Tel.: (+34) 93 412 76 00

La Barcelona LGBTI, un referent reivindicatiu

Barcelona té una llarga tradició reivindicativa, també en la lluita LGBTI. A la ciutat va nàixer la primera associació del col·lectiu a l’Estat espanyol, el Movimiento Español de Liberación Homosexual, encara sota la dictadura franquista i que va donar lloc, el 1975, al Front d’Alliberament Gai de Catalunya (FAGC), l’organització que va convocar el 26 de juny del 1977 la primera manifestació de l’Orgull a l’Estat. El FAGC, com la resta d’organitzacions equivalents al món occidental, es declarava revolucionari i va promoure lluites i mobilitzacions per la visibilitat i la despenalització de l’homosexualitat, assolida el 1979, quan es va derogar la Llei de Perillositat Social. Una altra de les organitzacions històriques és el Casal Lambda, que llavors es deia Institut, fundat el 1976 amb una clara vocació social i de fer comunitat. El 1977, a més, va nàixer el grup de lesbianes del FAGC, també el primer de l’Estat. I barcelonines són les dues primeres persones homosexuals que van sortir als mitjans de comunicació: Armand de Fluvià i Jordi Petit.

Lesbianes i feministes

Als anys setanta i vuitanta del segle passat, va destacar l’activista lesbiana Gretel Amman, que apostava, des del seu Centre d’Estudis de la Dona, per treballar més amb el feminisme que amb el moviment LGTBI. Una aposta que es va consolidar amb espais d’activisme lesbià posteriors, com ara el Grup de Lesbianes Feministes dels anys noranta, vinculat a Ca la Dona. Des del 2017, Bollos en Teoria ha agafat el relleu d’aquestes organitzacions lesbofeministes com a espai de trobada, de debat i reflexió, en què participen al voltant de 70 dones i que ha servit per fer comunitat. No fan activisme de carrer, però en aquest espai s’hi troben lesbianes que participen en altres organitzacions, des de Lambda fins a Suport i Autodefensa Feminista.

Barcelona també va ser la primera ciutat de l’Estat que va comptar amb un Observatori contra l’Homofòbia (OCH) [vegeu l’entrevista a Eugeni Rodríguez], creat el 2008 i que tenia com a precedent l’Oficina Antidiscriminatòria del FAGC, en actiu des del 1991. L’activisme del FAGC, de fet, va ser el que va permetre abordar des d’una perspectiva política i antidiscriminatòria l’assassinat transfòbic de Sonia Rescalvo, el 1991, un crim que va assentar un precedent: la seva condemna incloïa per primer cop l’agreujant de transfòbia. Des del 2013, hi ha un espai de memòria on la van assassinar, a la Ciutadella, i es fa un acte anual de reconeixement. Després d’aquest cas, va sorgir el Col·lectiu Trans de Catalunya, que va entomar la lluita pels drets de les dones trans, a la qual es va sumar al 2000 l’Associació Trans de Catalunya, que ha incidit en els drets de salut i laborals.

Un referent en polítiques LGBTI?

Àlex Suárez, del col·lectiu Atzagaia, considera que l’actual equip de govern municipal, format per Comuns i PSC -i que porta ja dues legislatures- “s’ha posat les piles en polítiques LGBTI, comparat amb governs anteriors. Però falta molt de camí per recórrer”, avisa. Montse Mota, secretària de Famílies LGBTI, assegura que les polítiques de garantia de drets per a les persones LGBTI actuals “no són suficients” i que “de vegades fa la sensació que s’esvaeixen entre altres tipus de polítiques més generals”. Suárez, per exemple, qualifica d’“insuficients” els recursos que es dediquen al Centre LGTBI: “Té un horari molt limitat, hi manca espai social -bar-cafeteria- i la biblioteca no es dona a conèixer”. Alhora, no entén “el suport incondicional de l’Ajuntament a un esdeveniment privat i lucratiu com és el Pride”.

