Ada Colau o Xavier Trias? Vuit anys després de la gran batalla per Barcelona que va dur a l’alcaldia la primera dona en la història de la capital de Catalunya, les eleccions municipals del 28 de maig tenen un cert aire de dejà vu. I no només perquè -amb permís de Jaume Collboni, Ernest Maragall i la resta de candidats i candidates- els protagonistes del duel electoral siguin els mateixos, sinó perquè el que està en joc aquest 2023, igual que ho estava el 2015, és el model de ciutat. I això és així malgrat que el context sociopolític ha canviat molt després de la fi del procés sobiranista, de canvis importants als governs d’Espanya i Catalunya i d’una crisi global generada per la pandèmia, l’emergència climàtica i la guerra a Europa.
“El model ideal i civilitzat d’una ciutat, amb espais públics verds i respectuós amb el lleure i el gaudi dels ciutadans, amb bons transports públics i altres serveis indispensables, només es pot assolir des de posicions polítiques compromeses amb les persones i no amb les activitats empresarials. El neoliberalisme en versió del capitalisme salvatge tracta d’impedir que es facin polítiques municipals en benefici de la comunitat. Només busquen l’especulació i l’enriquiment a costa de l’interès general. L’únic dic de contenció el poden construir els ajuntaments amb una majoria d’esquerres, sensibles als problemes dels ciutadans”. La cita és del pròleg que l’exmagistrat del Tribunal Suprem José Antonio Martín Pallín ha escrit al llibre Lawfare urbano (Icaria), de l’arquitecte i exregidor de Barcelona en Comú Josep Maria Montaner. Més enllà de la denúncia que Montaner fa de l’ofensiva judicial -i dels poders fàctics, econòmics, polítics i mediàtics- contra la Barcelona d’Ada Colau, amb una quinzena de querelles interposades des del 2018 -la gran majoria, arxivades-, el que Martín Pallín sintetitza és una realitat que va molt més enllà de la pugna electoral o estrictament partidista.
Ho demostren els intents reiterats de lobbies de tota mena -des d’Agbar a Barcelona Global, passant pel Gremi de Restauració, el d’Hotels, la patronal Foment o antics alts responsables municipals avui al servei d’interessos immobiliaris o econòmics especulatius, com Josep Antoni Acebillo, Ramon Garcia Bragado o, fins i tot, els exalcaldes Joan Clos i Jordi Hereu- per condicionar, desprestigiar i, en darrera instància, forjar intents d’alternatives al que consideren una anomalia en el govern de la ciutat. A saber: que l’esquerra alternativa i activistes provinents dels moviments socials i dels barris, amb una dona al capdavant, dirigeixin l’Ajuntament.
La complexa gestió de Barcelona
Dirigir és la clau, amb totes les limitacions i contradiccions que es vulguin. Els comuns van assumir-les ben aviat tot conservant una estructura gerencial i funcionarial formatejada a la mesura del PSC, curiosament, per l’avui candidat d’ERC Ernest Maragall en la seva època d’home fort del seu germà Pasqual. Una estructura que també exemplifica Jordi Martí, gerent de l’Icub des del 1999 i regidor del PSC fins al 2014 que, cooptat per Colau el 2015 com a gerent municipal, ha acabat sent la mà dreta de l’alcaldessa i el número dos de Barcelona en Comú. Martí és, segurament, el regidor que més té la ciutat al cap, seguit de la responsable d’Urbanisme Janet Sanz, que ja era regidora el 2011 amb ICV-EUiA.
Dirigir és la clau, perquè governar Barcelona, en realitat, i amb l’excepció del parèntesi Trias entre 2011-2015, l’esquerra transformadora i gent provinent del moviment veïnal ja ho havien fet des del 1979. No es pot oblidar ni menystenir la seva contribució a la construcció de la ciutat democràtica, tant des dels barris i els moviments socials com des de la institució local, bàsicament sota les sigles del PSUC i ICV-EUiA i al costat del PSC. Però sempre amb un caràcter de subalternitat dels primers respecte dels segons. El fitxatge per a la llista de Collboni de l’expresident de la Favb -i valedor inicial de la plataforma de Colau- Lluís Rabell rebla aquest clau.
El 2015, el triomf de Barcelona en Comú va invertir per primer cop les tornes en la direcció de la ciutat. Colau va guanyar confrontant directament la dreta de Trias i l’establishment, aixecant la bandera dels barris i del dret a l’habitatge i, sobretot, impugnant el model de ciutat imposat durant dècades d’alcaldia socialista. Limitacions pròpies de l’anomenada nova política, servituds de la coalició de govern entre Barcelona en Comú i el PSC -amb suport extern d’ERC-, i forts condicionants externs -la complexa gestió diària d’una ciutat en crisi, la polarització associada al procés sobiranista, els atemptats terroristes del 2017, la pandèmia de la covid-19…- han diferit durant dos mandats la tasca de construcció del nou model de ciutat.
No obstant, la gestió d’aquests condicionants porta implícita l’aposta per un nou model. ¿Com s’haguessin viscut les intenses tardors del 2017 i del 2019 amb un altre govern municipal, independentista o unionista? ¿Com s’hauria capejat la pandèmia del 2020 sense el lideratge polític de Colau, la coordinació de govern de Jordi Martí, les dots de comandament d’Albert Batlle i Janet Sanz i la triangulació entre la regidora Gemma Tarafa i els gerents de les àrees de Drets Socials, Salut, Economia i Recursos Ricard Fernández, Laia Claverol, Carme Borrell, Albert Dalmau i Agustín Abelaira?
