“Barcelona hay que bombardearla cada cincuenta años para mantenerla a raya.” La frase s’atribueix a Baldomero Espartero. No se sap si el militar i polític castellà va pronunciar-la realment, però és clar que va predicar amb l’exemple.

Estel·la, la sales manager de Victorinox, em regala una navalla de 58 mil·límetres.

- Què puc fer amb aquesta navalleta que no pugui fer amb allò d’allà? -li pregunto tot mirant el míssil Thaad que exhibeix la companyia Lockheed Martin, una bèstia de 6,17 metres i 900 quilos.

- Doncs obrir una llauna. Menjar-te el que hi ha dins. I sobreviure -contesta la responsable de les navalles militars suïsses.

Sobreviure.

Les empreses catalanes que treballen per al sector militar són, eminentment, subsidiàries d’empreses militars ubicades en territori espanyol. Les podem diferenciar en dos grups, les que fabriquen tecnologia aplicada a material de defensa i les que fan components per a armes o per a equipaments militars. Hi ha un tercer grup, no tan significatiu, que es dedica a prestar serveis al propi ministeri de Defensa o a empreses subsidiàries del sector militar.

Van ser quasi dues dècades les que va durar a Barcelona el Casal de la Pau, un local sense el qual no es pot escriure la història del moviment pacifista i antimilitarista de la nostra ciutat. Un espai que va irradiar cultura alternativa als moviments socials de Barcelona, la resta de Catalunya i més enllà, des de mitjan anys setanta fins a mitjan dècada dels noranta del segle XX.

El variat i complex patrimoni residencial de Barcelona aplega diferents conjunts d’habitatges coneguts com a “cases per a militars”, aixecats entre finals segle XIX i al llarg de bona part del segle XX a les proximitats de les grans casernes militars per donar allotjament als membres de l’exèrcit de terra.

La presència de l’Exèrcit espanyol a Barcelona tendeix a la discreció i les aparicions als mitjans de comunicació es circumscriuen bàsicament als actes polítics que acull la caserna del Bruc i a les polèmiques per l’ús d’espais públics com Collserola, el festival nadalenc de la infància o el Saló de l’Ensenyament.

El 1999 el ministeri de Defensa venia la caserna de Lepant de la plaça Cerdà. Encara hi haurien altres cessions, però ja no de grans casernes. El 2002, per 26 milions d’euros, vendria l’Hospital Militar a la Generalitat, el 2007 cediria el castell de Montjuïc a la ciutat, encara que els militars no l’abandonarien definitivament fins al maig del 2010, i el 2008 l’Ajuntament comprava al ministeri de Defensa un solar a Sants, al carrer Roger, per 6,3 milions d’euros, per iniciar una transformació urbanística discutida pel veïnat.

La història recent del verd de Barcelona no es pot entendre sense el pas del totpoderós Antoni Falcón Vernis per la direcció de Parcs i Jardins entre 1985 i 2001, sota les alcaldies de Pasqual Maragall i Joan Clos.

Hacia 1900, Barcelona apenas disponía de espacios verdes. Extraordinariamente densificada la ciudad antigua, habían ido desapareciendo los espacios libres de los que había disfrutado la ciudad unos siglos atrás, devorados por el crecimiento urbano. Mientras, en el Eixample, las generosas previsiones de espacios destinados a jardines y parques contempladas en el proyecto de Ildefons Cerdà sufrían idéntico destino que en la ciudad antigua.

Fue en el lejano año de 2005 cuando Inma Mayol -por aquel entonces tercera teniente de Alcalde por Iniciativa per Catalunya (ICV-EUiA) y presidenta del Institut Parcs i Jardins de Barcelona- destapó la caja de los truenos al decidir la conversión de este organismo autónomo en Entidad Pública Empresarial Local (EPEL).