7 del matí del divendres 23 de desembre de 1994. Acampada pel 0,7%. Amb 20 anys, un jove Jesús Rodríguez dorm a l’interior de la tenda amb els seus companys de files. En qüestió de minuts, els cossos policials destrossen la lleugera estructura a cops de porra. Pel que fa a la pallissa que s’emporten els seus inquilins, el lector ja se la pot imaginar. Desafortunadament aquesta no seria la primera experiència repressiva del protagonista d’aquestes línies. El seu dit anul·lar, trencat fa tres anys de manera “intencionada” per un antiavalot, ho confirma. Tot i això, mai l’ha deixat de ficar dins de la llaga.
On va portar Rodríguez aquella primera experiència vital? “A investigar com funciona tota la maquinària repressiva de l’Estat; quina cadena jeràrquica hi ha, quina responsabilitat en les actuacions tenen els polítics; què s’amaga rere la personalitat dels agents, dels comandaments…”, explica. Tota una sèrie d’incògnites que se li van despertar des de ben jove i que l’han acabat per conduir a ser un dels periodistes de referència en matèria policial.
Si bé alguns periodistes han hagut d’abandonar les seves línies d’investigació per amenaces directes (com ara en Jordi Borràs pel que fa a l’extrema dreta), fins ara Jesús Rodríguez ha tingut millor fortuna: “Per sort sóc una mica menys visible”, comenta. “Encara em puc moure amb certa tranquil·litat i no em sento massa assenyalat; amb l’excepció dels agents de les unitats d’antiavalots”, revela. En aquest camp, els agents literalment li han arribat a fer la professió impossible. Ell, per la seva banda, contraataca publicant les vergonyes d’un cos “on no existeix l’ètica en determinades unitats” i en el que “ningú no delata cap dels seus companys”.
Tot i això, el periodista sense cap títol penjat a l’habitació no s’ha arronsat en la seva empenta per capficar-se dins les esquerdes que s’obren a “estructures absolutament opaques”. Davant d’aquesta qüestió, fa bandera d’un periodisme que no es rendeix i que lluita contra els “relats esbiaixats” que imposen els departaments de comunicació: “El cas del 4F [Ciutat Morta] es va aconseguir amagar gràcies a tota aquesta maquinària dels gabinets de premsa; no va ser per passivitat, va ser per una actuació proactiva d’amagar certes informacions, de posar les coses difícils als pocs periodistes que volien rascar…”, recorda.
Alguns suposats companys de files tampoc no se’n salven. Rodríguez és contundent contra aquells periodistes que en algun moment de la seva vida han decidit saltar a l’altra banda de la trinxera: “A molts gabinets de premsa d’institucions es treballa activament per a la destrucció de proves, indicis i informació; ens escandalitzem molt amb les portes giratòries en l’àmbit de les energètiques i les telefòniques, quan això és un fenomen claríssim de portes giratòries, està molt normalitzat i molts periodistes ho justifiquen. Algú m’ha dit que ha de pagar una hipoteca, però aleshores que no li digui periodisme”, assenyala.
De fet, mai deslliga el periodisme de l’activisme social. Un empoderament ciutadà que també ha vist traspassar fronteres, però, en aquest cas, les de les institucions. Rodríguez evita caure en simplificacions: “Que una part de la PAH s’hagi incorporat a certes estructures no vol dir que els moviments socials s’hagin desmobilitzat; la riquesa i la trajectòria de l’activisme social a Barcelona és enorme com per reduir-ho a la PAH o a l’Observatori DESC. A més, són fenòmens molt recents: si aterres als barris i veus què ha passat, segueix havent-hi molta gent que no té relació ni directa ni indirecta amb la institució i la segueix fiscalitzant”, valora l’analista.
Què opina de l’equip humà que conforma el Govern municipal? Doncs que “una part de forces, de capacitat de construcció col·lectiva i de relat, ara es troba atrapada en la defensa d’una acció de Govern que, de vegades és coherent i de vegades contradictòria”. Tota una sèrie d’accions executives que mai deixen de ser fiscalitzades per La Directa, mitjà de comunicació del qual és membre i gairebé ànima mater. Gairebé no cal ni destacar l’orgull per com aquesta s’ha bastit al llarg dels anys: “Hem sabut construir un canal de confiança mitjançant el qual, si un tema concret l’explica La Directa, hi ha certs sectors de la població que hi confien”.
Tot i l’especialització en àrees com repressió policial, especulació urbanística, habitatge o feminismes, Rodríguez és conscient que des del mitjà encara “no tenim la capacitat de fer això amb tots els àmbits de la informació”. Tot i això, però, celebra “la finestra que es va obrir amb el 15-M” en matèria periodística: “El paradigma de la informació i la confiança de la gent en allò que llegeix ha canviat, i dubto molt que es tanqui: per tancar-se s’haurien de tancar les xarxes socials i ara hi ha gent que confia en periodistes concrets, mentre que no confien en mitjans”, detalla. Només un darrer apunt: més de 27.000 persones segueixen el seu compte de Twitter (@albertmartnez) i unes quantes més les planes de La Directa.
