El districte de l’Eixample delimitat a partir de les reformes administratives de la dècada de 1980 està compost actualment per sis barris: l’Esquerra Nova, l’Esquerra Vella, la Dreta, la Sagrada Família, Sant Antoni i el Fort Pienc. La situació geogràfica d’aquests barris -en la part central de Barcelona- els ha convertit en un espai de força densitat de circulació amb alts nivells de contaminació, a més d’haver-los transformat en una àrea d’alta densitat edificatòria, malgrat la recent creació de petites àrees verdes a alguns interiors d’illa. Cada cop més, gran part del seu territori són espais d’alta freqüentació turística, especialment a la Dreta, la Sagrada Família i ara també a Sant Antoni.
La centralitat ha transformat tots els barris en una de les principals àrees d’especulació immobiliària, fenomen que afecta negativament la cohesió social i les condicions de vida del veïnat, especialment per l’augment dels preus de l’habitatge, el gran nombre de desnonaments i la pèrdua del teixit comercial de proximitat.
El conjunt d’aquests barris aplega un total de 270.000 veïns i veïnes d’una forta diversitat social, que suposen una part important dels habitants del municipi de Barcelona i concentren moltes i diverses activitats. Creiem que, tot i aquest pes demogràfic i econòmic, el veïnat de l’Eixample i la seva història estan oblidats.
Els “altres” Eixamples
Es parla sobretot del Modernisme de la seva part central (anomenada el Quadrat d’Or), dels seus arquitectes, promotors i constructors, i molt poc dels altres barris més enllà d’aquest espai hipervalorat.
Tot i la tasca desenvolupada per les cinc associacions veïnals i altres grups i entitats, els barris de l’Eixample tenen escassa presència als mitjans de comunicació, i són també comptades les publicacions que tracten sobre la seva història o la seva memòria. Poc se’n parla de l’associacionisme, tant del lligat amb la ciutat com el que es va anar desenvolupant a nivell de cadascun dels barris des dels principis de la seva urbanització fins avui.
És cert que la trama de l’Eixample dissenyada per Ildefons Cerdà ha sigut objecte d’un gran nombre de recerques i estudis urbanístics, obra d’arquitectes i acadèmics, però no disposem encara avui de cap història veritable i completa dels processos de creixement urbà i desenvolupament econòmic i social del districte actual.
L’únic treball de conjunt, realitzat sota el títol Estudi de l’Eixample pel Laboratori d’Urbanisme de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona es publicà el 1983, per encàrrec de l’Ajuntament de Barcelona. Aquesta publicació es dedicava en la seva major part a qüestions urbanístiques (tipologies, xarxes viàries, edificació, illes, traçats), amb escassa referència a la població i les activitats econòmiques.
En la mateixa línia, a les darreres dècades diferents activitats i publicacions han tractat el Pla Cerdà, entre les quals destaca l’exposició L’Eixample Cerdà. 150 anys de modernitat, que es va realitzar l’any 2009 amb motiu de la celebració del segle i mig de l’aprovació del Pla. Aquesta exposició, tot i ser de major abast temàtic, tampoc aplegà massa informació sobre qüestions relacionades amb l’habitatge, la població o l’economia de les diferents àrees que conformen el districte.
Dintre d’aquest panorama destaquen les tasques capdavanteres dels llibres de Jaume Fabre i Josep M. Huertas a partir de la dècada del 1970, així com els treballs de recuperació de la memòria històrica dutes a terme més endavant per algunes associacions, historiadors i arquitectes. Podem esmentar especialment les exemplars recerques sobre el Passeig de Sant Joan i el seu entorn realitzades per l’arquitecte Antoni González Moreno-Navarro.
Recollir i coordinar lluites
Precisament, en aquest moment caldria recollir i coordinar les veus de les diferents reivindicacions que s’estan realitzant des de la comunitat educativa de les escoles dels barris de l’Eixample i de les associacions veïnals en relació a la recuperació de la Model, o les seves reivindicacions per augmentar el nombre de centres educatius públics. I més recentment, el treball d’altres plataformes com Eixample Respira, les lluites contra la turistificació o per la regulació d’obres poc consensuades, com l’ampliació de la Sagrada Família o de l’Hospital Clínic, que afecten directament i indirectament el veïnat, i d’altres que estan sense resolució, per exemple el futur del taller Masriera.
Catàleg per revisar
Davant de la complexitat i amplitud de les propostes, algunes de les quals ja estan en curs, plantegem un projecte per completar el coneixement i la defensa del patrimoni i la memòria històrica dels barris de l’Eixample amb la consideració de bé comú.
Per iniciar aquesta tasca és imprescindible revisar el catàleg de patrimoni arquitectònic històric-artístic a partir de nous criteris, cronològics, transversals, temàtics i de memòria històrica que reconsiderin la seva relació amb el Pla General Metropolità del 1976 encara vigent i amb els serveis municipals d’Urbanisme i de Patrimoni, que han estat tractats en la publicació del Llibre blanc del patrimoni de Barcelona, 2016.
