Tel.: (+34) 93 412 76 00

La campanya més disputada per governar en coalició

Tornen les eleccions a l’Ajuntament de Barcelona i torna la incertesa fins a l’últim moment. Ja comença a ser un clàssic no saber qui guanyarà els comicis municipals, però enguany hi ha una sèrie de factors nous que distorsionen encara més el crispat escenari polític. El desgast del bipartit Colau-Collboni, el retorn de Xavier Trias, la desactivació del processisme, els pactes ERC-PSC, l’avenç de la ultradreta i la descomposició de la dreta espanyolista afegeixen més incògnites als resultats del 28 de maig, cosa que fa pensar en unes campanyes més dirigides a desacreditar l’adversari directe que a explicar els propis projectes per a la ciutat.

Segons les enquestes, caldrà tenir una bona cintura política per arribar a pactes de govern perquè a la nit electoral la victòria podria anar d’una dècima, amb el perill de l’abstenció sempre present. Ara per ara, els candidats amb més possibilitats de guanyar les eleccions són els de comuns, socialistes, republicans i postconvergents, que són els que hem optat per perfilar en aquestes pàgines. Tots, tret de Junts per Catalunya, que recupera Trias, repeteixen cap de llista -Ada Colau (Comuns), Ernest Maragall (ERC) i Jaume Collboni (PSC)- i tots podrien perdre algun regidor respecte als comicis del 2019.

Pel que fa a la resta de partits amb representació actual, els sondejos vaticinen una pèrdua substancial de regidors situant-los en gairebé tots els casos fora de l’Ajuntament. És el cas de populars (Daniel Sirera), ciutadans (Anna Grau) i valents (Eva Parera). Entre les formacions que ara no tenen presència política, la CUP torna a provar sort amb Basha Changue i en alguns sondejos apareix també la llista cívica de David Vosseler.

La inseguretat i la gestió política són els temes que més preocupen als barcelonins i les barcelonines segons l’últim baròmetre municipal i seran els protagonistes de la campanya més disputada.

El candidat del futur soc jo
Ernest Maragall (ERC)

Poc marge de maniobra li està deixant el seu partit a Ernest Maragall per fer una campanya lluïda a Barcelona. El pacte amb el PSC per tirar endavant els pressupostos catalans a pocs mesos dels comicis municipals, el suport que des de fora han donat els republicans als projectes del bipartit barceloní i la irrupció per sorpresa de Trias compliquen molt les coses a l’alcaldable d’ERC. Tanmateix, Maragall és un animal polític i no és dels qui s’arronsa a la primera derrota, tot i que n’acumula unes quantes. Malgrat haver exercit de diputat més que de regidor durant aquest mandat, ell segueix convençut que és el candidat “del futur” a Barcelona perquè fa números i li surt que “el llegat de Trias és Colau i el llegat de Colau és una ciutat dividida i enfadada”. L’estratègia ara és ignorar Collboni per estalviar energies i rebaixar la intensitat processista presentant-se com un candidat centrat, amic dels pactes i amb experiència a l’hora de treure les castanyes del foc. Afirma que se sent amb més ganes de fer coses que fa quatre anys, i aquest missatge no és només per als qui esmenten la seva edat, és sobretot un avís al seu partit perquè no el substitueixi en l’últim moment, com és tradició, i no utilitzi Barcelona com a moneda de canvi d’altres negocis més lucratius.

A la tercera va la vençuda (o no)
Ada Colau (Barcelona en Comú)

Aspira a un tercer intent de governar Barcelona sense les crosses indesitjables del passat recent en un escenari polític encara més incert. Vuit anys al capdavant del govern municipal, amb les seves llums i ombres, llimen les arestes revolucionàries de qualsevol i converteixen el més somiatruites en un hàbil equilibrista del poder, per això Ada Colau ja no visita tant el barri de Ciutat Meridiana ni es posa la disfressa d’activista veïnal per Carnaval. Amb l’alcaldable dels Comuns no hi ha terme mig: o enlluerna o treu de polleguera. Els seus acòlits li han permès optar a un tercer mandat vulnerant el Codi Ètic del partit perquè a les primàries internes ningú ha gosat plantar-li cara. I és que com a la Reina de Cors, a Colau no li agrada que li facin ombra. Entre els seus detractors hi ha de tot: des dels progres decebuts per la seva deriva cap al despatx i el cotxe oficial als que la menyspreen per dona, per comunista, per ambigua o per ambiciosa. Per sort, la tensió i el desgast del processisme ja han passat i ara, amb un Maragall desorientat i un Collboni fent d’oposició, Colau pot dedicar els seus esforços a explicar la feina feta -la no feta no cal- i a disparar la seva artilleria dialèctica contra un Trias que prou feina té a posar ordre al seu corral.

