Tel.: (+34) 93 412 76 00

“Les ocupacions són un tabú”

El preu mitjà del lloguer a Barcelona ha trencat la barrera dels 1.000 euros mensuals, i en paral·lel, la ciutat encapçala el rànquing en nombre de desnonaments de tot l’Estat. La suma dels dos factors ajuda a explicar l’augment de les ocupacions i l’increment progressiu de famílies registrades a la Mesa d’Emergència Habitacional, que està saturada.

La problemàtica relacionada amb l’habitatge s’agreuja i no hi ha solucions prou valentes per fer-hi front. Així ho veu Lucía Delgado, una de les cares més visibles de la PAH de Barcelona. Amb ella fem balanç del paper de l’administració davant d’aquesta emergència i abordem les respostes que han articulat els moviments socials.

A principi de febrer, el Parlament de Catalunya va validar el nou decret llei de mesures urgents en matèria d’habitatge, aprovat pel Govern el desembre passat i que havia estat negociat amb els moviments socials. Quina valoració en fas?

El decret representa una ampliació de la Llei 24/2015 de mesures urgents per afrontar l’emergència en l’àmbit de l’habitatge i la pobresa energètica. Estem contentes perquè implica que a Catalunya hi haurà més famílies protegides davant la vulneració d’aquest dret.

A més, no només abordem l’emergència en el cas de desnonaments i impagaments, sinó que posem sobre la taula les pujades de preu i les extincions dels contractes de lloguer, que quan s’acaben acaben produint desnonaments. I també hem pogut incloure la qüestió de les ocupacions. Llavors, aquest decret és un avenç? Sí. Però és suficient? No.

Sense una llei que reguli el preu del lloguer és difícil resoldre la situació…

La regulació de preus és una cosa més que s’ha de fer, però no és l’única. Avui tenim dos grans problemes: l’emergència habitacional i la manca de parc públic o assequible d’habitatge. La gent que no pot pagar el preu de mercat, que està molt inflat, no té un lloc on anar, malgrat que sí que hi ha pisos disponibles.

En l’ADN de la PAH hi ha la reivindicació que tots els habitatges que venen d’execucions hipotecàries, així com els de la Sareb i els de Bankia, passin a aquest parc mitjançant la cessió obligatòria. Vull dir que la regulació és necessària, però hi ha altres maneres de començar a moure la maquinària.

En aquest sentit, la Generalitat ha aprovat decrets per mobilitzar els habitatges provinents d’execucions hipotecàries o per posar un impost als bancs amb pisos buits. En paral·lel, l’Ajuntament de Barcelona ha imposat sancions a tres entitats bancàries i ha dut a terme la primera expropiació d’un pis de la banca per tenir-lo buit. Són mesures prou valentes? Per què no han tingut més recorregut?

És que detectar que un pis és buit i iniciar un expedient sancionador és complicat. S’han de creuar les dades del cadastre amb les de consum de subministraments, i després, s’ha d’anar presencialment als habitatges i comprovar-ho, perquè molts estan ocupats.

Fins ara, ens trobàvem amb l’excusa que no multaven o no expropiaven perquè el pis no havia estat dos anys buit, però això amb el decret canvia. Esperem que s’incrementin les sancions o les possibles expropiacions, i en paral·lel, que a la gent que estigui ocupant se li faci un lloguer social obligatori. És una de les coses que vam posar sobre la taula.

I això el decret ho recull?

Sí, però només per a les persones que estiguin ocupant des d’abans del 30 de juny de 2019. La Generalitat va fixar aquest límit perquè considerava que, del contrari, estaria fomentant l’ocupació.

Però la gent no desapareixerà, i la que vingui després no tindrà aquesta garantia. Això és perquè les ocupacions són un tabú. Es criminalitzen les persones que ocupen perquè no tenen alternativa habitacional, però ningú no els dona una solució. Segurament, la majoria de famílies que són a les meses d’emergència esperant un habitatge, deuen estar ocupant un pis.

En aquest ‘mentrestant’, a Barcelona s’estan gastant un munt de diners en reallotjar-les en albergs i pensions, però no és una bona solució. No són llocs on viure-hi, la gent hi pot estar un temps però la situació no es pot cronificar, perquè té afectacions en la seva vida i en la seva salut. El pilar per desenvolupar-te com a persona és tenir una llar, un espai on sentir-te segura, i si aquest dret es vulnera, el resultat és una societat malalta.

El decret llei obliga els grans tenidors a oferir un lloguer social de set anys a famílies vulnerables abans d’iniciar un procés de desnonament…però què passa amb les famílies desnonades que vivien en pisos de petits propietaris?

Amb aquest decret, a partir dels 15 habitatges es considera la persona com a gran propietària i també estarà obligada a fer un lloguer social. L’ACE està molt enfadada amb el decret i l’està atacant, però aquesta línia es va fixar després d’una negociació, i nosaltres no hi estem d’acord.

Tenint en compte la situació de crisi crònica i l’emergència habitacional que vivim, entenem que qualsevol persona que tingui més de 5 pisos ja no els té com a mitjà per poder viure’n. Parlem de famílies que viuen d’això des de fa molts anys, i qüestionem que n’hi hagi algunes que hi guanyen molts diners a costa de vulnerar el dret a l’habitatge.

