Estel·la, la sales manager de Victorinox, em regala una navalla de 58 mil·límetres.
– Què puc fer amb aquesta navalleta que no pugui fer amb allò d’allà? -li pregunto tot mirant el míssil Thaad que exhibeix la companyia Lockheed Martin, una bèstia de 6,17 metres i 900 quilos.
– Doncs obrir una llauna. Menjar-te el que hi ha dins. I sobreviure -contesta la responsable de les navalles militars suïsses.
Sobreviure.
París ha acollit aquest cap de setmana la fira bianual d’armes terrestres i aeroterrestres més gran del món –Eurosatory– amb la mateixa fixació de sempre: la defensa i la seguretat. Més de 140.000 metres quadrats de moqueta i obsessió. Tot per al soldat. Menys taüts.
La fira (només per a professionals: els que venen, els que compren, periodistes i espies) va obrir les seves portes el dilluns. Hores després, a prop de París, un gihadista va clavar nou ganivetades a l’abdomen d’un comandant de policia. Després va apunyalar la seva dona davant del fill de tres anys.
Un “drama abominable”, va dir el president de la República. Abominable i quotidià.
Quants míssils tenim nosaltres? Quants ganivets tenen ells? On comença la defensa i on acaba la seguretat?
En un luxós pavelló exterior, la companyia alemanya Rheinmetall (té nom d’òpera de Wagner: Metalls del Rin) exposa el seu mega canó de 130 mm. “La mida sí que importa”, anuncien. En una pantalla, a càmera molt lenta, Rheinmetall escenifica la seva granada de mà ABHGR, que en caure fa un bot i explota sobre el cap de l’enemic.
L’anterior edició d’aquesta fira va tenir lloc el juny de 2014 amb les paraules protection i security exposades fins a la sacietat.
Un mes després d’aquella edició, els gihadistes trencaven la frontera entre Síria i l’Iraq i creaven l’Estat Islàmic. Des de llavors, només a París els gihadistes han matat 150 persones en atemptats de dispersió. El futur sempre ve per on el màrqueting no ho espera. Com els escorpins.
Hall 5, passadís K, estand 521: apareixen les pistoles i fusells de la companyia txeca CZ. Un dels seus models estrella és l’Scorpion EVO 3 A1, un subfusell “extraordinàriament agradable per al seu usuari”, tot un homenatge -confessen en un fullet- a “aquests invertebrats de la classe dels aràcnids, coneguts per la seva extraordinària resistència a la radioactivitat, les temperatures extremes i armats d’un agulló verinós a la seva elevada cua”.
Pots apropar-te, sostenir-lo (descarregat) a les teves mans, ficar el dit al gallet i fer clic, clic, clic… com van fer Sherif i Said Kouachi el gener de 2015 a Charlie Hebdo i al supermercat jueu. Amb un subfusell Scorpion, entre altres armes, van matar 17 persones.
A CZ no ofereixen caramels ni galetes ni detallets, com fan la majoria d’estands. Només adhesius dels seus rifles d’assalt.
El merchandising que més triomfa són els ninos de goma antiestrès. L’alemanya Mahle (radiadors per a tancs) els regala en forma de soldat grassonet; la francesa NYCO (lubricants per a la batalla) en forma d’avió de combat; la nord-americana Bose (amplificadors de guerra) en forma de tanc; la belga Red Star (logística militar) en forma de granada de mà.
Kalashnikov Group no ofereix res. Ni caramels. Els trobo al hall 6, passadís 6, estand 197. L’home que m’atén m’ho explica tot.
– Primer va ser l’AK-47, el primer kalàixnikov. Era el millor del món. Després l’AKM. Era el millor del món. Ara tenim l’AK 103.
– No m’ho digui: el millor del món.
– Efectivament -respon amb una mirada de què collons busques tu, vinga, desapareix.
Els kalàixnikov es poden veure. Però no tocar. En aquest estand no hi ha clic, clic, clic… Fora, sí. Amb un kalàixnikov AKM, a més de granades, nou gihadistes van matar el novembre 130 persones en diversos punts de París.
Le Carillon va ser un d’ells. Ahir a la tarda, amb la gent embadalida amb el partit França-Albània de la televisió del bistrot, quedaven dos forats de bala. Dos forats penetrant el marbre i la fusta art decó per la part inferior de la barra: van disparar la gent que s’havia tirat a terra.
