La (in)seguretat a Barcelona va copsar les portades de la majoria dels mitjans de comunicació l’estiu passat. Enmig d’un cicle electoral convuls, alguns partits polítics han fet d’aquesta qüestió l’eix vertebrador de les seves campanyes, fomentant fins i tot un estat d’alarma social. Però és cert que la ciutat pateix una situació de crisi de seguretat? On fixem la mirada? Com hem d’encarar aquest debat? Hi reflexionem amb Xavier Muñoz Soriano, advocat penalista i criminòleg, expert en seguretat urbana i membre de l’Associació Catalana per a la Defensa dels Drets Humans i de la Comissió de Defensa de l’Il·lustre Col·legi de l’Advocacia de Barcelona.
De què parlem quan parlem d’inseguretat?
En realitat parlem d’una sensació, de la percepció d’inseguretat. Per tant, el fet que augmenti ¿depèn dels delictes que es produeixen o de si la inseguretat és un tema de debat social? Aquest és un dilema que alberga la criminologia des de sempre.
No hi ha una relació causal entre l’augment dels delictes i aquesta percepció?
Pot haver-hi una relació causal quan es donen unes circumstàncies excepcionals, però a Barcelona, el debat de la inseguretat està absolutament condicionat per un cicle electoral repetitiu.
A això se li ha d’afegir el fet que qui gestiona la seguretat és un govern d’esquerres. És habitual que se’l critiqui, perquè les esquerres opten per mesures que tenen més a veure amb allò social, a llarg termini, mentre que les dretes tendeixen a combatre la delinqüència amb més presència policial, amb l’element repressiu, immediat i poc efectiu.
I existeix un tercer factor: hi ha un augment de la taxa de denúncies respecte a alguns delictes. Llavors, ¿es detecten més delictes perquè se’n produeixen més o perquè s’identifiquen i es persegueixen més? És un altre dels debats clàssics de la criminologia.
De quins delictes s’observa un repunt?
Es parla principalment dels robatoris amb intimidació i, sobretot, dels furts al metro. Però ens hem de plantejar si això és un problema de primer ordre fins al punt de ser el principal problema de la ciutadania en vuit dels deu districtes, segons la darrera Enquesta de Serveis Municipals. ¿Què afecta més, que l’habitatge hagi pujat fins a 400 euros al mes en molts casos, o que es produeixin furts, que són un delicte lleu perquè no arriben als 400 euros?
I només posem el focus en aquest segon tipus de delinqüència.
Els delictes contra els drets immobiliaris, igualment contemplats al Codi Penal, possiblement representen un problema de seguretat molt més important que els furts. A Barcelona, es produeixen nombrosos delictes de mobbing immobiliari que es denuncien als Mossos d’Esquadra i ells, amb nul·la formació al respecte, sovint diuen que no són delicte. No hi ha operaris especialitzats i, per tant, no es perceben com un problema d’inseguretat. Tanmateix, produeixen un dany social molt major que els furts al metro.
La percepció d’inseguretat és comuna en la majoria de les grans ciutats.
Hi ha diverses lectures. La meva és que estem sortint d’una situació de crisi globalitzada i veiem un repunt en petits delictes que cometen persones en situació de pobresa, que se sustenten a nivell vital mínim mitjançant la delinqüència. Venim d’una situació en què el preu de l’habitatge augmenta moltíssim i els salaris es redueixen espectacularment. A Barcelona molta gent viu al límit, i la cobertura de la misèria pels serveis socials ha estat absolutament minvada. Llavors, la gent que subsistia amb uns mínims ingressos, ara no té ni això.
I quines polítiques s’han d’aplicar al respecte?
Si parlem de com abordar aquests delictes des d’una perspectiva social, crec que s’ha d’intervenir estudiant el fenomen concret en cada cas.
Si són persones que delinqueixen per situació de misèria, haurem de veure quines són les seves necessitats i si s’estan intentant cobrir mínimament. Potser, combatre la delinqüència amb més policies i més llocs de presó ens està sortint més car que proporcionar ajudes i integració a nuclis familiars que no tenen cap mena d’ingrés.
La fórmula que més policia ens salvarà de més delictes és fal·laç, i en tenim nombrosos exemples al món. A banda, es parla també d’organitzacions criminals, però no conec cap fiscal que hagi obert cap causa per organització criminal contra carteristes, delinqüents de petits furts, o menas. ¿Per què els polítics i alguns periodistes posen etiquetes tan greus si ni tan sols el sistema de justícia ho està fent?
