Assentades als anys seixanta -en el moment de màxima intensitat de les associacions veïnals i les comissions de barri-, la legalitzada Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (Favb) i la semiclandestina Coordinadora de Sant Antoni van néixer el 1972. Després de fusionar-se, el 1974, la Favb esdevindria una entitat de referència del moviment veïnal, amb influència més enllà de la capital catalana.
La capacitat de donar als conflictes locals una dimensió política i de ciutat, així com la vocació d’articular-se amb altres moviments socials i professionals en defensa de les llibertats, van ser la seva carta de presentació. La Favb, de fet, va exercir de paraigua legal de l’Assemblea de Catalunya, demanant el permís -denegat per les autoritats governatives- per a la històrica manifestació de l’1 de febrer de 1976, que reclamava l’amnistia i que va marcar una fita en la transició.
Marcant l’agenda en la transició
La primera gran campanya de la Favb, entre el 1974 i el 1976, va ser contra la revisió del Pla Comarcal, aprovat finalment com a Pla General Metropolità (PGM). La mobilització va aconseguir la recuperació per als barris de zones verdes i equipaments. Després, entre el 1976 i el 1979, la Federació va influir de manera decisiva en les polítiques de l’Ajuntament en transició.
En les eleccions municipals del 1979, la Favb va concretar la seva reivindicació “Volem ajuntaments democràtics” en un manifest per la millora de les condicions de vida als barris, un urbanisme d’escala humana, la promoció de la cultura popular, la participació ciutadana real, l’escola pública, els centres de salut, la seguretat ciutadana preventiva i l’habitatge assequible.
La lluita segueix en democràcia
Als anys vuitanta, la pèrdua d’activistes veïnals que es van incorporar a l’Administració va fer que el moviment entrés en una crisi profunda. Però un nucli irreductible va ser capaç de mantenir viva la flama de la Favb i de moltes associacions que, a la vegada, vivien l’auge de les vocalies de dones i la seva lluita pel dret a l’avortament amb formes avançades de desobediència civil.
Mantenint l’esperit crític amb instruments com la revista Carrer, el moviment veïnal va renovar forces als anys noranta. La ‘guerra de l’aigua’ de la Confederació d’Associacions de Veïns de Catalunya (Confavc), que denunciava l’encariment de la factura, va anar de bracet amb l’impuls de la Favb a nous àmbits de lluita a Barcelona: la mobilitat i el transport públic, la sostenibilitat i l’estalvi energètic. Sense abandonar les lluites per l’urbanisme, els equipaments, la participació i la solidaritat.
Els Jocs Olímpics de 1992 i el Fòrum de les Cultures de 2004 van ser moments d’inflexió en els quals la Favb va jugar també un paper central, de la mà d’altres moviments socials i intel·lectuals, a l’hora de posar fre als costos socials de la privatització de la ciutat i fer avançar la crítica al “model Barcelona”.
Una crisi que encara no s’ha acabat
L’enfonsament del metro del Carmel, el 2005, va inaugurar una dècada marcada per les sospites del 3% i la corrupció política, tristament exemplificada en el saqueig del Palau de la Música, destapat el 2009 i que va portar a una causa judicial de nou anys de durada en la qual la Favb va exercir com a acusació popular.
Mentrestant, una profunda crisi econòmica afectava de ple la major part de la població, que l’entenia com una estafa a la ciutadania. Les retallades en sanitat i educació, la dificultat per accedir a serveis bàsics com l’aigua, la llum, el transport o l’habitatge, i la posada en qüestió de drets socials que es pensaven consolidats van marcar les lluites posteriors, tant dels moviments socials clàssics, com el veïnal, com de nous moviments socials sorgits de l’esclat del 15-M.
Reptes de futur
Després d’un parèntesi en què la dreta va governar la ciutat per primer cop des de la represa dels ajuntaments democràtics, l’entrada a les institucions de noves forces polítiques sorgides dels moviments socials no va diluir el paper de les associacions veïnals, malgrat que alguns activistes -com havia passat els anys vuitanta- es passessin a la política institucional.
Ara, el moviment veïnal continua viu i treballa braç a braç amb altres actors socials exercint de contrapès dels grans poders econòmics i els interessos privats per fer front als reptes de la ciutat: l’especulació immobiliària, la gestió del turisme, la privatització de l’espai públic, la mobilitat sostenible, la pobresa i les desigualtats, la proliferació dels discursos d’odi…
Cent conquestes que han canviat la ciutat
El 2010, per commemorar el 40è aniversari del moviment veïnal, la Favb va publicar el treball 1970-2010: 40 anys d’acció veïnal, que recull un centenar de conquestes veïnals que van canviar la ciutat i que es poden identificar sobre el mapa de barris en forma d’espais, edificis i equipaments, indrets que, sense la lluita ciutadana, avui no existirien. El mapa es complementa amb la descripció de 13 àmbits de reivindicació que han centrat moltes lluites de les associacions veïnals. El contingut d’aquest treball -que complementava una exposició organitzada per les federacions veïnals de Barcelona i Madrid- és del tot actual i explica una història sovint ignorada.
