Tel.: (+34) 93 412 76 00

L’urbanista que va frenar l’especulació a Barcelona

L’arquitecte i urbanista Joan Antoni Solans (Barcelona, 1941), va morir el passat 2 de setembre en ser atropellat a Calella de Palafrugell per un cotxe que realitzava maniobres. Solans va ser, amb l’alcalde José María Socías Humbert, una figura fonamental en la transformació de Barcelona i junts van aconseguir rescatar per a la ciutat nombrosos terrenys que podien haver estat víctimes d’especulació. Si la ciutat ja estava en deute amb Socías, mort el 2008, ara també està en deute amb Solans. En realitat, està en deute amb el tàndem Socías-Solans.

Socías Humbert va arribar a l’Ajuntament de Barcelona el desembre de 1976 i va marxar al gener de 1979. Va tenir només dos anys, per tant, per exercir l’alcaldia. Substituïa Joaquín Viola, que havia aconseguit enervar tothom. Socías s’enfrontava a una ciutat amb l’Ajuntament desprestigiat, endeutat i sense una política definida. Eren moments de desconcert, pendents d’una transició que culminaria el 1979 amb els primers ajuntaments democràtics.

En aquests dos anys, Socías va aconseguir desplegar la més eficient actuació urbanística que es recorda en tan poc temps i amb tan pocs mitjans. I per això va ser fonamental la designació de l’arquitecte i urbanista Joan Antoni Solans com a Delegat de Serveis. Era un càrrec tècnic, però del qual es va valer Socías per saltar-se els regidors i desenvolupar les seves pròpies polítiques sense interferències.

Frenada a l’especulació
Les arques municipals estaven buides i el descontrol urbanístic era propici per als especuladors. Socías i Solans es van proposar revertir els mals auguris que planaven sobre Barcelona amb una acció intel·ligent i pràctica: comprometre la compra de la major part de terreny possible perquè els ajuntaments democràtics poguessin desenvolupar les noves polítiques urbanístiques.

Socías i Solans van rescatar per al futur grans espais (casernes i terrenys ferroviaris, sobretot) que havien perdut la seva funció i que els llavors propietaris (l’Exèrcit i l’empresa pública Renfe) desitjaven convertir en edificables per obtenir elevades plusvàlues.

Això és el que van frenar Socías i Solans: que terrenys que havien estat expropiats a baix preu per raons d’Estat passessin a mans privades. La llista d’aquests llocs que es van convertir en ús públic suma gairebé un centenar d’hectàrees, un espai equivalent a altres tantes illes de l’Eixample. És a dir, com si dibuixéssim un perímetre delimitat pel passeig de Gràcia, el carrer Marina, la Gran Via i Còrsega. El mapa que acompanya aquesta pàgina ajuda a entendre’n la dimensió.

La ciutat, pam a pam
Solans sabia molt bé a què s’enfrontava. Havia estat, acompanyant Albert Serratosa, un dels autors destacats de la revisió del Pla Comarcal de 1953, que es va transformar en el Pla General Metropolità de 1976. Coneixia cada racó de la ciutat, com després va conèixer cada racó de Catalunya en la seva etapa de director general d’Urbanisme de la Generalitat.

L’activista veïnal Andrés Naya recorda que “es coneixia els barris pam a pam. Cada vegada que abordàvem els problemes d’un lloc determinat o d’un edifici, el primer que feia Solans era anar a veure-ho en persona”. Aquesta espècie de “compra a terminis” de Solans no va ser ben entesa per alguns dels regidors sorgits després de les eleccions de 1979 que van portar a l’alcaldia Narcís Serra. Criticaven que l’endeutament hipotecava la seva gestió. Però molt aviat es van adonar que els primers beneficiats d’aquella política de futur de Socías i Solans serien ells, perquè van ser els que van dissenyar i van inaugurar la major part d’aquells espais.

Després de la marxa de Socías Humbert el gener de 1979 Solans va continuar un temps com a Delegat de Serveis d’Urbanisme en el nou Ajuntament, però els seus desencontres amb diversos responsables polítics van acabar amb la seva sortida de l’administració municipal el 1980.

Solans resultava incòmode per a alguns polítics, com va quedar demostrat durant els seus divuit anys al capdavant de la Direcció General d’Urbanisme de la Generalitat, on nombrosos alcaldes -especialment de CiU, partit que estava al capdavant de la Generalitat- van sol·licitar-ne el cessament. Solans era molt estricte i no permetia que els alcaldes fessin i desfessin al seu gust.

