L’empresariat hoteler ens té acostumats a la queixa constant. Però no només ells: aquesta pràctica s’estén a múltiples activitats vinculades al turisme. Constantment reclamen a l’administració pública recursos i actuacions de tota mena que els faciliti el negoci i, al mateix temps, exigeixen que els deixin fer, que ja n’hi ha prou de regulacions. I això passa a Barcelona, però no només: és arreu. Tant és així que es tracta d’un empresariat que s’ha especialitzat en plorar. I ho fa com si li deguéssim alguna cosa, perquè, sincerament, creuen que la ciutat és seva. Davant de qualsevol qüestionament d’aquesta lògica, els seus encarregats de comunicació, màrqueting i una acadèmia complaent etziba sempre el mateix argument: vivim del turisme!
Per què aquesta plorera constant? Altres sectors empresarials reclamen també tractes de favor, i quan no es compleixen les seves demandes amenacen de traslladar les seves inversions. La indústria tot sovint fa això, i ho aconsegueix. Però fa menys soroll. Què els hi passa, doncs, als nostres hotelers? Com expliquem aquesta barreja entre plorera i arrogància?
Més enllà de la conformació d’una determinada classe empresarial i dels canvis en la composició del capital turístic en la nostra ciutat, hi ha alguna cosa en el funcionament del turisme que ajuda a entendre aquest comportament: venen allò que no és seu. Els capitals turístics viuen fonamentalment d’un territori on hi ha o passen coses que exploten. Hi ha platges, festa, cultura, possibilitats de fer negoci, coneixement, i fins i tot una població que fa coses tan pintoresques com xerrar al carrer, organitzar festes populars o fer grafitis. Tot això és la base perquè funcioni el negoci turístic: genera atractius. Ningú ve a Barcelona atret per una habitació d’hotel. La lloga per uns dies perquè en aquesta ciutat passen coses que li interessen. I això implica que l’entorn és central i que, a diferència d’altres sectors productius, no es poden desplaçar buscant indrets on els costos de producció, com el treball, siguin més barats. I no ho poden fer perquè el que venen està arrelat territorialment, i no és seu, encara que s’ho creguin.
Què comporta aquesta lògica en el funcionament del negoci turístic que dificulta que es puguin desplaçar buscant condicions més òptimes? Bàsicament que pressionen allà on són en dos sentits. Per una banda, reduint els costos productius. Per exemple, precaritzant el treball per tal d’abaratir-lo. Per l’altra, exigint a l’administració pública que els arregli l’entorn per atraure la seva clientela. I això suposa recursos per a promoció, infraestructures, ús de l’espai, seguretat… Per això ploren, perquè el seu model de negoci es basa en vendre allò que no és seu, i cal que els hi adeqüin per facilitar-los les coses. Ploren per exigir-ho. En realitat, sembla que més aviat viuen de nosaltres.
Ernest Cañada forma part de l’Associació Alba Sud.
