Tel.: (+34) 93 412 76 00

Els centres cívics municipals han enterrat els ateneus

En la transició, una de les reivindicacions dels barris joves de Barcelona era aconseguir ateneus populars gestionats des de baix, per la mateixa gent que havia creat les associacions de veïns. Però el primer ajuntament sortit de les urnes ja va decidir que era millor controlar les entitats des de la plaça de Sant Jaume que deixar fer als “indis metropolitans”, un qualificatiu despectiu que va fer fortuna. Aquests indis havien aconseguit, en menys d’una dècada, poder de convocatòria i influir en les decisions de Socias Humbert, que va ser l’últim alcalde escollit a dit. Però el primer alcalde sortit de les urnes, Narcís Serra, no era, ni de bon tros, tan dialogant ni tan llest com en Socias. I va tancar la mà al diàleg. No va escoltar els crits del carrer. I els seus portaveus van deixar clar que s’havia d’acabar allò de “qui més crida, més aconsegueix”.

Molts anys després, quan Socias ja estava malalt, va voler sopar i acomiadar-se dels quatre periodistes que vàrem ser testimonis del seu mandat. Va convocar una trobada en un restaurant del Poblenou i a mig àpat em va dir: “Una de les coses de les que estic més satisfet és haver aconseguit recuperar l’ateneu la Flor de Maig”. Va ser, realment, el primer ateneu reconquerit de la ciutat. Però l’embolic administratiu que hi havia darrere de l’edifici, que va ser expropiat després de la guerra civil, va impedir que la recuperació fos plena i l’immoble va restar de lloguer durant 40 anys més fins que una nova mobilització popular va obligar l’Ajuntament a comprar-lo durant el mandat del Xavier Trias. Va ser com el piano dels estudis de Miramar de TVE, que va estar sempre de lloguer, i amb el que l’ens públic va arribar a pagar s’hauria pogut comprar una orquestra sencera, amb piano de cua inclòs.

Por al moviment veïnal

Però aquell primer i solitari èxit no va anar a més. Després de les primeres eleccions, el regidor i abans activista veïnal Jordi Vallverdú es va encarregar dels centres cívics. I com recorda Andrés Naya en les seves memòries encara inèdites, “l’aposta de Vallverdú no eren els ateneus populars sinó els centres cívics com a part de l’administració municipal. No acceptava l’autogestió i allargava el temps amb pintoresques excuses i no s’avançava”. Naya, en parlar de l’Ateneu Popular de Nou Barris que s’havia de fer en l’antiga planta asfàltica, diu que els nous regidors no acceptaven “ni el nom d’ateneu popular, ni la gestió directa, i suprimien les paraules Nou Barris”. I aquesta va ser la postura inamovible de la plaça de Sant Jaume davant de les altres peticions d’ateneus populars que els ciutadans volien a Can Golferichs, a les Cotxeres de Sants i Sant Andreu, al Casinet de l’Espanya Industrial, a l’antiga fàbrica de la Sedeta, al Born…

Quan es debatia la Constitució espanyola es va proposar que s’inclogués les associacions de veïns en l’article setè en què ja figuraven els sindicats i els col·legis professionals. Altres articles ja reconeixien les cooperatives i les organitzacions de consumidors. Però el moviment veïnal feia massa por. I no es van incloure les associacions veïnals perquè el PSOE es va abstenir. Temien que la democràcia directa practicada des de feia anys pels moviments veïnals es convertís en un contrapoder. L’intel·lectual, periodista i escriptor Manuel Vázquez Montalbán reflexionava sobre aquesta primera gran frenada democràtica en el llibre Barcelona en lluita, i ho feia, com sempre, en un llenguatge que entén tothom: “No va ser així, en part per les regles de joc imposades per la Transició, en part per la covardia de les formacions polítiques d’esquerra, que van témer el basisme desestabilitzador dels moviments socials i, molt preferentment, el dels veïns. La pèrdua de protagonisme dels moviments socials va repercutir en la progressiva mediocritat de la democràcia participativa”. La paradoxa és que al centre cívic que es va obrir a Vallvidrera li hagin posat el nom de Vázquez Montalban. No s’han llegit el llibre.

Extensió de la gestió privada

Però tornem al carrer. Ara Barcelona té un ateneu popular a Nou Barris dedicat al món del circ, un ateneu a la Farinera del Clot gestionat per les entitats del barri i la Flor de Maig que funciona a batzegades. La resta, són centres cívics i casals de barri i la majoria de gestió privada que costen a l’Ajuntament una quantitat que no hem pogut saber. Un altre tema a investigar és com es fa aquesta gestió privada i si els usuaris l’aproven o la suspenen.

Anem pels casals i ateneus tradicionals dels barris històrics. El mes de febrer d’aquest any va sortir publicat el llibre L’espoli franquista dels ateneus catalans, escrit per Neus Morán. Segons aquesta historiadora, que fa anys que investiga aquest robatori, de les 19.500 entitats que hi havia a les comarques de Barcelona l’any 1936 només unes mil van arribar vives al 1966, quan es va donar per acabada la purga franquista legitimada per la llei de responsabilitats polítiques del 9 de febrer de 1939: “Los partidos, agrupaciones y organizaciones declaradas fuera de la ley sufrirán pérdida absoluta de sus derechos de toda clase y la pérdida de sus bienes. Estos pasarán íntegramente a ser propiedad del Estado”. D’acord amb aquesta llei i fins al 1966 es van requisar en el conjunt de Catalunya 291 propietats del moviment associatiu.

Una llarga agonia

El barri del Poblenou abans de la guerra civil es podia considerar un laboratori sociològic perquè hi convivien bastant pacíficament 24 entitats de tarannà divers, a més de les vinculades a partits i a sindicats. En el conjunt de Sant Martí hi havia 60 cooperatives i 30 corals. Tot aquest floret va quedar reduït a la mínima expressió el 1939. Només l’Aliança, el Centre Moral i l’Ateneu Colón van sobreviure fent actes d’adhesió, de grat o per força, al Nuevo Régimen. La cooperativa Flor de Maig va desaparèixer aviat i l’Artesana va anar a terra, i en el solar es va aixecar un bloc d’habitatges. Quan la repressió va anar de baixa i el moviment associatiu autòcton podria haver revifat, el canvi de costums els va fer perdre socis i activitats, i l’oferta lúdica que van oferir els centres municipals va acabar de rematar les entitats històriques. Primer va ser el centre cívic de Can Felipa i després se’n van obrir més; el casal de barri de la Vila Olímpica, el casal de barri de la Rambla, el de la Llacuna, el del Camí Antic de València, el de Diagonal Mar, el de Bac de Roda…

L’Ateneu Colón va desaparèixer el 2014 després de trenta anys d’agonia. També va baixar la persiana Pau i Justícia, que a més de cooperativa era una entitat social. L’edifici es va convertir en la Sala Beckett. L’Aliança ha arribat a complir els 150 anys gràcies a l’acústica prodigiosa de la seva sala, però fa poques activitats pròpies. El Centre Moral s’ha reinventat i combina la tradició dels Pastorets i la coral amb la modernitat que han aportat els joves.

Maria Favà és periodista.


Reivindicació de la Flor de Maig com a ateneu popular, el 1977.

Favb.cat