“Estic agraïda d’estar aquí; al meu país estaria bé econòmicament, però no emocionalment”. Aquest és el testimoni de Yoana Mata, una refugiada trans hondurenya de 43 anys. Activista social i cofundadora d’una de les primeres organitzacions LGBTI a Hondures -l’Organización Pro Unión Ceibeña (Oprouce)-, va patir des de petita episodis de violència, com ara abusos físics i teràpies de conversió, en un entorn familiar i social molt religiós i masclista. “Segons els pastors evangèlics, jo estava endimoniada per l’homosexualitat”, declara. Va decidir marxar a Barcelona el 2017, després de rebre amenaces i patir assetjament. Per avançar en la seva transició com a dona trans, Mata necessitava un entorn més segur. El seu cas és un exemple de la realitat de centenars de persones LGBTI que migren a la ciutat fugint del perill als seus països d’origen.
Mata treballa a l’Associació Catalana per la Integració d’Homosexuals, Bisexuals i Transsexuals Immigrants (Acathi), que va guiar-la quan va arribar a Barcelona i en la petició d’asil a l’Estat. L’entitat, creada el 2003, ofereix a migrants i refugiats LGBTI assessorament legal en les sol·licituds d’asil i ajudes, assistència en la recerca de treball i suport emocional. L’alta taxa de denegació de l’asil és, de fet, una de les principals traves per a qualsevol refugiat: el 2021, el 71% de les peticions van ser rebutjades, segons dades del Ministeri de l’Interior. Només se’n van acceptar el 10,5% per protecció internacional -una xifra allunyada de la mitjana europea (35%)- i un 18,5% per raons humanitàries. “L’asil no ha sigut prioritari a Espanya”, denuncia Rodrigo Araneda, president d’Acathi. “La perspectiva de la migració sempre ha sigut com a força de treball, no com acollida humanitària”, rebla. Per això, l’acompanyament legal de l’entitat és vital per a l’èxit de la sol·licitud, ja que els migrants, en ser informats del procés i de la documentació requerida, poden defensar millor la seva aplicació. “Si el Govern veu que hi ha una ONG al darrere, funciona diferent”, assegura.
Activistes assassinats
El refugiat gai Carlos Andrés Tovar explica que Acathi va ser el seu “àngel de la guarda” quan va arribar a Barcelona. Aquest colombià de 40 anys va lluitar durant dues dècades pels drets del col·lectiu a la ciutat d’Armènia i al departament de Quindío. També va participar en campanyes per la prevenció del VIH i la sida, la creació de la Taula Municipal LGBTI d’Armènia i la lluita en contra del microtràfic de drogues. Va haver de migrar cap a la capital catalana el 2021, arran del que ell descriu com una època “d’assassinats consecutius de líders socials i de persecució contra la població LGBTI”. El 2020, van matar un dels seus companys activistes durant una activitat comunitària. “La Policia em va aconsellar que marxés”, recorda. Ara viu a Gavà, on participa en l’activisme LGBTI d’aquest municipi del Baix Llobregat.
Tovar denuncia els problemes que ha patit per aconseguir cita en la sol·licitud d’asil: “Hi ha tantes peticions que les respostes arriben massa tard”. Segons la llei, la resolució d’asil, acompanyada dels permisos de residència i treball, ha d’arribar als sis mesos de presentar-se la petició. El Defensor del Pueblo, però, ha manifestat que a vegades triga un, dos o més anys. Mentre esperen el permís de treball, l’estat de vulnerabilitat dels refugiats s’agreuja: “No pots sobreviure si no tens recursos”, afegeix Mata.
Obstacles administratius i laborals
El Sistema d’Acollida de Protecció Internacional garanteix les necessitats bàsiques dels refugiats els primers 18 o 24 mesos, mitjançant assistència social i habitatge. “Però no està pensat per atendre les seves necessitats i els temps acaben sent extremadament curts”, informa Blanca Garcés, investigadora del Barcelona Centre for International Affairs (Cidob). L’associació Acathi compta amb dos pisos d’acollida temporal per als refugiats LGBTI que estan a l’espera d’ajuts o no en tenen.
A Barcelona els refugiats poden trobar un espai més segur des d’on exercir l’activisme. És el cas de Rusly Cachina, noia trans de 27 anys equatoguineana: “M’he traslladat a Espanya per donar veu a qui no la té al meu país”. És la cofundadora d’una de les primeres organitzacions LGBTI de l’Estat africà: Somos Parte del Mundo. I denuncia la violència sistemàtica que pateix la comunitat al seu país, però també les complicacions a què s’enfronten les dones trans refugiades aquí. En són exemples la dificultat de canviar el nom a la documentació oficial o els obstacles laborals. “La manca d’oportunitats obliga les dones trans a exercir el comerç sexual”, expressa.
