Els exercicis de futurologia són complicats, i més quan, com ara, les coses estan canviant de soca-rel. Només cal recordar la perspectiva amb què una persona tan significativa en el govern de la ciutat de Barcelona com Pasqual Maragall es referia al paper de les ciutats ara fa més de quaranta anys. En Maragall deia, en ple debat sobre l’estructuració de les diferents esferes de govern a Espanya, que el que seria ideal fora que la distribució de despesa pública entre els governs es basés en la fórmula 50-25-25 (Estat-Comunitats Autònomes-Municipis). Al final del franquisme, la distribució era 88-12 (Estat-Municipis). Ara, al 2017, som en una situació que, si bé varia segons diferents fonts, està a l’entorn del 51-36-13. Molt lluny de la situació de les administracions als països escandinaus, en els quals la part dels governs locals és clarament majoritària.
Com podem comprovar, la descentralització política a Espanya al llarg de tots aquests anys no ha afavorit els governs locals, sinó que més aviat els ha deixat en una posició perifèrica en relació a les grans polítiques socials (sanitat, educació…), que són les que acumulen més despesa (i més encara si afegim en aquest escenari els efectes de l’anomenada lllei Montoro). I en canvi, ara, no són pocs els experts i analistes que consideren que les ciutats han d’augmentar les seves capacitats i competències per encarar els reptes que planteja la globalització, el canvi tecnològic i el control del big data, l’increment de la desigualtat i la dificultat que tenen els estats-nació per fer-hi front.
Així, podríem dir que el futur del govern de Barcelona no està al marge del futur del govern d’Europa, de l’Estat o de la Generalitat, i, evidentment, del que pugui arribar a ser un govern de la gran Barcelona (metropolitana). Tot plegat es mou en un terreny de grans incerteses. El que podem assegurar és que les dinàmiques econòmiques seguiran sent globals, impulsades per dos fets evidents: la tecnologia digital que facilita aquesta dinàmica i la base de coneixement i informació que caracteritza la innovació avui en dia, permetent lògiques distribuïdes de producció, distribució i consum. Per dir-ho així, serem més globals, però al mateix temps més locals. L’acceleració del procés d’urbanització al món és imparable.
La ciutat atrau població
Fa uns mesos es va fer a Quito la tercera conferència Hàbitat que organitza Nacions Unides cada vint anys. Si a l’any 1976, data de la primera realitzada a Vancouver, el percentatge de població del món que vivia a zones urbanes era del 37%, ara estaríem molt per sobre del 50%. I la tendència no sembla tenir aturador. Barcelona és avui una ciutat amb poc més d’un milió i mig d’habitants, però si sumem l’àrea metropolitana més propera estaríem per sobre dels tres milions i mig, i si hi incorporem el que s’anomena la regió metropolitana, ens n’anem als cinc milions.
Creixerà la pressió sobre els governs locals per tal que resolguin problemes molt concrets vinculats a les condicions de vida (energia, aigua, connexió internet, habitatge…), als temes de mobilitat, o l’accés als serveis bàsics, i tot plegat assumint el que implica una creixent heterogeneïtat social i cultural. Aquesta pressió es produirà al marge del fet que tinguin o no competències per fer-ho, ja que la seva posició de proximitat accentua la visibilitat i l’exigència de solucions. I més quan les altres esferes de poder són vistes com llunyanes, farcides de problemes i amb greus condicionants.
No és casualitat que un expert en temes de govern i relacions institucions-societat com és Benjamin Barber, proposi reforçar el paper dels alcaldes en la governança global (Si els alcaldes governessin el món, Editorial Arcadia, Barcelona), argumentant que són els poders més globals i connectables que hi ha, malgrat que la seva esfera de poder sigui estrictament local.
Barcelona reforçarà posicions
En aquest sentit, Barcelona, que té capacitat financera i té també presència en les àrees de salut, educació i serveis socials (via els consorcis amb la Generalitat) i presència en els grans consorcis metropolitans (de transport urbà, residus o distribució comercial i promoció econòmica), entenc que veurà reforçada la seva posició, però també el grau d’exigència amb què els ciutadans s’hi relacionaran. I també veurà incrementat el seu pes en els espais internacionals, com a un important node de relacions i interessos.
Diríem així que Barcelona necessitarà més govern (més capacitat per decidir i actuar en relació als grans temes que afecten els seus ciutadans i que no troben resposta adequada en les altres esferes de govern) i necessitarà incorporar en aquesta major dimensió de govern tot el que avui ja de fet constitueix la gran ciutat, més enllà dels límits concrets de cada municipi. No n’hi haurà prou amb espais mancomunats en transport, residus, aigua i altres serveis, i tampoc no n’hi haurà prou amb limitar-se a l’estricta corporació metropolitana actual.
Necessitarem sistemes de govern compartit i de sobirania específica de la regió metropolitana de Barcelona, que amb geometries variables siguin capaços de respondre a problemes que no distingeixen les rígides fronteres del mapa municipal actual. Això voldrà dir avançar en fórmules que combinin capacitats de govern (representació directa, sentit d’identitat compartida, sistemes d’informació i big data compartits…), amb fórmules que respectin les especificitats i dinàmiques territorials més específiques (representació específica de cada territori, respecte i reconeixement de les identitats locals, descentralització eficaç…).
M’agradaria pensar que això no és estrictament un tema d’arquitectura institucional o d’enginyeria constitucional. El que ens cal és poder avançar en millors i més eficaces capacitats de govern de la gran Barcelona des de baix. Des de l’articulació en xarxa de les molt significatives experiències comunitàries i de gestió social que són presents a moltes de les ciutats i municipis d’aquest territori comú. De poc servirà doncs que uns quants experts ens diguin com ha de ser aquesta nova institució metropolitana si això no és un tema que tingui vida pròpia als diferents àmbits i espais en què les dinàmiques socials ja s’expressen avui i que es coordinen, treballen plegades i comparteixen experiències i projectes més enllà del que són les fronteres dels mapes municipals i comarcals.
En definitiva, no sabem com serà Barcelona d’aquí vint-i-cinc anys. El que sí que podem aventurar és com ens agradaria que fos. I a mi, com a municipalista que sóc, m’agradaria que tinguéssim més i millor ciutat, i més i millor capacitat col·lectiva de govern. En una concepció que allò que és públic no s’esgoti en els espais estrictament institucionals.
