Tel.: (+34) 93 412 76 00

Montserrat Cervera i Milena Duch: “La institucionalització del feminisme pot ser desmobilitzadora”

Montserrat Cervera i Milena Duch són dones de generacions diferents, però les dues militen en el feminisme autònom i formen part de Ca la Dona, un espai de referència del moviment a Catalunya. Amb elles avaluem l’impacte de la pandèmia sobre el moviment feminista, que havia viscut un moment d’eclosió els anys previs, amb manifestacions massives arreu del territori. També parlem dels debats, els consensos i els reptes, de la relació amb les institucions, la repressió, i de l’ofensiva que representa per a les dones l’ascens de l’extrema dreta.

La pandèmia ha estat un punt d’inflexió en relació amb l’organització col·lectiva. El moviment feminista se n’ha ressentit?
Montserrat Cervera (M. C.): Veníem dels anys 2018 i 2019 on hi va haver un desbordament, i el repte era consolidar aquesta gent. Però llavors apareix la pandèmia i ens tanca a casa. La virtualitat ens ha permès mantenir el contacte i fer alguns debats, però amb les trobades físiques ens engresquem les unes a les altres, i no poder-les fer s’ha notat moltíssim. A banda, a l’aïllament se li han sumat els efectes de la malaltia en si mateixa, la manca de feina, la precarietat o la qüestió de la salut mental. Ha estat una estocada forta per als moviments socials i ara som en un moment de resistència i de recomposició.
Milena Duch (M. D.): Tota la mobilització social ha quedat tocada després de la covid. Però, en l’àmbit feminista, penso que hi ha un afegit: l’autocrítica constant. Això és bo, però a la vegada pot ser una mica paralitzador. Moltes de les coses que s’han plantejat les hem recollit com a certes, perquè potser per context i per racisme no s’incloïen prou els discursos de les dones migrades, o la diversitat sexual i de gènere, per exemple. Però, a la vegada, des de determinades esferes de poder s’han aprofitat algunes d’aquestes escletxes per incidir i desmobilitzar, o fins i tot per apropiar-se del discurs i desradicalitzar-lo.

En quin sentit?
M. D.: Hi ha discursos de poder que s’aconsegueixen introduir dins del moviment, que no és monolític, i ara estem recuperant-nos de la polarització que hi ha hagut arran dels discursos transmisògins, per exemple. O producte de les xarxes socials, que són una ficció i que a vegades s’han fet servir com a canal per desvirtuar debats que, de fet, ja es tenien dins del feminisme, però respecte dels quals hi havia consensos, almenys a Catalunya.
M. C.: Penso que, en aquests anys d’eclosió, s’han mostrat les grans crisis. El moviment feminista anticolonial va fer una crítica al moviment blanc i això va ser molt important, perquè va canviar dinàmiques. L’altra qüestió és el tema trans, que ha travessat d’una manera diferent. No és que aquí no existeixin aquestes postures o les postures abolicionistes, però no s’han dedicat tant a fer una competència salvatge com ha passat en altres contextos. La gent que s’ha mobilitzat amb aquestes premisses de destrucció aquí ha estat molt minoritària. A Catalunya hi ha veus de tot tipus, però treballem a través de consensos i de línies vermelles.
M. D.: En alguns llocs de l’Estat espanyol, com Madrid, hi va haver dues manifestacions paral·leles. Em fa la sensació que, allà, la proximitat de les institucions i els partits ha volgut enderrocar les bases mobilitzades. I hi ha una resistència molt forta, però s’ha intentat imposar una polarització que potser no era tan real a nivell intern.

Alguns mitjans de comunicació han posat el focus sobre un altre dels debats presents en el si del moviment, que consisteix en la tensió entre un suposat feminisme punitivista i d’un altre d’antipunitivista.
M. C.: Per molt que puguem creure en l’antipunitivisme i que sigui una perspectiva que ens agradi, abordar la violència des d’un punt de vista comunitari té moltes dificultats, perquè no tenim capacitat per gestionar-la a nivell de barris, per exemple. I a la vegada, volem que una part de les lleis es compleixin. Moltes vegades ens queixem que les lleis no serveixen per res, però al mateix temps volem que siguin al màxim de justes per protegir els drets de les dones. És a dir, exigim els mínims que hem aconseguit arrencar de la institució, i en paral·lel, creiem que hem d’anar construint coses diferents. Ens trobem amb aquesta contradicció.
M. D.: En el moment d’eclosió del moviment hi va haver un augment molt fort de conscienciació de les violències, per part de dones cada vegada més joves, que transcendien les militants de base. I en aquesta presa de consciència col·lectiva davant la violència hi ha una part del feminisme que comença a parlar d’autodefensa. Llavors, surten algunes veus parlant de feminisme punitivista, però jo els posaria un interrogant molt gran. És perillós fer servir segons quins termes que poden arribar a qüestionar aquesta conscienciació i a desincentivar que es facin públiques les agressions, quan era una cosa molt important que s’havia aconseguit.

En l’àmbit català, tenim un Govern que s’autodenomina feminista i que inclou, per primera vegada, una conselleria de feminismes. Ho viviu com una oportunitat?
M. C.: La part positiva és que, d’aquesta manera, el discurs pot arribar a alguna gent a la qual no havia penetrat. Hem de ser conscients, però, dels límits que té la institució. Per tant, més que com una oportunitat, ho hem de veure com una via més, i mantenir-hi relació. Ara bé, hem de tenir clar que això no vol dir que ja ho hem conquerit tot i que el patriarcat s’ha acabat.