Un savi que parlava baixet
Tan temut per polítics com respectat per periodistes i representants de les associacions veïnals, Joan Antoni Solans va mantenir el contacte amb molts d’ells després de la seva desaparició de l’esfera pública. La periodista Maria Eugenia Ibáñez va demanar que fos Solans qui la presentés quan va rebre el reconeixement professional Ofici de Periodista.

Solans era un savi que parlava baixet. I tenia una memòria extraordinària. Donava per fet que els seus interlocutors coneixien tan bé el territori com ell i quan veia les seves cares de perplexitat, amb paciència i sempre de forma suau, tornava a glossar sobre el mapa els detalls d’un projecte, la modificació del PGM, les característiques d’aquell terreny afectat per la Ronda de Dalt…

El periodista Jordi Bordas ratifica aquesta impressió: “Tenia Barcelona al cap. Explicava els projectes sense necessitat de mirar un mapa i tan era que li preguntessis per una petita obra al Turó de la Peira com per un gran projecte. Els coneixia al detall. I en tots els casos, petit o gran, posava la mateixa passió”.

No era estrany trobar-lo al seu despatx a altes hores de la nit revisant un mapa o repassant informes. Era molt reservat amb la seva vida privada i persones que treballaven amb ell se sorprenien, quan feia anys que el coneixien, que tingués dona i fills. “Solans era de tracte molt agradable i tenia les idees i els objectius professionals molt clars. Va fer tot el possible per preservar Barcelona. Va aplicar una política urbanística molt avançada, en un moment en què no era habitual al país”, evoca un dels seus companys a l’Ajuntament.

Ben valorat pels veïns
L’activista veïnal Andrés Naya el recorda com algú que “es comprometia i donava la cara”. “Acceptava sempre les reunions que li proposàvem i t’asseguro que eren moltes”, afirma. I tot i que algunes de les seves promeses van quedar incomplertes, Naya ho justifica perquè “eren temps complicats”. En el tracte amb els periodistes Jordi Bordas subratlla la sinceritat i la confiança que traslladava. “Quan creia que el plantejament del seu interlocutor era el correcte no tenia cap inconvenient a admetre-ho, encara que això impliqués que l’Ajuntament no en sortís molt ben parat. Per això generava confiança, perquè sabies que quan t’explicava alguna cosa era completament certa”.

Naya somriu quan explica que les polítiques de Solans i Socías van crear molts temors entre els propietaris de terrenys. “Los rojos nos van a expropiar” era una frase que recorda, divertit, haver escoltat més d’una vegada. “Però l’important -conclou- és que va aprofitar la conjuntura i va comprar terrenys que van ser determinants perquè l’Ajuntament democràtic, asfixiat econòmicament, pogués donar resposta a algunes reivindicacions veïnals”.

(Al final del text podeu trobar el mapa dels espais recuperats per Socías i Solans a Barcelona)

L’hotel que va haver d’esperar 14 anys
Maria Favà
Joan Antoni Solans, a més de comprar terrenys que després es convertien en parcs i equipaments, també va evitar construccions que vulneraven la llei. Ell va ser el responsable, des del seu càrrec de director general d’Urbanisme, que el projecte de l’hotel de Miramar quedés aturat durant 14 anys.

El 1986 el grup hoteler Husa proposa a l’alcalde Pasqual Maragall convertir l’edifici de Miramar -que havia acollit els primers estudis de TVE a Barcelona i abans el restaurant de l’Exposició de 1929- en un hotel de gran luxe. Els promotors eren Eric Rothschild i el baró Von Thyssen i els accionistes menors, Antoni Parés, Oriol Regàs i Ricard Bofill. Aquest darrer va redactar un projecte constructiu que preveia 10.000 metres quadrats de sostre.

La comissió d’urbanisme de la conselleria va estar en contra del projecte des del primer moment, al·legant que es privatitzaven zones verdes i equipaments que eren d’ús públic i perquè s’augmentava de forma desmesurada l’edificabilitat de la construcció original. Cinc advocats especialitzats en urbanisme també van presentar un recurs i finalment l’Ajuntament va retirar el projecte. El 1992, els tribunals van condemnar l’Ajuntament a indemnitzar els promotors amb 60 milions de les antigues pessetes.

Catorze anys després, quan Solans ja no estava a la conselleria, el PSC ressuscita el projecte. En aquest segon intent el promotor va ser el grup nord-americà Apollo, que va declarar haver invertir 45 milions d’euros en la construcció. L’Ajuntament hi va posar 1,3 milions per restaurar els jardins -una orangerie (hivernacle per a tarongers) obra de Jean Claude Forestier– que hi ha davant de l’edifici.