Mota, per la seva banda, fa una valoració positiva d’aquest espai que centralitza serveis i atencions al col·lectiu, però creu que “hi ha coses millorables”. També li reclama una major independència política. “Per una bona salut de les reivindicacions, és imprescindible que aquestes no vagin lligades a interessos polítics partidistes. Al Centre LGTBI s’hauria de poder parlar de tot allò que preocupa la comunitat LGTBI, fins i tot si això no va en la línia del partit polític que ocupi l’alcaldia en aquell moment”, rebla. Mota veu bé que la instal·lació municipal serveixi perquè les entitats puguin oferir els seus serveis, “moltes d’elles des del voluntariat”, però reclama que “haurien de tenir la llibertat d’expressar el seu sentir i les seves reivindicacions. I no sempre és així”. En aquest sentit, Suàrez reclama “que la part més autònoma del moviment LGBTI de la ciutat es mantingui al marge de les institucions” perquè continuï sent “motor de canvi”.

Fronts de lluita diversos

A Barcelona hi ha fites pròpies en la lluita LGBTI, a part de la primera manifestació a l’Estat del 28 de juny, el Dia de l’Orgull. L’Oficina per la No Discriminació es va crear el 1998. I el 2004, com a òrgan consultiu, el Consell municipal LGBTI, que va suposar que el consistori barceloní fos dels primers a dissenyar plans integrals de polítiques per garantir els drets de les persones LGBTI. El 2013, es va aconseguir el reconeixement polític i la garantia de manteniment de la memòria de Sonia Rescalvo. El FAGC, a través de l’OCH, va consolidar l’estratègia de lluita antidiscriminatòria, culminada el 2014 amb l’aprovació de la Llei 11/2014; una lluita duta a terme sobretot a Barcelona. I el 2019, es va obrir el Centre LGBTI com a part del Pla de polítiques LGBTI de l’Ajuntament.

Però hi ha moltes més lluites per la visibilitat, la creació de comunitat i l’assoliment d’espais de referència no només mediàtica. Les llibreries especialitzades en temàtica LGBTI, com ara Antinous, Cómplices o la més recent Acciò Perifèrica, a Nou Barris [vegeu “Llibreries revolucionàries perilloses per al cisheteropatriarcat”], han generat espais d’activitat cultural, debat i reflexió. La visibilitat i la informació ha vingut de ràdios com In&Out o televisions online com Gaylestv. El Festival de literatura queer, QLit, impulsat per Sebastià Portell, president de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC), està plenament consolidat. També hi ha el Festival de Cultures Lesbianes, que se celebra des del 2017; la Mostra de cinema Fire, promoguda pel Casal Lambda, amb base a l’Institut Francès; i el Festival Internacional de Cinema LGBTI de Barcelona, que es fa a la Filmoteca.

“Hi ha moltíssimes entitats, associacions i col·lectius LGTBI a la ciutat que vetllen pels nostres drets, en tots els àmbits: polític, sanitari, educatiu, cultural, esportiu… i familiar, com Famílies LGBTI”, reivindica Mota. Existeix una gran diversitat: Acathi, que aborda les necessitats de les persones migrades [vegeu “Migrar per escapar de l’LGBTI-fòbia”]; la Fundació Enllaç, de la gent gran [vegeu “Encarar la vellesa amb dignitat, llibertat i orgull”]; el club esportiu LGBTI Panteres Grogues; l’associació de cristians Acgil; Gaylespol, que sensibilitza els cossos policials amb protocols contra la LGBTI-fòbia; o la històrica -i recentment dissolta- associació LGBTI universitària Sinver. Moltes d’elles estan agrupades en la Plataforma LGTBI.Cat, l’encarregada de gestionar el Centre LGTBI. També hi ha espais de serveis i comunitat per a persones trans, com Generem.

Contra la mercantilització

Mentre al món occidental l’Orgull esdevenia un acte festiu organitzat per associacions empresarials LGBTI, a Barcelona, la Comissió Unitària 28 de Juny, sense participació de l’empresariat, ha convocat aquesta manifestació des de final dels anys noranta fins al 2019. La ciutat, de fet, és de les poques del món occidental on la manifestació estrictament reivindicativa -convocada des de l’activisme- era l’única que se celebrava fins al 2009. Aquell any va nàixer el Pride, la marca amb la qual l’abans anomenada Associació Catalana d’Empreses per a Gais i Lesbianes (Acegal) va començar a organitzar el 28 de juny amb la col·laboració del gruix del moviment associatiu LGBTI barceloní. Durant 10 anys, entre 2009 i 2019, moltes organitzacions participaven en les dues convocatòries, però era Pride qui aconseguia tenir una major visibilitat mediàtica.

