Tel.: (+34) 93 412 76 00

De l’angoixa i el patiment a la consciència i l’apoderament

Les reflexions d’aquest article es basen en un enfoc des de la psicologia individual i dels grups i en l’experiència de treball en la xarxa de Salut Mental i amb col·lectius de persones en situació d’atur i amb grups de gent gran.

No em centraré en els trastorns mentals, una població i una assistència que ha donat un gran gir des de l’exclusió en manicomis a una integració en un territori urbà, amb serveis oberts i propers, i amb polítiques residencials, laborals i d’integració social, i de participació dels afectats i de les famílies, que, malgrat les seves dificultats i limitacions, és un model a seguir i a aprendre’n.

Em centraré en la salut mental d’altres poblacions que, no patint trastorns mentals, viuen situacions que les afecten emocionalment i que posen en risc la seva vida laboral, familiar i ciutadana. Unes situacions que comporten ansietats intenses -desesperació, por, culpes…- i dificultats en el pensament realista, amarat d’aquests sentiments catastròfics que posen en marxa maneres de viure evitatives, aïllades, insolidàries, victimistes. Amb un patiment que paguen amb el deteriorament de la seva salut i la dels seus familiars.

Unes ansietats i conflictes que cal poder contenir: personal, familiar i col·lectivament, per obrir pas a la consciència i l’apoderament. Aquest és un procés -la contenció del dolor emocional-, que requereix temps i ajuda mútua. La família hi te un rol bàsic, no exempt de conflictes i problemes, i d’insuficiències. Però és cosa de tots.

L’origen del problema
Contenir el propi patiment emocional no sempre és possible, i quan es desborda afecta el cos, i els altres. Els sistemes de salut i de serveis socials estan a vessar d’aquests “pacients” i famílies que viuen situacions emocionals penoses, confoses amb “trastorns mentals” depressius o ansiosos. Però no és la seva reacció emocional allò patològic, ho són les condicions socials en les quals viuen.

Aquestes persones sovint no s’adonen que tenen problemes en comú que han de poder encarar en grup. Viuen el seu problema com una cosa individual i biològica, a resoldre amb fàrmacs, no com la càrrega de patiment lligat a l’atur o la precarietat, o lligat a ser víctima d’abús en la parella, l’escola o el lloc de treball… que fora el veritable problema a resoldre. Patint les pèrdues i els dols propis de la senectut. O ser membre d’una família amb funcions parentals afectades per l’exclusió i la pobresa. I podríem continuar…

Aquests “pacients” (sic) afectats emocionalment i amb una consciència feble de la seva realitat bio-psico-social, es troben sovint amb metges que responen a les demandes de tractar els seus mals amb medicaments. Una quarta part de les persones ateses a les nostres ABS eren medicades amb ansiolítics, antidepressius o neurolèptics (o amb tots ells) sense patir cap problema psiquiàtric.

L’estudi és de 2007, just abans de la crisi. La iatrogènia que això comporta (dany que el malalt no tenia anteriorment i que adquireix per causa de l’actuació del metge) és un problema de primer ordre. I que segur que està augmentant al ritme que augmenten les desigualtats i la pobresa, com augmenta també l’assistència parcial i biologista resultat de les retallades i la sobrecàrrega a la qual estan sotmesos els professionals sanitaris.

Com es promou la salut mental?
Aquest món és una “vall de llàgrimes”. La realitat fa patir, des del naixement. Les coses no són com voldríem (omnipotentment). Les pèrdues i injustícies són omnipresents. I malgrat tot, l’ésser humà reacciona davant les pèrdues fent el dol d’allò perdut, “apoderant-se” de la seva realitat, creixent i fent-se fort en l’adversitat. Aquesta seria “la part sana de la personalitat”, la que connecta amb la realitat, sense mentides, i és capaç de treballar i col·laborar amb els altres per entendre-la i canviar-la.

