“Els creuers tornen a Barcelona el 25 de juny!”, cridava als quatre vents la indústria turística i el Port de Barcelona fa un parell de mesos. Tornaran a la nostra ciutat, i a tantes altres. I en parlen com si fos una cosa a celebrar. Aquestes ciutats flotants són altament contaminants i aboquen durant unes poques hores milers de creueristes als llocs on arriben que no aporten més que contaminació, destrucció del comerç de proximitat i saturació urbana.
Aquestes riuades, o més ben dit marees de persones, tornaran a inundar Barcelona i en acabar el dia tornaran a les seves naus i marxaran, navegant i contaminant el mar i l’aire. Els creuers eren la cara visible del turisme de masses que havia eclipsat la ciutat preexistent, i que volem recuperar.
Focus de contagi
Fa més d’un any, al començament de la pandèmia, la premsa es feia ressò del que succeïa dins alguns creuers, i no eren informacions positives. Des de diversos punts del planeta, els vaixells van ser focus de contagi de passatgeres i treballadores. Espais compartits per milers de persones, aglomeracions a festes, teatres i piscines no són la millor manera de fer front a una malaltia infecciosa. Així i tot, les empreses del sector van fer tot el possible per continuar funcionant amb les seves dinàmiques habituals d’actuar sense seguir normatives ni consells i d’opacitat informativa.
El malauradament famós Diamond Princess, que feia un recorregut pel sud-est asiàtic, va ser el primer creuer conegut com a afectat per la Covid-19 i posat en quarantena per les autoritats japoneses. Un sol passatger malalt va provocar en cinc dies de viatge el contagi de 712 persones, el 19% del conjunt de turistes i treballadores, a causa de la mala gestió de la situació. Els responsables del vaixell van ocultar durant dos dies la possibilitat de contagi a viatgeres i treballadores, i, durant aquestes 48 preuades hores, es van mantenir els esdeveniments habituals al vaixell: balls, casino, restaurants i festes.
L’orquestra va seguir tocant. No es van prendre mesures fins que el govern japonès va decretar-ne la quarantena estricta, i tot i així les treballadores de la nau van haver de seguir donant servei a la clientela sense els equips de protecció necessaris. Un avís a temps a les passatgeres i tripulació i una quarantena en condicions haurien pogut evitar la meitat dels contagis.
Així, la indústria de creuers va ser la primera a veure’s obligada a tancar, perquè no podia desembarcar a cap port, i fins i tot va tenir seriosos problemes per repatriar les treballadores als seus països d’origen. Molts van estar vivint als vaixells durant mesos, a l’espera d’una solució i obligats a pagar alguns dels serveis. La situació va arribar a ser d’un estrès i una incertesa tals que es van donar diversos casos de suïcidi entre el personal dels creuers, evidentment tapats per les companyies de totes les maneres possibles.
Dures condicions laborals
Si deixem de mirar qui baixa a terra ferma i posem l’atenció en qui treballa als creuers, podem trobar actualment diverses investigacions que denuncien les condicions d’explotació dins d’aquestes indústries flotants, que rarament respecten els drets laborals més bàsics. Fins i tot fa unes setmanes ens arribava la noticia de casos provats d’esclavatge.
També hem vist les impressionants imatges de creuers sent desballestats a ports allunyats durant la pandèmia. Es tracta dels vaixells més vells, els que no podrien assumir les adaptacions necessàries per enfrontar els temps de pandèmia. Mentrestant, els webs de les navilieres van plens d’ofertes i missatges positius de represa de l’activitat, encara que es vegin obligades a cancel·lar i modificar diferents viatges.
I és que ens volen fer creure que tot ha passat i que ja podem tornar a viatjar com abans, i sobretot el més aviat possible. La nul·la importància que donen al nivell de vacunació de la població local que s’haurà assolit quan arribin els primers creuers posa en evidència un cop més que la (seva) economia està per sobre de la salut i la vida de les i els habitants de la ciutat.
Potser vau sentir fa uns mesos les declaracions de l’alcalde de Màlaga afirmant que els malaguenys estarien confinats a casa perquè els turistes dels creuers passegessin per la ciutat de manera segura i ningú els pogués contagiar. Tot i que es tracta d’un deliri allunyat de la realitat, aquest és l’imaginari d’alguns: ciutats fantasma, decorats perquè els de fora hi passegin. Ja no es tractaria de fer-nos fora de la ciutat, sinó de tancar-nos a casa, els que en tenim.
Amb una dinàmica continuada de superació de rècords d’activitat i fluxos turístics any rere any, la proclamada riquesa que el sector portaria a la població queda totalment desacreditada quan veiem com les treballadores i treballadors del sector turístic es troben entre les més afectades per la pandèmia i la crisi subsegüent, perquè les seves vides estaven ja molt precaritzades i per tant sense coixí, i perquè a més, en molts casos no han pogut accedir als ERTO perquè es tractava de llocs de feina en negre o externalitzats.
Gasos contaminants
Ja fa temps que la indústria turística ha deixat de ser vista com la fàbrica sense fums que ens volen fer creure. En particular els creuers són literalment fàbriques flotants, amb les seves xemeneies expulsant gasos contaminants cap a l’atmosfera i afectant greument la salut de la població dels nostres barris, i no haurien de tornar a circular mai més.
Perquè la pandèmia ha evidenciat encara més la vulnerabilitat pròpia de l’economia turística, així com els seus costos i impactes de tot tipus, però sobre tot perquè en temps d’emergència climàtica, plantejaments com la tornada de creuers o l’ampliació d’aeroports són alhora la negació de la realitat i un atac directe a l’interès públic, l’oposat exacte a posar la vida al centre. Els moviments socials i la gent continuem mobilitzant-nos, denunciant i posant en evidència aquests disbarats.