Un nou model de ciutat
Malgrat tot, durant el darrer mandat de Colau s’ha començat a fer explícit o a concretar-se un nou model de ciutat. El projecte Superilla Barcelona n’és l’emblema, envoltat de polèmica i elogis, tant locals com internacionals. Assajada primer al Poblenou -entre protestes veïnals i reticències municipals; la mateixa alcaldessa va trigar dos anys a visitar-la-, la idea de superilla es va millorar i consolidar després a l’Eixample, al barri de Sant Antoni. Una altra cosa és la teorització d’aquest nou model de ciutat, que fins ara no ha anat més enllà d’un difícil sincretisme entre el clàssic maragallisme mainstream i la filosofia alternativa de la Ciutat Princesa de Marina Garcés.
En el fons, les eleccions són una batalla més -la definitiva?- de la llarga guerra dels Trenta Anys per l’hegemonia i el model de ciutat que es lliura des de la Barcelona del 1992. Com diu la presidenta de la Favb, Ana Menéndez, aquella Barcelona ha mort d’èxit -va quedar clar amb el Fòrum 2004, però ja ho havia apuntat Carrer al monogràfic La Barcelona de Maragall– sense que, parafrasejant Jordi Amat, l’independentisme hagi pogut matar el Cobi. Derrotat el procés sobiranista, és simptomàtic que ERC presenti a l’alcaldia un octogenari Ernest Maragall amb el lema “més que mai” popularitzat pel seu germà Pasqual als anys 80 i que els hereus de CiU, Junts o reajuntats, recuperin Xavier Trias recolzat en Artur Mas i un nonagenari Jordi Pujol.
Ciutat Vella i l’Eixample
El principal -i mediàtic- camp de batalla d’aquesta guerra no són els barris, sinó el centre de Barcelona. És la Ciutat Vella presa de nou pel turisme, després de l’insòlit i fantasmagòric parèntesi pandèmic, i amb la Via Laietana aixecada per obres de pacificació. I és l’Eixample igualment aixecat per obres, per l’eterna reforma de la plaça de les Glòries, la perllongació del tramvia de la Diagonal, entre Glòries i passeig de Sant Joan, i la implantació dels eixos verds -Consell de Cent, Girona…- i la protecció dels entorns escolars que són emblemes de la Superilla Barcelona.
El 2015, paradoxalment, la inesperada victòria dels comuns davant de la CiU de l’aleshores alcalde Trias i, després, el 2019, la derrota mínima de Colau davant l’ERC de Maragall -un fracàs salvat in extremis gràcies al pacte dels comuns amb el PSC i al vot del ciutadà francès Manuel Valls, al seu torn una aposta fracassada dels poders fàctics que avui retornen a Trias, però que tampoc fan fàstics a Collboni-, no es van decidir a l’Eixample, sinó, i sobretot, als barris populars i perifèrics.
Aparentment, el model de ciutat es juga a l’Eixample, el districte més poblat -i amb més inversions- i més simbòlic -per la trama Cerdà i la història de la ciutat burgesa-: el 2019, en la seva conferència estratègica d’inici de campanya, Colau ja va reduir el seu mapa de Barcelona a Ciutat Vella i l’Eixample. Quatre anys després, en la presentació del llibre La força del moviment veïnal: de l’alcalde Porcioles a l’alcaldessa Colau (Hacer), la presidenta de la Favb va reivindicar la ciutat popular i la Barcelona dels barris i va resumir així el seu balanç crític: “La ciutat és més que l’Eixample i el govern de Colau és massa eixamplecèntric, però defensem la transformació verda que s’està fent. Al mateix temps, i davant d’una alcaldessa que tenim propera però que veiem molt poc, constatem el desencís als barris per una política de participació que fomenta l’individualisme i no el teixit associatiu organitzat i per unes polítiques d’habitatge poc ambicioses respecte de les expectatives creades”.
Un esforç insuficient
Seria faltar a la veritat no reconèixer l’esforç que l’Ajuntament ha fet en els darrers vuit anys en matèria tant d’habitatge com d’acció social contra els desnonaments. Són 4.600 pisos nous de lloguer públic i 4.000 més en construcció o projecte -el parc públic el 2015 era de 7.500 pisos- i 14.000 famílies ateses per la unitat antidesnonaments -que gestiona 50 casos setmanals i en resol nou de cada deu-. Però davant la crisi econòmica i habitacional, l’especulació creixent a la ciutat i la deixadesa de funcions de la Generalitat i l’Estat en matèria d’habitatge, tot és insuficient.
També seria injust obviar que l’acció municipal als barris populars, més enllà de Ciutat Vella i l’Eixample, és part indestriable del model de ciutat en joc. N’hi ha prou en destacar les inversions del Pla de Barris -uns 300 milions repartits en més d’un miler d’actuacions en 23 barris, que es calcula que han beneficiat unes 250.000 persones-, malgrat que l’aposta per dotar de centralitat metropolitana l’Eix Besòs no hagi encara reeixit. I tampoc és aliena als barris la política social, molt important abans, durant i després de la pandèmia, però poc lluïda pels comuns.
Així les coses, després d’haver abandonat durant quatre anys en mans socialistes districtes populars clau com Sant Martí, Nou Barris i Horta-Guinardó, els seus barris de classe treballadora -al costat dels de Sant Andreu i Sants-Montjuïc, que els comuns sí que han governat en el dia a dia- tornen a adquirir una importància cabdal i es juguen també, amb Ciutat Vella, l’Eixample i Gràcia, la seva centralitat al costat del model de ciutat.
Marc Andreu és periodista i historiador.