La recepta securitària de posar més policia al carrer ha estat la proposta dels partits de dretes, però també d’esquerres.
La persona que controla la policia ha de ser experta en la qüestió, respectada pels cossos policials i ha de tenir idees i projectes. A banda, jo reivindico que sigui una persona d’esquerres. Estem en una situació en què ni l’actual conseller d’interior ni els darrers, no compleixen cap de les tres premisses. A Barcelona, teníem un Comissionat en l’anterior legislatura que s’enfocava a mig i llarg termini cap a polítiques transformadores. Hem perdut aquesta oportunitat.
Albert Batlle respon a aquest perfil?
És una persona respectada i amb experiència en el món de la seguretat. Dit això, podem esperar que dugui a terme mesures que tinguin un caire social o puguin ser transformadores? Rotundament no. Batlle és un tecnòcrata que venia a imposar les fórmules de sempre, i l’esquerra, en aquest cas, ha optat també per això.
A l’estiu Batlle va convocar la premsa per dir que ens trobàvem en una situació de crisi, va impulsar actuacions molt dures contra els manters i va fer declaracions molt qüestionables sobre els menas.
Ha estat profundament irresponsable. No només perquè hagi volgut llançar un missatge de tolerància zero per evitar una suposada crisi, sinó perquè ha augmentat la sensació d’inseguretat.
A més, el seu discurs no ha ajudat gens a la convivència i a la interculturalitat: és d’una irresponsabilitat absoluta assenyalar població migrant o col·lectius específics sense tenir cap fonament al respecte. Si s’atia el rebuig cap a certs col·lectius, tindrem un problema molt més important que no el problema de criminalitat que suposadament aquests produeixen.
Un dels melons pendents d’obrir per part del govern de Colau és l’ordenança de convivència. És urgent que s’abordi aquesta qüestió?
L’ordenança de convivència és una mesura legislativa absolutament mal utilitzada. S’enfoca a criminalitzar certs col·lectius i pretén ordenar l’espai de forma que allò que escapi del que és normatiu i estètic -que és el que aspira a ser Barcelona-, s’ha d’apartar amb sancions administratives i persecució policial.
De tota manera, els últims temps, l’Ajuntament no només ha minimitzat el punitivisme que establia l’ordenança, sinó que també ha fomentat qüestions que estaven oblidades, com l’article 16, que permet sancionar aquell qui realitzi manifestacions racistes o homòfobes a l’espai públic.
Creus que l’ordenança requereix una reforma?
Possiblement se li ha de donar una volta per veure la utilitat real que té a nivell d’ordenació correcta, útil i facilitadora. La ciutat l’habiten persones amb circumstancies molt diverses i això vol dir que hem de ser tolerants amb la diversitat. Per exemple, que tu prohibeixis la prostitució ¿farà que les persones que es prostitueixin i els que consumeixen prostitució ho deixin de fer?
Com s’hauria de regular?
Cada problemàtica és un món, però s’han de fer enfocaments molt més integrals i, sobretot, parlar amb els agents socials. En el cas de la prostitució, entenc que hi hagi gent que hi estigui en contra perquè cregui que afecta la dignitat de tot un col·lectiu. Però altres persones plantegen que, amb la criminalització, precaritzarem al màxim aquestes treballadores, fins al punt que seran l’escalafó més vulnerable de la societat.
Jo penso que els hem d’oferir protecció, seguretat social i dignificar-ne el treball. Les divergències en aquest tema són un exemple claríssim que les problemàtiques són complexes, però en tot cas, la prohibició i el punitivisme no solucionen la situació.
Quina valoració fas de les patrulles ciutadanes?
Totalment negativa. Ens poden portar a conflictes i a situacions de violència pitjors que la delinqüència mitjançant els furts. No crec que responguin a una necessitat sinó a una alarma social, i s’ha d’aturar.
El missatge de tolerància és molt perillós, perquè primer serà això, i després es voldrà expulsar les famílies que ocupen pisos, i a partir d’aquí, un llarg etcètera. S’està posant una qüestió molt seriosa, com és la seguretat, en mans de col·lectius absolutament condicionats per l’emocionalitat. Això és intolerable i s’hauria de tallar d’arrel.
