Gandhi deia que la grandesa d’una nació i el seu progrés moral es mesura per la forma en què hom tracta els animals, i tal vegada tenia raó, sempre que els animals siguin en realitat tots els animals. Una variació d’aquest pensament seria dir que la grandesa d’una nació i el seu progrés moral es mesura per la forma en què es tracten els seus rius, que no són sinó una metàfora de la vida i de tot el que conté.
En les escenes finals de la novel·la El Jarama (1956) de Sánchez Ferlosio, l’empleat d’un berenador d’una zona de banys escombra tota la brutícia, llaunes, papers, burilles de cigarretes del cap de setmana, l’acumula i la llença al corrent del riu, que havia d’empassar-se indiferent aquesta ofensa, igual que el Besòs, que va arribar a ser una claveguera a força d’ofenses contínues.
Els anys setanta i els vuitanta del segle XX van ser el moment culminant de la degradació d’aquest riu que neix de la unió del Congost i del Mogent a Montornès del Vallès, i que, després de recórrer 17 quilòmetres d’un pendent relativament pronunciat, desemboca en el Mare Nostrum a Sant Adrià de Besòs. Els infants dels barris riberencs, si baixaven al riu a jugar, ho feien arrufant el nas, i si escrutaven les aigües negres, veien com a molt una espècie de cuc maldestre que treia una mena de trompa fora de l’aigua per respirar -un dípter del gènere Eristalis-; fins i tot, els més agosarats, inconscients, el creuaven durant els estiatges, quan tota l’aigua que portava era la que sortia directament d’indústries i clavegueres, i es divertien tot esquivant les merdes que el riu escopia al mar i que ells, segons Pérez Andújar en el seu deliciós Paseos con mi madre (2011), anomenaven submarins. El progrés econòmic el guanyaven uns i el pagaven els altres.
Moment d’inflexió
La dècada d’inflexió de l’estat del riu són els anys noranta. La implantació progressiva de la xarxa de depuració d’aigües residuals, més una legislació ambiental menys permissiva que obligava les empreses contaminants a adoptar mesures de control dels seus abocaments, va fer que les aigües del riu, que havien arribat a servir, segles enrere, per sadollar la set de la ciutat de Barcelona, tornessin a fluir una mica més netes.
A final dels noranta, un projecte sufragat en la seva major part per la Comunitat Europea va canviar la fesomia del riu i la llera: es van plantar helòfits en parcel·les del marge dret, que feien de depuració terciària dels efluents de l’estació depuradora de Montcada i Reixac; des de Can Zam (Santa Coloma de Gramenet) al pont del ferrocarril (Sant Adrià), es va convertir la llera en un passeig fluvial amb grans extensions de gespa, i carrils per a les bicis i els vianants; es van retirar les mastodòntiques torres de la línia d’alta tensió i es va repoblar amb espècies de vegetació autòctona de ribera el sector final, aquell que podria recordar, vagament i succinta, que tot allò havia estat un delta, on els senyors feudals de la Barcelona medieval tenien els seus vedats de caça i on les vernedes d’antuvi van ser suplantades pels populosos barris d’avui.
Humanitat versus biodiversitat
Aquesta restauració fluvial ha acostat la ciutadania a un riu al qual se li donava l’esquena quasi per imperatiu legal, i això és un èxit. És cert que la seva canalització, inaugurada l’any 1975 i que encaixonava el corredor fluvial en un espai de 135 metres, no deixava marge per a gaires floritures. Però hi ha una gran diferència entre la secció de Montcada i part de la de Santa Coloma, en què el curs del riu dibuixa un seguit de meandres -un disseny més proper al seu aspecte natural-, i la resta fins a pràcticament la desembocadura, en què flueix per un canal central rectilini. La manca tan acusada de zones verdes en els municipis riberencs va inclinar la balança vers aquest tipus de solució, més afí a un parc urbà amb equipaments.
D’altra banda, els calaixos de depuració són un monocultiu de canyís (Phragmites australis), i actualment, a causa de l’envelliment de la planta, la funció depuradora s’ha vist reduïda, a més, per motius relacionats amb la profusió de mosquits en determinades èpoques de l’any, uns mosquits que en realitat són quironòmids, que no piquen, però que semblen mosquits, i com que semblen mosquits piquen en el subconscient. Per aquest motiu, doncs, aquests calaixos es deixen secs en moltes ocasions, de forma que els possibles beneficis quant a la biodiversitat queden minvats notablement.
Recuperació innegable
Els projectes del futur immediat, alguns en execució, com el refugi de biodiversitat de Santa Coloma, tendeixen a dotar de més biodiversitat florística i d’heterogeneïtat d’espais els marges del riu.
Malgrat tot, i gràcies a la millora de la qualitat hídrica, la recuperació és innegable. Quan van aparèixer els primers peixos va ser tot un esdeveniment, i això que eren carpes, peixos exòtics. Actualment, s’han citat fins a set espècies al tram final, com l’anguila, la bagra o fins i tot el llopet de riu, un peix endèmic ibèric introduït al Besòs. El miracle no s’acaba aquí, sinó que ha continuat amb la llúdriga, que fa incursions des de riu amunt i ha arribat en alguna ocasió a la desembocadura, o les tortugues de rierol, que s’estan recuperant. No obstant això, els principals beneficiaris del nou Besòs són els ocells: al riu s’han registrat fins a 250 espècies, la major part ocells de pas que utilitzen el riu per alimentar-se o descansar, això quan no els empaiten els gossos que la gent porta deslligats i que, entre corredissa i corredissa, no dubten en llençar-se a l’aigua. També amb el civisme i el respecte es mesura la grandesa d’una nació.
La resurrecció
“El riu Besòs: entre el fluvicidi i la resurrecció” era el titular de portada del Carrer número 52, del juliol del 1998. La foto, d’Ignasi R. Renom -que també firma la potada d’aquest número-, mostra un pescador a la desembocadura del riu. A dintre, el periodista Josep Maria Huertas informava de les millores del tram entre Montcada i Reixac i Santa Coloma de Gramenet. La part final, però, restava a l’espera de nous ajuts de la Unió Europea o de l’Estat. “Així és com una selva natural i sovint difícil de penetrar encara conviu amb les escombraries […], tot esperant l’hora de la redempció”. La resurrecció del Besòs va requerir ben bé dues dècades. Una cursa de fons, i d’obstacles, com l’incendi el 2019 d’una fàbrica a Montornès del Vallès, que va provocar l’abocament de residus perillosos al riu. Redacció
Sergi García és membre de Galanthus.
