Aquest article més aviat cerca plantejar qüestions que no pas resoldre-les. Cerca problematitzar al voltant de la idea de patrimoni i, més en concret, tractar de la relació sovint conflictiva amb el planejament urbanístic, i del lligam ambivalent de la protecció del patrimoni arquitectònic amb els processos de gentrificació. En aquest sentit, proposem uns àmbits de reflexió, el primer dels quals, sens dubte, hauria d’abordar què és patrimoni arquitectònic, material, i hauria de cercar en quina mesura es diferencia del patrimoni immaterial. En alguns casos preservar la memòria històrica no passa per mantenir incòlumes unes arquitectures que han viscut, i al llarg de la seva vida han canviat.
A l’entorn de la restauració, diverses teories han marcat des de la segona meitat del segle XIX línies d’actuació diferenciades. Sense entrar en detalls que no poden ser objecte d’aquest escrit, i tot i tenint en compte que es referien als monuments històrics, una portava a entendre que restaurar-los era retornar-los a un estat ideal, que potser mai no havia existit. Una altra veia les petges que la història havia deixat en un edifici i en defensava el manteniment. Posava per davant la preservació del monument, amb les seves xacres, a la restauració amb pretensions científiques, però amb una forta càrrega idealitzadora.
I en aquest conjunt de paraules que donen nom a maneres d’actuar, tal vegada se’n pugui introduir una altra: revitalització. És a dir, la intervenció que restaurant on calgui i preservant la memòria, torni a la vida una arquitectura. Una aproximació que ens obre la discussió sobre els graus de protecció i d’intervenció en els edificis amb un valor històric, artístic, arquitectònic. Sense voler caure en un relativisme encobridor de la rel econòmica, especulativa, de les maneres capitalistes de produir la ciutat, cal dir que la consideració de la vàlua patrimonial d’una arquitectura ha anat variant al llarg del temps, entre d’altres raons, per motius culturals.
Actualitzar el catàleg
Referint-nos a Barcelona, diversos episodis mostren la ineludible necessitat d’actualitzar el catàleg del patrimoni historicoartístic de la ciutat, i no només el dels barris on es genera alguna oposició a algun projecte concret. Tot i així, un problema de fons continua essent amb quins criteris es redacta el catàleg. Massa vegades, el patrimoni arquitectònic de Barcelona s’ha destruït. I en la immensa majoria d’elles la causa ha estat que la voluntat privada de treure el màxim de benefici s’ha trobat amb la manca de protecció de l’edifici.
Per finalitzar voldria proposar una possible paradoxa. En l’actual context, a manca d’una regulació del preu del sòl i de l’habitatge, es pot donar el cas que protegir generi gentrificació. Vol dir això que no es protegeixi allò que té valor? Sens dubte, no. Però més enllà de l’existència legítima de sensibilitats diverses en relació al valor patrimonial dels edificis, més d’alguna vegada s’ha inventat o magnificat un suposat patrimoni per posar en crisi operacions municipals d’habitatge social que atemptaven interessos privats. Com sempre, cal estudiar cas per cas per separar el gra de la palla.
