Dècades després de l’enderrocament dels assentaments de barraques del Somorrostro, la Riera Magòria o la Perona, a Barcelona, el fenomen persisteix als afores de la capital catalana. A Montcada i Reixac, s’alça un conjunt de 500 barraques distribuïdes entre les riberes esquerra i dreta del riu Besòs i que ocupa més de 23 hectàrees. Els seus orígens es remunten a la dècada dels anys noranta, quan amb el permís dels propietaris dels terrenys es van fer horts amb casetes per a les eines.

La fragmentació del municipi per les vies ferroviàries i les autopistes, l’accés a la sanitat pública o la realitat del barraquisme són alguns dels reptes a què s’enfronta l’activisme veïnal de Montcada i Reixac (Vallès Occidental). La Federació d’Associacions de Veïns de Montcada i Reixac (FAVMiR) es va crear a principi dels anys noranta del segle XX amb l’objectiu d’integrar i coordinar les dotze associacions veïnals que la formen. “Amb l’ens es van iniciar les primeres grans lluites a Montcada”, declara Antonio Cera, president de l’entitat des del 2007.

Gandhi deia que la grandesa d’una nació i el seu progrés moral es mesura per la forma en què hom tracta els animals, i tal vegada tenia raó, sempre que els animals siguin en realitat tots els animals. Una variació d’aquest pensament seria dir que la grandesa d’una nació i el seu progrés moral es mesura per la forma en què es tracten els seus rius, que no són sinó una metàfora de la vida i de tot el que conté.

El juliol passat, les excavadores van penetrar a l’illa formada pels carrers de Llobregós, Granollers i la baixada de Can Mateu, a Horta, en mig d’una airada protesta veïnal. Una promoció impulsada pel grup Tuemon Consulting preveu aixecar una filera de blocs de pisos i reconvertir l’actual passatge en una zona enjardinada. El veïnat mobilitzat considera que la intervenció desfigura una de les zones del barri que manté encara la fesomia de fa un segle, i que la vincula al seu passat de masos agrícoles.

El patrimoni som tots i no és ningú: la ciutadania té un paper determinant en la salvaguarda d’edificis, espais singulars i restes arqueològiques. Tant per acció com per omissió. Barcelona ha viscut i viu enderrocs lamentables, però també ha estat l’escenari de lluites veïnals exitoses que han permès salvar joies històriques i desencallar projectes de rehabilitació urgent. Un bon escàndol públic i les mobilitzacions de llarga durada han estat les armes més efectives.

La darrera necrològica sobre les botigues emblemàtiques que va publicar Carrer el desembre del 2018 l’acabàvem amb una notícia esperançadora: se’n salvava El Ingenio del carrer de Raurich. Un emprenedor havia acceptat el repte de revifar el negoci després de l’intent fallit dels amos d’El Rey de la Magia que van agafar el relleu en jubilar-se Rosa Cardona, que era la neta del fundador de la botiga. Del seu obrador havien sortit els gegants i els caps grossos de mitja Catalunya. Doncs l’esperança a fer punyetes.

No les van fer els romans, ni porten la firma de cap gran arquitecte modernista. Però són les edificacions més antigues de la zona i un grapat de veïns s’han proposat salvar-ne almenys unes quantes. Són les casetes de la Prosperitat, gairebé tan antigues com el barri -que el 2019 va celebrar el centenari-. Fa cinc anys n’hi havia una cinquantena d’una planta i un centenar de dues. I això ho sabem no perquè l’Ajuntament de Barcelona hagi dut a terme cap estudi exhaustiu, sinó perquè, un bon dia, un parell de veïns van recórrer els carrers, de punta a punta, per establir-ne un cens rigorós.

La Casa de la Premsa va servir l’any 1929 com a espai per acollir els i les periodistes que cobrien informativament l’Exposició Internacional que aquell any se celebrava a la capital catalana. De titularitat municipal, ha tingut diferents usos, però en els darrers 25 anys no havia tingut cap funció. Fa cinc anys, diferents associacions veïnals, a les quals es van sumar organitzacions de periodistes, van iniciar el camí per recuperar-la per al veïnat i vincular-la temàticament al consum crític de la informació.

El palacio del marqués de Alfarrás, en el parque del Laberint, debe de ser la única coincidencia que han mantenido los últimos alcaldes: tres socialistas, un convergente y la actual alcaldesa, de Barcelona en Comú. Los cinco ediles, o cuando menos sus responsables de patrimonio, han evidenciado idéntica negligencia y desinterés para proteger lo que fuera una hermosa construcción histórica y convertirla en poco menos que un amasijo de escombros donde únicamente la fachada se mantiene en pie con dignidad.

La transformació de la Colònia Castells en un parc, comprès entre els carrers de Montnegre, Entença, Taquígraf Serra i Equador, al barri de les Corts, està més pròxima, després d’un procés molt dilatat en el temps. I és que aquesta zona arrossega ja decennis afectada, des del Pla Comarcal del 1953 i per la qualificació de zona verda del Pla General Metropolità (PGM) del 1976 de l’illa on s’ubicava aquesta colònia de casetes aixecades als anys vint del segle passat.