Tel.: (+34) 93 412 76 00

Jesús i Maria, les barraques sense memòria de Montjuïc

Les barraques de Jesús i Maria, que s’aguantaven sota els murs del cementiri de Montjuïc, van ser enderrocades mentre els habitants dormien a dins. Com si fos un bombardeig. Va ser una matinada freda del mes de març del 1973. D’amagat i de pressa. Però no trobareu aquesta història en cap hemeroteca. No n’ha quedat cap document escrit.

I amb prou feines hi ha informació sobre aquest nucli barraquista. Res en els diaris de l’època i molt poc en els estudis acadèmics recents que s’han escrit sobre les barraques de Barcelona. Les investigacions parlen de la teoria, de les causes i conseqüències del barraquisme, però no donen xifres ni dels infrahabitatges ni de la gent que els habitava. No era fàcil fer el comptatge en el seu moment, i dècades després és quasi impossible trobar els veïns que van viure en aquest barri.

Comptar i anar a parlar amb les persones que subsistien a la muntanya ho van fer tres periodistes, Josep Maria Huertas, Josep Martí Gómez i Jaume Fabre, i ho van deixar per escrit en el llibre El Montjuïc del segle XX, que es va editar el 1969, quatre anys abans que s’enderroqués Jesús i Maria. Van fer un inventari sense pal·liatius de la misèria. I alhora van donar veu als seus protagonistes.

Entre 3.000 i 4.000 habitants

L’any que els tres periodistes van anar a Jesús i Maria, hi quedaven 600 barraques. Una xifra que segons els mateixos veïns havia disminuït en relació a anys enrere i que va tornar a augmentar després. La població oscil·lava entre les 3.000 i les 4.000 persones.

A final dels anys cinquanta, un grup de veïns del barri va impulsar una Germandat d’Estalvi. Tenia forma legal de cooperativa i va aconseguir recollir cinc milions de les antigues pessetes amb l’objectiu de construir pisos en la mateixa esplanada on hi havia les barraques. “Xifra fabulosa si hom pensa que gairebé tots treballen de peons, mecànics o paletes i que llurs sous són més aviat reduïts per més hores extraordinàries que facin”, van escriure els periodistes.

Els barraquistes tenien el suport de la parròquia de Nuestra Señora del Port. La revista Ideal, una separata de la Hoja Parroquial, era el seu portaveu. Van tocar moltes tecles, l’alcalde Josep Maria de Porcioles els va anar a veure i els va prometre que els pisos es farien in situ, es van dibuixar els plànols… Però a l’hora de la veritat no va ser així. Descartada l’esplanada, el Patronat de l’Habitatge va proposar primer uns terrenys a Can Clos, i després un solar al Prat del Llobregat, però les dues alternatives resultaven massa cares per a la gent de Jesús i Maria. Al Prat calia donar 50.000 pessetes d’entrada i 200.000 més mentre es fessin els edificis. Al final, la Germandat es va dissoldre, es van tornar els diners als qui ho van demanar i el 1972 alguns veïns van optar per pagar l’entrada dels nous blocs que es van construir a la Mina, a Sant Adrià de Besòs, i que oscil·lava entre 14.000 i 20.000 pessetes.

Les barraques que van quedar buides van ser ocupades per gitanos traslladats des del barri de Vallbona, i sobre aquests es van abatre les excavadores una matinada de fa 49 anys.

Història d’unes fotografies

L’autora d’aquestes fotografies de Jesús i Maria treballava de telefonista i en la seva oficina hi havia uns companys que estaven enquadrats en una organització clandestina. Un matí va sentir que comentaven que una brigada municipal havia enderrocat de mala manera unes barraques del peu del cementiri de Montjuïc. Explicaven que les excavadores havien actuat de matinada mentre la gent dormia.

La telefonista estudiava de nit periodisme i li interessava la fotografia. Havia comprat una Nikon a terminis que encara conserva i aquella mateixa tarda va anar a Montjuïc a retratar les restes del naufragi. Mentre va continuar treballant d’oficinista va retratar les protestes del Carmel i més barraques, sobretot del Camp de la Bota, i algunes de les imatges les va publicar a la revista CAU.

Quan va abandonar l’oficina i va començar de becaria al Diari de Barcelona, va deixar aparcada la Nikon i la seva afició per la fotografia. L’encarregat de les fotos en aquell diari era el gran Joaquim Brangulí i les imatges d’un i de l’altra no es podien comparar. A partir d’aquell moment només va retratar l’evolució del Poblenou, els amics i la seva família. Els negatius i els contactes s’anaven quedant en un calaix. Igual que les instantànies amateurs i ingènues que va fer aquella tarda de març del 1973 que han dormit un oblit de 49 anys.

Montjuïc en quatre xifres

El febrer del 1966, Marcial Echenique, arquitecte i sociòleg, va publicar a la revista Serra d’Or un informe sobre les barraques de Montjuïc. Deia que en el conjunt de la muntanya hi vivien 12.280 persones en infrahabitatges i que aquesta xifra representava el 30% del total de la població barraquista de la ciutat de Barcelona. Només el 45% dels nens en edat escolar anaven al col·legi; només el 33% dels infrahabitatges tenien comuna. Ningú no tenia aigua corrent i calia anar-la a buscar a les fonts públiques o treure-la de pous particulars i no sempre saludables.

In memoriam de Josep Maria Huertas i Josep Martí Gómez.

Si voleu veure més fotografies de l’enderroc de les barraques de Jesús i Maria us convidem a consultar l’edició en paper o la versió en PDF de Carrer 160.

Maria Favà és periodista.


jesus_i_maria
Un home assegut sobre les runes d'una barraca, al peu del cementiri de Montjuïc.

Favb.cat