Treinta años no es casi nada. Una de las cosas en las que creo que acerté en mi vida fue liarme con el proyecto de Carrer. Creía que merecía la pena. Lo hemos tirado adelante decenas y decenas de personas. Con ellas he aprendido algunas cosas de una profesión preciosa. El periodismo de verdad. Soy consciente de que los tiempos son muy difíciles. Tenéis una profesión de alto riego.
Muchos han sido los colaboradores. Su generosidad ha sido inmensa. En treinta años no llegan a cinco los que se han negado a colaborar con nuestra revista. El trabajo realizado ha estado rodeado de complicidades. Siempre encontrábamos algún momento para compensar los esfuerzos. En los últimos tiempos vuestra compañía me ayudaba a engañarme pensando que los años no pasaban. La verdad es que yo me lo he pasado muy bien.
Las entidades y colectivos que nos habéis tenido en cuenta habéis llenado nuestras páginas de contenido. Sin vuestras reflexiones y reivindicaciones en muchas ocasiones hubieran quedado en blanco.
Los nombres y los sentimientos se me agolpan. Dejadme que los relacione en silencio. No quiero ser injusto. Dibujantes, periodistas, fotógrafos, activistas, empezamos siendo compañeros de viaje y hoy sois mis amigos.
A los compañeros de la Favb, de ayer y de hoy, agradeceros que hayamos podido hacer, con total autonomía, una revista crítica sobre la Barcelona de los barrios. Vuestra generosidad ha sido fundamental para editar 157 números. Vuestra generosidad será determinante para que Carrer tenga continuidad. Esta ciudad necesita más que nunca publicaciones críticas y rebeldes.
Seguiré acariciando las páginas de Carrer y podéis seguir contando conmigo.
Editorial:
Continuem sense ‘el Naya’
L’aniversari de Carrer -tres dècades d’una existència lligada als avatars de la nostra ciutat- coincideix amb la retirada de la primera línia de la seva ànima mater, l’activista veïnal i fins ara codirector Andrés Naya, un capricorn tossut, pencaire i entusiasta al qual la revista de la Favb (i tantes altres aventures de la premsa pobra) deu tant la perseverança com una honestedat reconeguda dins i fora del moviment veïnal.
És la generació que en la seva joventut es va revenjar de l’escolarització franquista muntant partits, agrupacions i mitjans d’expressió clandestins i que en la maduresa ha tensat la corda per mantenir estructures crítiques -sobretot mentals- que qüestionin l’autocomplaença d’una ciutat que, ben entrat el segle XXI, ha hagut de patir una pandèmia mundial per frenar i pensar que les coses es podien haver fet d’una altra manera.
Ara toca a una altra generació, la dels fills dels obrers que van poder anar a la universitat, que es va escolaritzar en democràcia i que ha viscut més llibertat i també més precarització, recollir aprenentatges i armar-se amb noves eines per intentar entendre el món que l’envolta i transformar-lo fent front a antics i nou reptes.
Un veritable final de cicle que remou també el tauler on es cuina la modesta revista Carrer.
Continuar significa renovar la confiança tant amb la Favb i les associacions veïnals com amb la resta de companys de viatge que són els col·laboradors i els lectors. Engreixar la màquina i posar-la al dia mantenint la base que l’ha fet una publicació útil tant per al moviment associatiu com per als focus de debat vius a la ciutat, sensible als neguits que sorgeixen de les persones que habiten els barris de la globalització i oberta a l’entrada de les noves generacions que han de dir la seva.
Carrer ha sigut una barreja d’intuïció, ofici, militància i, per què no dir-ho, un punt de bogeria. I també d’amistat. Sabent que no hi ha ningú imprescindible, és imprescindible que hi hagi algú. Com ara les lectores i lectors de Carrer. Continuem?