Llavors, el fet que el moviment feminista tingui presència a les institucions pot ser desmobilitzador? És un dels riscos?
M. C.: Podria ser-ho. Quan les institucions agafen el discurs del moviment feminista i hi incorporen algunes de les companyes que en formaven part, es perd potencial. Això és un perill, perquè són dones de molt valor que deixen de ser en el moviment per ser a les institucions, amb totes les contradiccions que això comporta. I a banda, pot ser que algú es pregunti: “Però si ja sou a l’Administració, què més voleu?”. Per tant, insisteixo: el tema és no menysprear la relació que es pugui establir, però tenint en ment que la transformació és en el moviment feminista autònom i en l’autoorganització, no en la institució.
M. D.: Vivim en el món en què vivim i seria ingenu pensar que no necessites ser a tot arreu, però és fonamental que les institucions estiguin supeditades al carrer. I també és essencial que les dones que hi són vinguin del moviment feminista per pura legitimitat. Tanmateix, és cert que la institucionalització és perillosa, perquè pot ser desmobilitzadora si no es manté un respecte al moviment autònom. Fa la sensació que, per a certs sectors, és com si ja s’hagués aconseguit l’objectiu i que, per tant, es pogués abandonar el conflicte. Però no: conflictuar és important, i si hi ha companyes que són a l’Administració els hem d’exigir encara més. I és important tenir sempre present que les institucions no són nostres, encara que hi puguem tenir representació. No són de les dones de classe treballadora del país, perquè al final protegeixen interessos que responen a tot el contrari de les necessitats de la majoria.

En el marc de les darreres mobilitzacions feministes hi ha hagut casos d’activistes que han acabat encausades. Això és contradictori amb el discurs de les institucions en relació amb el moviment?
M. D.: Amb el moviment feminista ha passat el que passa amb qualsevol moviment que pot capgirar l’statu quo. Mentre era només una qüestió de discurs no hi havia problema, però en el moment en què comencen a haver-hi mobilitzacions més fortes que alteren una mica l’ordre, la resposta és la repressió policial i institucional. Però, a més, en el cas feminista, passa que les reaccions contràries també venen per part de certs sectors que se senten amenaçats pel fet que les dones estiguin fent allò que mai s’haguessin pensat que farien: sortir al carrer i mobilitzar-se. Per a alguna gent, que les ties impulsin manifestacions combatives és la cosa més impensable del món, i contraataquen amb expressions d’odi.
M. C.: Hi ha companyes que han dit que, a l’hora de pujar a un furgó policial, tenen por. Algunes expliquen que han rebut comentaris denigrants o que les han tocat. Això és la representació de la repressió en el cos de les dones; és odi i és masclisme. La denúncia d’aquests casos no només s’ha de fer des d’una perspectiva antirepressiva, sinó que també ha d’incidir en tot el que implica que les dones tinguin protagonisme en les lluites socials, i la violència afegida a la qual s’exposen.

L’any vinent s’inicia un nou cicle electoral i totes les projeccions diuen que l’extrema dreta podria créixer i que podria haver una nova correlació de forces al Congrés dels Diputats. Quina lectura en feu? Com hauria de reaccionar el moviment feminista davant d’aquesta ofensiva?
M. C.: Malgrat totes les crítiques que fem als partits que ara governen a Catalunya i a Espanya, sabem el que ha representat el feixisme històricament. La pujada de Vox i tot el que comporta és un dels reptes del moviment feminista, i per això ens hem d’enfortir i defensar-nos perquè no avancin. Haurem de recuperar la nostra força i teixir vincles de solidaritat, fer aliances contranatura, si cal, perquè les conseqüències de no enfrontar aquesta amenaça poden ser horroroses.
M. D.: S’ha banalitzat la presència d’aquesta gent a les institucions i dels grupuscles d’extrema dreta que prenen la forma de societat civil. I, per això, és molt important teixir una aliança entre el moviment feminista, el moviment LGTBI i el moviment de persones migrades, per enfrontar-nos-hi. Al final, tenir una ofensiva feixista és un problema per a tota la classe treballadora, però només cal llegir la seva propaganda per veure que apunten, particularment, contra les dones, contra la dissidència sexual i de gènere, i contra les persones migrades. Nosaltres, que som qui històricament hem rebut la violència de l’extrema dreta, haurem de ser les primeres que formem aquest front antifeixista per frenar-la. Ens hi va la vida. De fet, ja espanta veure ara el nivell d’agressions LGTBIfòbiques. Ara bé, la lluita antifeixista no pot recaure només en els col·lectius més susceptibles de rebre violència; cal que s’articuli des de tots els flancs abans no sigui massa tard i repetim la història. Seria desastrós.

Dues dones i una lluita

Montserrat Cervera és historiadora i una de les veus més acreditades del feminisme antimilitarista. La seva trajectòria de lluita, de fet, es va vincular inicialment amb l’antifranquisme. Va militar a la Lliga Comunista Revolucionària i va viure la mort del dictador des d’una presó de Madrid, on s’hi va estar quasi tres anys arran de la seva detenció quan preparava una manifestació. Milena Duch, per la seva banda, és politòloga especialitzada en feminismes i estudis de gènere, i també membre del col·lectiu Suport i Autonomia Lesbofeminista (La SAL).


Les activistes feministes Milena Duch i Montserrat Cervera.

Favb.cat