Tornant als pisos buits, l’Ajuntament va fer un cens en què va determinar que hi ha aproximadament 10.000 habitatges buits a la ciutat. Com s’han fet servir?

Nosaltres dèiem que s’utilitzés aquest cens per posar sancions als habitatges buits i que es comencessin a aplicar les mesures, que no perdessin ni un segon. Sé que han fet captació d’alguns d’aquests habitatges oferint un aval, com descomptar l’IBI als propietaris, per exemple, a canvi que els pugui gestionar l’Ajuntament amb lloguers assequibles.

És positiu però no ha tingut molta acceptació, i és que per fer això, hi ha d’haver un canvi de mentalitat social. La gent encara no veu l’habitatge com un dret sinó com un bé per enriquir-se. Cal més sensibilització per part de les institucions.

Una de les batalles que va guanyar la PAH és el discurs que la gent que s’havia hipotecat no eren ‘tontos’ ni avariciosos, però amb el lloguer encara no hi ha hagut aquest canvi, i és fonamental que es produeixi.

El marc competencial de la Generalitat i l’Ajuntament en matèria d’habitatge és limitat, però això es fa servir com a excusa a vegades?

Des de la PAH sempre diem que si la societat organitzada és capaç de fer lleis, no entenem per què les administracions no es mouen fins que senten la nostra pressió. És flipant, perquè tenen experts, però no tenen la imaginació que es té des del carrer. No sabem quines són les seves mesures estrella, no existeixen.

Si t’hi fixes, vam haver de ser nosaltres els que vam desenvolupar la Llei 24/2015 o els que vam pressionar amb el decret. I a nivell estatal, passa exactament el mateix.

Com funciona la Mesa d’emergència a Barcelona? Està servint per donar resposta a les famílies en situació de vulnerabilitat?

És un drama, està saturada. Ara hi ha unes 450 famílies que compleixen els requisits -que tenen un informe d’exclusió residencial i una ordre de desnonament- i que estan esperant que els donin un habitatge.

Aquests són els casos que s’accepten, però tenim un problema molt greu amb la gent que no té la nacionalitat espanyola i que queda fora de la mesa, per molt que estigui pendent d’un desnonament. És molt incongruent, com també ho és que hi hagi famílies que no hi tenen accés encara que tinguin una demanda de desnonament, perquè encara no tenen l’ordre.

Llavors només poden aspirar a ser reallotjades les famílies acceptades a la mesa?

I ni tan sols en aquests casos el reallotjament és mecànic. Primer han d’entregar tota la documentació perquè la valorin i els diguin si els falta algun paper o si són òptimes per a la mesa. I el més probable és que, en aquest període en què estan esperant un pis, que es pot allargar més de dos anys, es produeixi el desnonament. Llavors, o van a una pensió o alberg, o van a casa d’un familiar, o ocupen. No hi ha més alternatives.

Aquestes 450 famílies deuen ser la punta de l’iceberg…

Hi ha unes 600 famílies més que estan en pensions. Algunes provenen de la mesa, però d’altres no.

Una situació greu que tenim a Barcelona i de la qual no se’n parla massa són les famílies que viuen rellogades en una habitació, compartint pis amb altra gent. Són famílies que no poden pagar un lloguer i opten per això, però moltes vegades fins i tot els imposen restriccions pel que fa a l’ús de la cuina o del lavabo.

I quan la propietat decideix fer-les fora perquè prefereix tenir un únic inquilí, se’n van al carrer i no poden accedir a la mesa d’emergència, perquè no han patit un “desnonament’” com a tal. Moltes vegades acaben en pensions perquè tenen un informe de vulnerabilitat dels serveis socials, però insisteixo, no pots tenir famílies vivint així ad eternum! Jo puc entendre que l’administració estigui desbordada, perquè la situació és molt bèstia, però els moviments socials som els que més propostes ideem per fer-hi front.

Propostes com ara?

Doncs potser els habitatges de titularitat pública es poden rehabilitar com a apartaments temporals dignes i amb tots els serveis, per exemple. O potser les administracions poden llogar pisos del mercat. Això faria que les famílies sortissin de l’agonia. De moment, l’Ajuntament de Barcelona només ha impulsat les promocions dels contenidors APROP, que valorem molt positivament, però van molt lents.

Alguns partits polítics van criticar la iniciativa, argumentant que la solució hauria de ser mobilitzar el parc d’habitatge buit censat enlloc de fer ús d’aquesta mesura.

Nosaltres vam anar a veure els APROP amb els usuaris i estaven encantats, perquè venien de situacions molt complicades. Demanàvem solucions ràpides i no ho han estat, perquè des de l’anunci fins que s’han fet els primers pisos contenidor han passat 4 anys, però com a mínim és una alternativa digna i hi estem d’acord.

Ha de ser una mesura transitòria -mentre a les famílies no els assignin un pis-, és clar, però se n’han de fer molts més. Calen més mesures valentes i imaginatives.

Lucía Delgado a la seu del grup cooperatiu ECOS

Favb.cat