El nou catàleg hauria d’inventariar i, si s’escau, catalogar, les edificacions del període 1914-1950. Aquesta etapa de forta construcció d’edificis residencials en la trama Cerdà, i especialment en determinades parts de l’Eixample com les de l’Esquerra de l’Eixample, Sant Antoni, la Sagrada Família i el Fort Pienc, va representar noves tipologies i estils, des del tardo-modernisme i el noucentisme en totes les seves varietats fins al primer racionalisme i les construccions de postguerra. Aquestes tipologies residencials conformen sovint petits conjunts que defineixen paisatges que donen diversitat a la repetitiva trama de l’Eixample.
Moltes d’aquestes edificacions, amb habitatges força estandarditzats però ben aviat amb equipaments (ascensor, dutxes, safaretjos al terrat) que s’adreçaven a capes mitjanes conformaven en alguns casos, com els del període 1920-1936 i 1939-1950, conjunts paisatgístics que singularitzen i personalitzen la trama Cerdà.
Sovint aquestes construccions ocuparen els espais buits o s’aixecaren al costat de conjunts modernistes que en aquestes àrees també varen sovintejar a final del segle XIX i del segle XX.
Per tant, s’hauria de revisar i inventariar, també, un cert nombre d’edificis modernistes, tant els del modernisme popular que no estan catalogats o ho estan en una baixa qualificació, com d’altres que corresponen al període inicial de la construcció de l’Eixample (1864-1888) que, tot i ha- ver estat estudiats, encara estan desprotegits.
En determinades àrees, alguns edificis dels anys 1920-1930 possibilitaren la construcció a l’interior d’illa de petits passadissos amb habitatges de mínimes dimensions, alhora que s’urbanitzaren passatges amb casetes que aixoplugaren la població nouvinguda de pocs recursos. En aquest període, fins i tot grups de barraques ocuparen solars buits de les àrees perifèriques de l’actual districte que, amb l’avanç de la urbanització, acabarien desapareixent a final de la dècada de 1950. Aquestes formes d’habitatge popular o informal, tot i estar desaparegudes o encara dempeus, formen part també de la memòria històrica de l’Eixample.
Podríem esmentar tres exemples d’actualitat, com és el cas de la desprotecció de la Carboneria, de ben segur el primer edifici residencial de l’Eixample. O del taller Masriera, que mostra les fortes dificultats per evitar la desvirtuació d’edificis emblemàtics fins i tot quan estan catalogats. I finalment, el debat recentment obert sobre el nou ús hospitalari de l’edifici de la que encara és l’Escola Industrial (l’emblemàtica fàbrica Batlló).
La futura revisió del catàleg també hauria de tenir en compte les construccions industrials, tant les desaparegudes com les que resten dempeus, especialment als barris de l’Esquerra de l’Eixample i de Sant Antoni, als de la Sagrada Família i Fort Pienc i fins i tot, al mateix Quadrat d’Or, i senyalitzar-les, com a mostra de la versatilitat econòmica i social de la trama Cerdà i el seu protagonisme en el desenvolupament d’activitats fabrils i de memòria obrera. Paral·lelament, seria necessari destinar més esforços a anar més enllà de les recopilacions d’imatges per completar-les amb estudis de les trajectòries socials, associacionisme, vida quotidiana i reivindicacions obreres dels més de 150 anys de memòria històrica dels barris de l’Eixample.
En resum, s’ha de continuar la tasca empresa fa més de mig segle per Jaume Fabre i Josep M. Huertas Clavería, i als darrers anys per les associacions veïnals del districte i alguns centres cívics, grups d’estudis i grups de memòria històrica, com la que s’ha dut a terme des de la Comissió de la Memòria Històrica de l’Eixample.
Propostes a partir de l’agenda veïnal
Partint de la tasca que estan realitzant les entitats, assenyalem algunes propostes per avançar en el reconeixement del patrimoni i la memòria històrica i en la defensa de la qualitat de vida del veïnat.
1. Atendre les necessitats del veïnat augmentant els equipaments públics assistencials, escolars i els espais verds, amb especial atenció al desenvolupament del projecte de la Model i de l’interior de les illes encara no transformades en espai públic.
2. Control de la contaminació.
3. Evitar la turistificació, l’especulació immobiliària i els desnonaments.
4. Conèixer i defensar el patrimoni i la memòria històrica.
5. Mantenir i potenciar el comerç de proximitat i repensar activitats productives de caràcter cooperatiu als futurs espais verds públics de l’interior d’illes (antics cinemes Rex i Dorado) i en les noves promocions i reformes d’edificis.
6. Debatre i consensuar les noves propostes urbanístiques tenint en compte les necessitats de cadascun dels barris.