La Comissió Unitària va deixar de registrar activitat l’any de la pandèmia i va ser la Crida LGBTI qui en va prendre el relleu per organitzar la marxa més polititzada, que fa el recorregut tradicional des de la plaça de la Universitat fins a la de Sant Jaume, passant per la Rambla. “Amb un gran èxit d’assistència i de manera més reivindicativa que mai, teixint aliances amb la resta de moviments i col·lectius de la ciutat i fent nostres les reivindicacions de tota la classe treballadora: unint els colors de totes les lluites”, indica Bernat Aragó, de la Crida. Amb tot, el moviment LGBTI més alternatiu ja s’havia organitzat des del 2018 al voltant del 28 J Autònom amb activitats paral·leles a les de la Comissió Unitària, però que participaven de la seua manifestació com a bloc autònom.

A la convocatòria de la Crida se sumen des del 2020 altres organitzacions -ecologistes, feministes, socials, sindicals, veïnals, espais llibertaris, comunistes o pròxims a l’esquerra independentista o als Comuns- i compten amb un plantejament i unes reivindicacions més transversals, com ara apostar per una renda bàsica universal contra la LGBTI-fòbia. Això suposa un canvi respecte a la Comissió Unitària 28 de Juny, que se cenyia a la lluita LGBTI. Aquest canvi forma part de l’ideari de la Crida, que en el marc del 28 de juny ja havia fet accions conjuntes amb les Kellys (2018) o la CGT (2019), quan, després de la manifestació, va aplegar més de 200 persones en suport a una protesta laboral convocada pel sindicat davant del Telepizza de la plaça d’Urquinaona.

Aquesta doble -o triple- convocatòria respon a la pluralitat estratègica del moviment, que es viu diferent en funció de l’interlocutor. “L’escissió que darrerament s’està produint entre els diferents sectors del moviment LGTBI a la ciutat es viu amb certa preocupació. Això no ens beneficia, i aquestes bretxes les estan aprofitant altres moviments no-LGTBI per afeblir-nos com a comunitat. Tenim per davant el repte, i el deure, d’asseure’ns i trobar espais de comunicació i d’acord que ens permetin conviure i sumar”, explica Mota, de Famílies LGBTI, que també ressalta la necessitat d’unitat davant de, per exemple, el creixement de l’extrema dreta i la transfòbia.

“Ens trobem en una situació peculiar, en què tenim fins a tres convocatòries diferents per al 28 de juny, i que cal veure com evoluciona”, considera Bárbara Ramajo, de Bollos en Teoria. En canvi, Atzagaia o la Crida ho viuen més com una mostra de la pluralitat dins del moviment: “A Barcelona hi ha lloc per a tota mena de col·lectius i estratègies”, indica Suárez.

El reptes pendents

“Han fet falta dècades de lluita, però, en general, es pot dir que la ciutat és molt acollidora amb la diversitat, especialment en comparació amb temps passats”, afirma Mota. “La gran quantitat d’entitats, locals, botigues, activitats culturals i esdeveniments socials LGTBI així ho demostren”, remarca. Aquesta situació, tanmateix, pot generar la sensació que ja no queda res per fer, però encara no s’ha aconseguit tot: el col·lectiu veu amb molta preocupació les dades d’agressions LGTBI-fòbiques dels últims anys, que no deixen de créixer, sobretot des que certs discursos d’odi han estat legitimats per alguns partits polítics i Administracions.

Famílies LGBTI manté que el gran repte del moviment és l’educació. “Que les noves generacions creixin sabent que els drets de les persones LGTBI són drets humans que cal respectar i que n’exigeixin el seu compliment”, afirma Mota, que demana el desplegament i la dotació efectiva de la Llei catalana contra l’LGTBI-fòbia.

