. El principal és la modificació de la Llei 49/1960, del 21 de juliol sobre propietat horitzontal, en el sentit de reduir a 3/5 parts la majoria, dins la comunitat de propietaris, necessària per condicionar o limitar el lloguer turístic, així com per incrementar fins a un 20% la participació a les despeses comunes dels propietaris que realitzin aquesta activitat. La majoria necessària era fins ara de 4/5 a Catalunya i del 100% a la majoria de l’estat.
Una mesura que arriba tard i malament: es tracta de dos canvis pràcticament inútils. Per una banda, bona part de les nostres comunitats ni tan sols compten amb estatuts; fins i tot en cas que en tinguin, el tràmit de modificació d’estatuts és lent i costós; a més, aquesta opció deixa completament oblidades les llogateres, que no tenen veu ni vot a la comunitat de propietaris.
La reducció de la majoria necessària per limitar o condicionar el lloguer turístic arriba, a més, en un moment en què moltes persones tenim ja pisos turístics instal·lats a les nostres comunitats, i sovint és la mateixa propietat qui realitza l’activitat, de manera que ja tenim una resistència clara a la limitació instal·lada dins la finca.
Però, per sobre de tot, una normativa sobre lloguers que modifica el lloguer turístic sense tenir en compte el seu impacte al parc i el mercat d’habitatge, en definitiva al dret a l’habitatge, és senzillament una presa de pèl. S’ha preferit no entrar en possibles mesures com la retroactivitat d’aquestes decisions de la comunitat, o que per defecte no s’hi pugui realitzar l’activitat i, en tot cas, que calgui una majoria àmplia per permetre-ho.
El principal impacte del lloguer turístic no té a veure amb problemes de convivència i soroll (que existeixen i no cal menysprear), sinó amb el fet que es tracta d’una altra modalitat d’especulació turística amb l’habitatge, que el desposseeix de la seva funció social i contribueix a reduir el parc d’habitatge i a incrementar-ne els preus, funcionant com a catalitzador de la bombolla de lloguers en què ens trobem.
Aquesta normativa perpetua la línia laxa de les anteriors, en un moment de col·lapse ja en certes zones, amb el lloguer turístic al debat públic a l’ordre del dia i amb les problemàtiques més que denunciades i visibilitzades. L’administració central es nega a entendre i acceptar el problema, i el fet de tornar a legislar-lo sense veritables avenços assenta de facto un marc encara més còmode per l’empresariat turístic, legitimant-lo i gairebé incentivant-lo, contribuint així a agreujar els conflictes amb el dret a l’habitatge i amb la convivència que suposa l’explotació turística de l’habitatge.