Però aquesta és una feina no sempre reeixida. Una altra part de la personalitat, la immadura, reacciona davant els problemes negant-se a acceptar la realitat. És la part que l’odia perquè és frustrant i fereix, i ofèn. Aquesta part de la personalitat (i de la mentalitat grupal) nega el problema, amb ràbia, i busca qui l’hagi de pagar. O amb depressió i autoretrets, amb afebliment quasi sempre de l’autoestima i de la vitalitat relacional. Evitar la consciència de realitat, aïllar-se en refugis interiors, amb l’ús de drogues o medicaments (per evitar el dolor), porta al deteriorament de la pròpia dignitat individual i col·lectiva.

La lluita per la salut serà sempre una lluita contra aquestes tendències a negar els problemes, a fer-se il·lusions espúries, al relat victimista (mare de tots els fanatismes). Una lluita per acceptar que no cuidem bé les nostres necessitats emocionals i que hem de trobar sortides personals i comunitàries.

Fer el dol és sempre una feina emocional subjectiva, però que necessita acompanyament i solidaritat. Vèncer la desesperació o el victimisme requereix poder accedir a grups en els quals es pugui rebre suport i aportar la pròpia experiència i reflexió, orientats a ajudar-se mútuament. Penso en l’experiència de les PHA, en els grups d’ajuda mútua de persones en situació d’atur, en les psicoteràpies de grup amb gent gran, en el suport prestat per tants professionals i institucions comunitàries, malgrat totes les limitacions.

En altres articles d’aquesta revista es parla de salut comunitària. La salut entesa com aquella manera de viure de forma autònoma, solidària i joiosa, com en Jordi Gol va definir. La salut comunitària s’orienta a la prevenció de la pèrdua de salut, a l’estudi dels “condicionants socials de la salut” de determinades poblacions, que necessiten programes específics que integrin els recursos d’un territori a l’entorn d’uns objectius determinats.

Amb la necessària participació activa dels afectats en la lluita per agrupar-se i treballar per una societat sana. I una metodologia de treball en xarxa i d’integració dels recursos de Salut i Benestar social en cada territori. Música celestial?

Aquesta salut comunitària és present a l’ICS i a l’Ajuntament, però no ha aconseguit imposar-se a la deriva dominant del sistema, centrat en les malalties i el seu tractament. El professional de la salut hauria de poder “prescriure” altres coses, a part de fàrmacs: associacions de veïns i centres cívics, grups de suport emocional, ajuda a les famílies, a les organitzacions d’ajuda mútua, en fi: recursos comunitaris, molt incipients i encallats des de fa anys.

Cal potenciar el treball amb grups, i el treball en xarxa dels serveis públics de cada territori. I cal una direcció i un suport institucional (i econòmic) per fer-ho efectiu. Amb programes de formació i suport als professionals contra la medicalització iatrogènica de les afectacions emocionals, i en la creació i implementació de recursos comunitaris d’integració i suport emocional.

Cap a un canvi de model
L’Ajuntament pot liderar en els barris aquest canvi de model de salut, centrat en el benestar i el territori. Les seves competències en salut comunitària i en Serveis Socials, i la seva política de barris, el situen en un lloc de responsabilitat i d’iniciatives en la promoció de la salut de la ciutadania, i d’integració de professionals i entitats del territori. Em consta el seu treball en aquesta direcció.

Des de fora, però, i pensant amb aquestes poblacions a les que m’he estat referint, crec que cal assumir que estem molt per sota d’allò necessari i que cal fer un pas endavant en la recerca sobre el treball de camp, en la programació, en la formació a l’entorn de les afectacions emocionals per raons socials, en la formació i suport al treball amb grups, i en la participació activa dels professionals i de la ciutadania en la construcció d’aquestes respostes comunitàries a la ciutat.

Lluís Isern és psiquiatre i psicoanalista

L'ansietat i els conflictes que repercuteixen en la nostra salut cal encarar-los personalment i col·lectivament

Favb.cat