El de l’educació, però, no és l’únic repte que li queda al col·lectiu. Alex Suàrez, d’Atzagaia, creu que “la lluita trans, que abans era l’etcètera de les sigles i que ara té moltíssima força i és una de les principals lluites del moviment, forma part de la seva centralitat reivindicativa”. L’educació és també una de les prioritats per a Suárez, “però amb formació incorporada al currículum, en el marc d’una estratègia educativa sòlida i continuada”, perquè “una xerrada de tant en tant no fa res”.

L’embat contra l’extrema dreta és un altre dels reptes. “Cal visibilitat i no caure en els paranys de ressuscitar debats superats. L’extrema dreta es combat des de moltes bandes, ja sigui expulsant-los físicament dels barris, apostant més per l’educació o reclamant, d’una forma desacomplexada i combativa, els nostres drets i llibertats. No podem permetre’ns el luxe de retrocedir. Avancem. Amb l’extrema dreta no s’hi debat: cal desemmascarar-la, assenyalar-la i combatre-la”, afirma Suárez.

Juliana Cehí, de Sororitrans, opina que “el principal repte del moviment és resistir l’embat assimilacionista del capitalisme rosa. Cal fer-se sentir per sobre del soroll de festa que ven el Pride, i així lluitar solidàriament pels drets reals de totis, més enllà dels drets formals. Cal lluitar pel dret a viure amb dignitat, a viure sense por. Cal lluitar per ser reconegudis i per poder sentir-nos seguris vivint lliurement”.

La confrontació sobre la Llei Trans

La Llei Trans espanyola, reivindicada per la Plataforma Trans, està generant un debat i una mobilització en el moviment LGBTI que fa uns anys era impensable. L’objectiu de la llei és pal·liar la situació de precarietat en la que viuen moltes persones trans i garantir els seus drets en l’accés a la feina, la salut, l’habitatge i la lliure autodeterminació del gènere des de la infància, amb reconeixement jurídic. “A Barcelona, ser trans es viu millor que a molts altres llocs, però això no vol dir que puguem viure sense por, sense por a ser abandonadis per la família i els amics, de què et digui un desconegut pel carrer, de no poder accedir a feines o habitatges pel simple fet de ser trans”, diu Cehí. Aquesta problemàtica està travessada inevitablement pel cispassing: quan una persona és visiblement trans ho té més difícil que algú que passa per ser una dona o un home cis [quan el seu aspecte físic coincideix amb la seva identitat de gènere]”.

Cehí critica la incoherència del PSOE pel seu canvi de criteri sobre la Llei Trans i remarca que el feminisme trans-excloent “no reflecteix el feminisme que es viu a peu de carrer”. Lamenta que “els drets de les persones trans hagin esdevingut una arma llancívola en una lluita de poder institucional entre partits i faccions”, sense interessar-se per “les necessitats i el pensament” del col·lectiu. Ramajo, de Bollos en Teoria, creu que el feminisme en contra de la Llei Trans és molt minoritari a Barcelona. “Només s’han produït unes pintades a Ca la Dona, però no hi ha fissures en aquest tema amb el moviment LGBTI, ni a Ca la Dona, ni en el feminisme que és al carrer”, explica.

“Els drets de les persones trans no ens resten drets a la resta, però sí que [la Llei] els donarà a una gran quantitat de persones, i a les seves famílies, que ara no els tenen”, conclou Montse Mota. Un debat, el de la Llei Trans, que posa la consecució dels drets trans com a un dels reptes pendents del moviment LGBTI.

La importància de fer comunitat per defensar els drets

L’heteropatriarcat aïlla les persones LGBTI i les invisibilitza. És l’anomenat armari, que porta les persones d’aquest col·lectiu a amagar les seues preferències afectivo-sexuals o la seua expressió de gènere per evitar violències. Per això, el moviment LGBTI ha fomentat sempre la idea de fer comunitat, perquè és una forma “de ser més forts i de trencar amb la individualitat i la solitud”, explica Àlex Suàrez, del col·lectiu Atzagaia. “És important trobar espais de relació segurs i lliures de LGBTI-fòbia on poder compartir, socialitzar i fer cultura”, afegeix.

