“Desnonat” és un terme que s’utilitza per referir-se a persones que no tenen res. Els metges el fan servir quan donen els seus pacients per incurables, els creditors hipotecaris quan consideren que els seus deutors no poden pagar les hipoteques i els llogaters quan els seus inquilins no els paguen. En el primer cas, no tenir res significa que no es pot canviar el diagnòstic i el malalt morirà. En la resta de casos, que persones vulnerables poden ser privades del seu dret a l’habitatge.
Els darrers quatre mesos de 2020 han estat marcats per un augment dels desnonaments immobiliaris a Barcelona respecte als dos quadrimestres anteriors. De setembre a desembre, els jutjats han ordenat el llançament de centenars de famílies a les quals han exigit que abandonin les seves llars. Paradoxalment, mentre s’executaven aquestes ordres, les autoritats imposaven un toc de queda nocturn i instaven la ciutadania a “quedar-se a casa” per frenar la segona onada de Covid-19.
Segons el Servei d’Intervencions en Situacions de Pèrdua d’Habitatge i Ocupacions (SIPHO), conegut com la unitat antidesnonaments de l’Ajuntament de Barcelona, només entre el 14 de setembre i el 23 d’octubre, es van ordenar 443 desnonaments a la ciutat –1.211 persones es van veure afectades, entre les quals 463 menors-. Això significa una mitjana de més de 80 desnonaments setmanals, una xifra que per a la regidora d’Habitatge, Lucía Martín, “no és estranya”, perquè és similar a la que es registrava abans de la pandèmia.
Va ser al setembre, amb l’atenció posada en la represa de l’activitat educativa, quan es van produir els primers desnonaments a Barcelona, tot i que la moratòria decretada pel Govern espanyol prohibia els llançaments fins al 2 d’octubre. Es tractava d’ordres tramitades abans del primer estat d’alarma que havien quedat paralitzades arran de la crisi sanitària i que llavors es començaven a executar.
“L’escut social” plantejat pel vicepresident de Drets Socials i Agenda 2030, Pablo Iglesias, tenia fissures i no protegia tota la població vulnerable. La moratòria, que s’estendria fins al gener de 2021, només evitava el llançament de famílies en situacions de vulnerabilitat provocades per la pandèmia. Això indignava les entitats d’habitatge, que no entenien la diferenciació i demanaven la paralització de tots els desnonaments de persones vulnerables.
El passat 3 de novembre la Generalitat va aprovar un decret llei per evitar tots els llançaments de persones vulnerables durant el segon estat d’alarma. Tanmateix, el Govern català no té la competència per prohibir desnonaments, i els sindicats d’habitatge van titllar de farsa el decret i van instar la Generalitat a sancionar els grans tenidors -bancs, fons d’inversió i propietaris de més de 15 habitatges- que no ofererien lloguers socials a famílies en situació de vulnerabilitat.
Després d’un pols entre els socis de govern, PSOE i Unidas Podemos, el 22 de desembre es va aprovar finalment el decret llei que hauria d’aturar els desnonaments de persones vulnerables durant l’estat d’alarma vigent, que finalitza el 9 de maig de 2021. Aquest decret contempla que tota família vulnerable, independentment de si la seva situació de vulnerabilitat ha estat provocada per la Covid-19, pugui quedar-se a la seva llar mentre l’administració busca una alternativa d’habitatge digne -una operació que no hauria de prolongar-se més de tres mesos i que exclou albergs-.
Tanmateix, les entitats d’habitatge desconfien del nou decret. El portaveu de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) a Barcelona, Santi Mas de Xaxàs, assegura que “tenim molta por que això torni a ser un decret “de titular”, però que després, si el text no està ben fet i ben tancat, puguin fer-se reinterpretacions, i que no funcioni”.
Infància desprotegida
15 de desembre. Han passat tres setmanes de l’anunci de la suspensió de tots els desnonaments i s’estan discutint els darrers punts del decret. Al Bloc Gayarre, a Sants, quatre famílies amb menors, entre els quals un nadó de dies, són desnonades amb la intervenció dels agents antiavalots dels Mossos d’Esquadra, que carreguen contra els activistes que intenten, sense èxit, impedir el llançament.
Aquesta és la realitat que es viu al carrer i l’experiència traumàtica que han de viure les persones afectades. Per això, les entitats es mobilitzen per donar suport a les famílies i acompanyar-les durant el procés. És el cas de l’Assemblea de Vallcarca: el seu vocal, Iruberto Moner, explica que tenen diferents línies de treball, com concentracions per aturar llançaments i l’establiment d’un pis d’acollida temporal per a persones desnonades. També treballen en la creació d’una borsa de propietaris ètics que ofereixen lloguers assequibles a famílies vulnerables.
L’ús excessiu de la força i les multes de fins a 600 euros estan darrere de les crítiques de les entitats vers les intervencions dels Mossos en els llançaments. El responsable de l’Associació de Veïns i Veïnes de Ciutat Meridiana, Filiberto Bravo, afirma que “actuen de pinxo i de forma violenta, sabent de sobres que nosaltres no fem servir cap violència generalment”, mentre que el Grup d’Habitatge de Sants ha informat que Interior ha multat amb una quantitat acumulada superior als 30.000 euros més de 45 persones, acusades de desobediència a l’autoritat i de “falta de respecte”, que van participar en una manifestació contra l’especulació immobiliària al febrer.
Més enllà de l’aprovació del nou decret llei, queda molt per fer, asseguren les entitats. La problemàtica de l’habitatge existia abans de la pandèmia i continuarà després, si no es canvia la legislació. A més, la crisi econòmica i social derivada de la pandèmia pot arrossegar moltes persones a escenaris de pobresa i vulnerabilitat i és fonamental crear una xarxa que els garanteixi el dret a l’habitatge.
Mas de Xaxàs considera que “la solució definitiva és l’aprovació d’una llei d’habitatge que reconegui clarament la funció social de l’habitatge, que tregui l’habitatge del mercat especulatiu i del mercat d’inversió i que sobretot obligui qualsevol gran propietari que vulgui desnonar una família vulnerable a oferir-li lloguer social”. També reclama l’ampliació del parc d’habitatge públic, que a Barcelona només és de l’1,5% -l’estàndard europeu és del 15%-.
El diagnòstic d’un malalt desnonat no pot canviar, però el d’una persona vulnerable que perd el seu dret a l’habitatge sí.