Encantat d’haver-se conegut
Jaume Collboni (PSC)

L’alcaldable del PSC ha donat mostres sobrades de gran cintura i pocs escrúpols pactant el que sigui per seguir remenant les cireres a Barcelona i fitxant a qui calgui per fer veure que és una cosa quan en realitat és una altra. Jaume Collboni és un gat vell de la política barcelonina que fins ara sempre ha caigut de peu i li rellisca que el critiquin per haver plegat abans d’hora del bipartit municipal per fer campanya contra el model de gestió del bipartit municipal. Ja se sap que el socialisme de corbata que ell predica està ple de contradiccions entranyables: un dia es vesteix d’Armani per defensar amb els lobbies la inversió público-privada en la ciutat i l’endemà es posa la jaqueta de pana per visitar un barri obrer i prometre la lluna en un cove a un votant socialista cada dia més desubicat. Amic de prendre la fresca en les terrasses del seu amic Pallarols, entremig fa vídeos de Tiktok i tuiteja a tort i a dret buscant infructuosament noves generacions d’electors crèduls. Va tan sobrat de tot, i ara més després del pacte del seu partit amb el republicà Aragonès, que diu a tothom que s’ha acabat això de fer de crossa d’altres. “Si no sóc alcalde, no seré res”, assegura convençut que la irrupció de Trias no va amb ell i que Colau està acabada perquè és una impostora.

D’evitar fer el ridícul a liderar el canvi
Xavier Trias (Junts per Catalunya)

Set mesos ha passat Xavier Trias arrencant pètals de margarides abans d’acceptar ser l’alcaldable de Junts per Catalunya. El comiat sobtat d’Elsa Artadi, les guerres internes entre exconvergents i la pressió per rescatar el partit de l’oblit a Barcelona han pogut més que les ganes de seguir gaudint de la seva jubilació daurada. Tot i haver estat ungit pel radical Carles Puigdemont, Trias és una persona d’ordre, el seu perfil baix en la militància processista ho confirma, i modest: al principi es va autodescartar com a alcaldable perquè “s’ha d’evitar fer el ridícul”. Diu que és socialdemòcrata malgrat que com alcalde va exercir més de neoliberal, eliminant les poques traves que quedaven del règim anterior cap al turisme i l’especulació immobiliària, tancant el MNAC perquè un magnat indi casés la filla o vestint Colom amb la samarreta del Barça. El projecte de llogar l’espai públic al capital internacional no va prosperar per falta de temps, i companys de viatge com Antoni Vives, esquitxat per nombroses irregularitats, tampoc van ajudar a tenir un segon mandat. El retorn de Trias, com fa quatre anys va passar amb Manuel Valls, està posant nerviós el personal a base d’enquestes. Diu que ell és el canvi, però ningú no sap res del seu programa més enllà que no li agrada el tramvia.

Quan tres són multitud
Anna Grau (C’s), Daniel Sirera (PPC) i Eva Parera (Valents)

La dreta espanyolista es presenta a aquestes eleccions municipals més dividida que mai i amb els ullals de la ultradreta fregant-li la jugular. Uns Ciutadans en descomposició, colpits per guerres internes sobre com gestionar les escorrialles d’un projecte polític que fa aigües, han triat la mediàtica Anna Grau, abans periodista insígnia del règim pujolista i ara més rància que el Cid Campeador, per intentar salvar els mobles. Els xous de l’alcaldable de Ciutadans a la televisió pública i al Parlament de Catalunya són coneguts, igual que els seus modelets escandalosos i la peculiar relació amb l’avi Sánchez-Dragó, que tantes portes li va obrir fa uns anys en els ambients de la dreta madrilenya després de renunciar, decebuda pels pocs rèdits obtinguts, a la pàtria catalana.

A estrafolària i populista no la guanya ningú, així que el popular Daniel Sirera haurà d’espavilar si no vol que la incontinència verbal de la ciutadana Grau se’l mengi en tres mossegades i el deixi sense presència al consistori barceloní. Sirera, obedient i amb una trajectòria política orgànica, va on li digui el partit, i si el gurú Núñez Feijóo li demana que se sacrifiqui per la causa popular, ell deixa el seu còmode xiringuito valencià i aterra a Barcelona disposat a immolar-se amb alegria.

A diferència del seu predecessor en el càrrec, el sempre polèmic forner Josep Bou, Sirera no té talents coneguts de showman per convèncer l’electorat d’ordre que ell és millor que la polièdrica Eva Parera, l’alcaldable de Valents, abans diputada independent del PP al Parlament català, abans mà dreta de Manuel Valls al Consistori i, molt abans, entregada a la causa democristiana que liderava Duran i Lleida. Parera té la memòria curta i la llengua llarga, i no sembla tenir problemes de consciència per haver facilitat amb el seu vot que Colau repetís com a alcaldessa. Ara el moment és un altre i toca posar tota la carn a la graella perquè se li acaben els partits.

Caricatures de Maragall, Colau, Collboni i Trias.

Favb.cat