El Casal Lambda es va fundar als anys setanta del segle passat per crear espais de socialització i donar serveis, per exemple el d’atenció psicològica. Des de llavors, ha impulsat activitats com ara la mostra Fire, el Festigailèsbic i el ball del casal, i també un bar on poder relacionar-se de forma espontània. També ha impulsat la Fundació Enllaç, per atendre les necessitats de la gent gran LGBTI i evitar l’aïllament que pot provocar la pèrdua de xarxa. Un paper similar ha tingut el Col·lectiu Gai de Barcelona amb la Kantina, que des de final del 2000 fins a gairebé mitjan 2010 va oferir un espai polititzat al Gaixample, el barri on s’ubiquen la majoria de locals comercials d’oci destinats al públic LGBTI.

“Atzagaia ha intentat crear comunitat marika a Barcelona, promovent espais de trobada a festes on hi tenen cabuda xerrades, debats, actuacions drag i música per ballar”, explica Suárez. Alhora, també impulsen el fanzín La Lloca, que organitza presentacions i debats a diferents casals i espais com ara la llibreria Antinous, al barri de l’Esquerra de l’Eixample.

L’Espai Qwerty, nascut fa quatre anys i que ara té la seu al Poble-sec, té també l’objectiu de “crear comunitat i ser referent de la producció cultural marica-queer”, indica Lliure Hilla Ariza. Entre altres activitats, desenvolupen l’esplai Qwerty, unes colònies que realitzen a l’agost “per a majors de divuit anys i on es fan debats, xerrades i actuacions, amb la voluntat d’experimentar amb la producció d’espais segurs que permeten crear comunitat i gaudir de la vida”, afegeix.

Hilla ressalta la voluntat “d’aplegar les persones queer i totes les dissidències de l’heteropatriarcat per treballar perquè l’agenda no vingui marcada pels interessos del capital”, ressalta. Des de festes o concerts a jornades com les de Barcelona Queer, a l’Ateneu del Raval. Quant a les noves tecnologies: “Són una capa més de la presencialitat i una eina que permet crear comunitat, defensar els nostres drets i cuidar-nos”.

LGBTI, lletres en moviment

El moviment LGBTI ha evolucionat molt des dels inicis a final del segle XIX, quan va abraçar la terminologia científica d’homosexual. Als anys quaranta i cinquanta del segle XX, va incorporar el concepte homòfil per centrar-se en la vessant afectiva més que en la sexual. Després de la revolta d’Stonewall Inn a Nova York (1969), va generalitzar-se l’ús de la paraula gai per influència nord-americana. La lluita es marcava la fita de l’alliberament de la diversitat del desig sexual i de l’expressió de gènere, que afectava tota la població. Als vuitanta, el moviment LGBTI va generalitzar l’estratègia identitària com a forma de lluita a partir de col·lectius d’oprimits.

Va ser llavors quan es van començar a sumar sigles per visibilitzar totes les identitats. Als gais se sumen les lesbianes: LG. Més tard, els transsexuals: LGT. A finals dels anys noranta, els bisexuals: LGBT. A la dècada del 2010, els intersexuals: LGBTI. I des de llavors, hi ha un ball de sigles en funció de qui les escriu, que pot incloure l’‘A’, d’assexuals; la ‘Q’, de queer; la ‘F’, de feministes; o un ‘+’, per incloure-hi totes les identitats.

Als anys noranta, el moviment queer va introduir la crítica a les identitats, especialment plantejades de forma essencialista. L’heteropatriarcat i les seues limitacions, amb el règim d’heterosexualitat obligatòria, eren l’arrel del problema. Establir noves normativitats, com ara una homonormativitat a partir de l’hegemonia dels homes cis gais dins del moviment, no era el camí de l’alliberament. Amb aquest plantejament, s’han visibilitzat totes les identitats sexuals i de gènere que havien estat amagades per l’hegemonia de la identitat gai, que, alhora, pretenen qüestionar l’essencialisme identitari. L’objectiu és convertir el moviment en un espai de dissidències sexuals, afectives i de gènere que propugna l’autodeterminació de gènere i crea espais que transcendeixen les categories d’home i dona i aposten per la multiplicitat d’identitats com a reflex de la diversitat humana.


Favb.cat