La companyia coreana Poongsan exposa les seves brillantíssimes bales ordenades en vitrines amb il·luminació focal. Com si disparessin amb diamants.
– Sembla un aparador de Tiffany’s -li dic a Eom, una de les hostesses coreanes.
– Gràcies. Les polim a fons.
Hall 5, passadís D, estand 760. Apareix Sig Sauer, la factoria més gran d’un entramat que va de New Hampshire als Alps. Sobre la moqueta, el rifle Sig Sauer MCX. Pots apropar-t’hi, acariciar-lo i fer clic, clic, clic… com va fer fa una setmana Omar Mateen en una discoteca d’Orlando. Amb el seu rifle Sig Sauer MCX va matar 49 persones.
A l’estand regalen un pin del model Sig P320, “una pistola que s’ajusta a la mida de qualsevol mà”.
Mateen va entrar a la discoteca d’Orlando amb una segona arma a sobre: una pistola austríaca Glock 17. La trobo al mateix hall, passadís K, estand 377. Al taulell tenen una desena d’armes per fer clic. La gent s’apropa i pitja el gallet disparant al buit sense bales. Altres les dispararan per ells.
Glock presenta com novetat la seva pistola model 43, “que s’adapta a tots els estils de vida pel seu perfil ultra ocultable”. I, com a cada fira, et regalen un clauer amb la forma de la seva pistola.
Tot és tan irreal. Tan real. El nom d’una fàbrica tèxtil militar turca: Spectra. El nom d’una empresa de comunicació militar israeliana: Phantom. El nom de la principal fàbrica de tancs finlandesa: Patria. El nom d’un dels ganivets de la italiana FK: Predator.
Els chupa-chups que ofereix l’alemanya Mankiewicz, revestiments de defensa. El cava Freixenet que destapen a l’agència Alan, fabricants croates de fusells per a franctiradors. Els caramels de colors de l’hongaresa Pro Patria, electrònica militar. El Maserati militaritzat que exposa Cristianini, decontamination system. El 140 aniversari de la italiana Fiocchi Munizioni: “Una història escrita amb passió”, la mateixa passió amb què les seves hostesses s’estrenyen la licra de camuflatge.
La fira és immensa, i el diminut estand de kalàixnikov em succiona. És blanc, minimalista, poc il·luminat, com un micro tanatori. Estranyament buit.
“No existeix res al món orgànic o inorgànic, objecte metàl·lic o element químic, que hagi fet més morts. El kalàixnikov ha matat més que la bomba d’Hiroshima i Nagasaki, que el virus de la sida, que la pesta bubònica, que la malària, que tots els atemptats fonamentalistes islàmics, que la suma de morts de tots els terratrèmols que han sacsejat l’escorça terrestre. Un número exorbitant de carn humana impossible d’imaginar”, recorda Roberto Saviano.
Amb fusells kalàixnikov van massacrar el novembre la terrassa del petit bistrot parisenc La Belle Équipe. Va durar tres minuts. Van morir 19 persones, entre les quals la parella musulmana del propietari jueu i un congolès negre com la xocolata que es va encarar als terroristes per evitar que matessin una noia blanca com la llet. A l’hospital, la noia es va passar dies pronunciant obsessivament el seu nom: Ludovic, Ludovic, Ludovic…
Obert de nou, amb les mateixes cadires on va seure Ludovic, a La Belle Équipe hi ha ara una frase il·luminada: “No perquè no tinguem res a dir, hem de tancar la boca”.
En aquesta fira tan explosiva, l’empresa sueca Bofors Test Center sempre té la darrera paraula. La més sublim.
Creada el 1886 per Alfred Nobel, l’inventor de la dinamita, Bofors té un gran bosc a Suècia on prova i perfecciona el tir de projectils i míssils de qualsevol fabricant. Els seus eslògans marquen, fira rere fira, la magnitud del deliri. Aquesta temporada és una coordenada: N59º 19.238’ E 14º 36.163… El bosc on ells disparen els míssils. El lloc on l’inventor del premi de la Pau tenia la seva residència. I, sobre la coordenada, un missatge en lletres grans i sinceres: “L’infern és un lloc a la terra”.