Finalment va ser Oscar Tusquets l’arquitecte que va modificar i ampliar l’edifici que es va inaugurar com a hotel el 2007. L’Ajuntament, que controlava un 10% del capital, es va acabar venent la seva part per un euro (era un negoci ruïnós). El túnel que es va construir per darrere de l’hotel per desviar el trànsit va esborrar l’antic camí que anava de la muntanya al barri del Poble Sec, una desaparició que va doldre molt a Solans.

Joan Antoni Solans també va ser implacable amb els alcaldes que pretenien adaptar el planejament a la seva conveniència, com el d’Alp, a qui va vigilar molt de prop. La seva intransigència (o integritat) va acabar costant-li el càrrec.

Un trabajo discreto y no reconocido
M. Eugenia Ibáñez
Avi, tu deus ser molt ric, oi? El abuelo de este niño de cuatro años no era rico, pero la mente infantil llegó a esa conclusión tras oírle enumerar, una y otra vez, la larga relación de compras que había hecho en las calles de Barcelona por donde paseaban. El pequeño sabía que su abuelo había comprado una vieja fábrica, ya convertida en parque, para evitar que se construyeran pisos, o que aquella escuela existía porque había adquirido el solar por el que pugnaba un constructor, o que aquel jardín tenía espacio para correr porque había evitado la venta del solar de al lado. Pero lo que aquel niño no sabía, y ya sabe ahora, es que las adquisiciones del abuelo, Joan Anton Solans, no aumentaron el patrimonio familiar, pero sí el de una ciudad que, hoy por hoy, está en deuda con el trabajo realizado en apenas tres años, entre 1977 y 1980. Tiempos difíciles aquellos, ásperos, donde no cabía planificar para el futuro porque el presente ya era demasiado complicado.

Delegado de Urbanismo con José María Socias -Barcelona también tiene una deuda con este alcalde-, Solans supo que los cambios políticos que se estaban fraguando debían implicar la transformación de la ciudad y utilizó a fondo los limitados recursos económicos municipales para dar los primeros pasos. Había tenido buenos maestros y en la Escuela de Arquitectura le habían enseñado que la gestión urbanística carece de sentido si no consigue un beneficio social.

La confusión del momento y las dudas mismas de los grandes propietarios sobre el futuro político facilitaron la compra de terrenos, convertidos en el mejor legado para los ayuntamientos democráticos que arrancaron en 1979, punto de partida de una Barcelona mejor. Parques como la España Industrial, la Pegaso, o escuelas como la de les Corts, por citar solo tres ejemplos, existen porque Solans se adelantó a más que posibles “correcciones” del Plan General Metropolitano del 1976, porque reservó suelo para futuros equipamientos en los que nadie pensaba en aquel momento y porque interpretó la oportunidad que se le ofrecía. Alguien debería colocar en el mapa de los barrios de Barcelona una señal sobre los solares, pequeños o grandes, que aquel hombre salvó del enriquecimiento privado para permitir en el futuro un uso público.

Viví su trabajo en dependencias municipales accesibles a periodistas dispuestos a entrevistas a horas intempestivas, intenté seguir sus siempre minuciosas y en ocasiones complicadas explicaciones sobre el urbanismo barcelonés, y tomé nota, cuando pude, de solares en peligro que quería proteger. Y años después, ya con otros alcaldes, fui testigo de inauguraciones de parques o primeras piedras de bibliotecas que ocupaban suelo comprado por el abuelo de aquel niño.

Esas vivencias, algunas ya perdidas en la memoria de una vieja periodista, me llevan a pensar que los gobiernos municipales elegidos a partir de 1979 nunca quisieron reconocer la tarea que Solans, apoyado por Socias, llevó a cabo con discreción y paciencia. Tampoco han sido justos con él, ni con Barcelona, los obituarios que siguieron a su muerte, centrados la mayoría en la tarea que realizó en la Generalitat durante veinte años. El tiempo borra la memoria de políticos y archivos periodísticos. Poco importan ya esos olvidos, pero estoy convencida de que aún quedan por los barrios de esta ciudad solares que esperan que se levante sobre ellos el equipamiento para el que Solans les reservó.

mapasolans
La fotografia -amb Solans al mig- recull una visita amb periodistes als terrenys de la maquinista de la Barceloneta

Favb.cat