Els amics de Carrer em demanen un exercici de bola màgica sobre el poder a la Barcelona del futur. Més d’una vegada a la revista hem intentat esbrinar quins són els poders que controlen la ciutat, i segur que ens hem quedat a mig camí, ja que només hem detectat els grans nuclis empresarials, que juguen un paper central a la ciutat, però que avui no són els únics agents del poder. Només són una part d’un entramat molt més gran i complex, on operen grans agents multinacionals, poders polítics a escales diferents (Unió Europea, Estat espanyol, Generalitat, Ajuntament), institucions globals semipúbliques (FMI, OMC…) i fins i tot estructures institucionals transnacionals (com per exemple les que cada cop tenen més pes al sistema universitari).
Moltes d’aquestes estructures tenen una enorme solidesa institucional, però també estan subjectes a conflictes i problemes, la solució dels quals no està escrita. I precisament depenent de com es desenvolupin aquests conflictes i problemes, es poden derivar canvis en les estructures de poder.
Històricament, el control de la ciutat ha estat en mans dels grans propietaris urbans i de la burgesia. Però ha estat una hegemonia que periòdicament s’ha hagut d’enfrontar a revoltes de les classes populars, situació que ha donat a la ciutat una llarga història de conflicte social. Un conflicte que en els darrers segles sovint s’ha resolt amb la intervenció del poder estatal en benefici de les elits dominants, però que també ha consolidat una llarga tradició de moviments i institucions que han permès, a vegades, consolidar contrapoders i millores socials.
Durant els darrers trenta anys el procés de globalització ha generat canvis importants en les estructures de poder. Ha perdut pes la burgesia industrial i en canvi s’ha reforçat la importància del sector financer i de les empreses de distribució i turisme. I, sobretot, han guanyat rellevància els interessos de les grans corporacions multinacionals. Barcelona ha passat de ser una ciutat industrial a una ciutat turística i de serveis, i això ha canviat els equilibris de poder.
És un canvi que no és tan palpable en el control de les grans institucions privades locals, on segueixen presents les velles elits de sempre, com en el disseny i els condicionants de les polítiques. L’interès polític dels darrers anys ha estat centrat en l’atracció de capital forà, en la presència internacional de la ciutat, en l’atracció turística, etc. En part és un procés volgut per les elits i en part reflecteix la necessitat d’adaptació a la nova època de capitalisme globalitzat i neoliberal.
No sembla que en el futur immediat aquesta evolució hagi de canviar. La crisi financera s’ha saldat amb una pèrdua de les possibilitats de control públic sobre les institucions locals (la Caixa, Caixa Catalunya). El poder del capital exterior es veu reforçat i controla bona part dels fluxos d’inversions immobiliàries i d’activitat turística de la ciutat (on el paper de les companyies aèries de baix cost, les empreses de creuers i les webs d’hotels i apartaments hi juguen un paper central). També se suma al vell control de l’activitat industrial (automòbil i química), i juga un paper crucial en el control dels “nous sectors” de la biotecnologia i les aplicacions informàtiques.
Les principals regles del joc en camps com les relacions laborals, la política econòmica o la regulació dels drets de propietat vénen condicionades des de les institucions europees, els grans grups inversors i l’Estat. Els poders locals són part d’una xarxa més ampla i tenen els seus espais propis de control, però sovint les grans decisions es prenen lluny de la ciutat.
Els grans poders no operen, però, en el buit. A escala local hi ha grups d’interès que es beneficien de les estratègies i els canvis globals. Per exemple, el sector immobiliari i el turisme permeten la participació de sectors locals que són molt actius i presents en els debats sobre polítiques locals. I com que el turisme i l’especulació amb el sòl són presents a la Barcelona global, cal preveure que aquests grups seguiran jugant un paper important en la vida local.
Més difícil en canvi és la situació del comerç tradicional, afectat per la doble competència de les grans cadenes comercials i la compra per internet. Si Barcelona, com sembla, evoluciona cap a una àrea de predomini logístic i d’assentament d’empreses tecnològiques, cal esperar una major presència d’aquests sectors.
Avui, gran part de les expectatives ciutadanes estan centrades en els canvis en l’esfera política. De fet, ja hem presenciat un canvi en el poder municipal, però sens dubte la culminació del procés d’independència significaria un pas més radical. No està clar com acabarà aquesta escomesa. Si finalment tinguéssim un nou Estat es produiria un canvi en el plànol de les polítiques públiques. Tot canvi genera alguna transformació, però pel que fa als poders econòmics reals (i els que operen en esferes com la producció cultural o els mitjans de comunicació), no és evident que signifiqués un canvi radical, donat el caràcter global de moltes estructures de poder, les hipoteques amb les quals naixeria el nou poder (necessitat de recursos i reconeixement exterior) i les relacions de llarga durada entre aquests grans poders i algunes de les formacions polítiques hegemòniques al país.
El que promouen aquests poders és la continuïtat d’unes polítiques i unes dinàmiques que generen un gran número de costos socials: precarietat, relacions laborals amb pocs drets, desigualtats, atacs continuats als serveis públics, predomini dels interessos financers, degradació ambiental, retallades als drets de ciutadania… Els grans grups de poder semblen tenir molts mecanismes per exercir el control i es mouen per uns motius i unes inèrcies que situen la societat en una situació d’extrema fragilitat i d’incapacitat per trobar respostes als greus problemes que tenim plantejats.
Per això, l’única forma de revertir la situació és la que sempre ha estat capaç de trobar la població barcelonina. La de generar moviments i iniciatives socials que obliguin els poders a canviar d’orientació, introduir canvis, generar drets. Si alguna cosa ha tingut la ciutat ha estat capacitat d’innovació social i creació de contrapoder. Una vitalitat que no s’ha apagat i que ara cal revifar, tenint en compte que formem part d’un món cada cop més interdependent i controlat i que per tant cal que les noves iniciatives tinguin una mirada i una acció que combinin allò local i allò global, cercant aliats i processos que facin que comenci a canviar el predomini d’uns poders que avui es creuen més forts que mai.
