La Comissió en Defensa de la Sanitat Pública de la Favb celebra 20 anys de reivindicacions des de la base veïnal, just quan les retallades han afeblit més el sistema.
Organització, participació i acció. Les reivindicacions no són simples manifestos de paper. Les lluites de carrer es gestionen des de diferents fronts. La trinxera adquireix una dimensió o altra segons quin sigui el perjudici a combatre. En el món sanitari, la batalla per un sistema de salut digne, públic i de qualitat fa anys que dura. Dues dècades, per ser exactes. La Comissió en Defensa de la Sanitat Pública de la Favb és una de les puntes de llança dels usuaris i usuàries d’hospitals, centres d’atenció primària i tants altres espais sanitaris. Instal·lacions que esdevenen el camp de batalla entre els neoliberals i els defensors d’un sistema públic participat.
Històricament, les associacions de veïns i veïnes sempre han comptat amb una vocalia de sanitat. Una bandera que ha sigut més o menys activa segons la persona que hi havia al seu capdavant. Marcel·la Güell és una de les figures visibles de la comissió de la Favb i memòria viva de la trajectòria del moviment veïnal en matèria sanitària. Tal com assenyala: “els problemes i els col·lapses a les urgències de 1996 s’estan tornat a reproduir en els darrers anys”.
“A Barcelona teníem centres d’atenció primària molt degradats i va ser una de les reivindicacions més potents de l’època”, recorda Güell. Les pressions veïnals contra la conselleria de Salut de l’època pujolista eren reiterades. “Era aleshores quan s’estava minant el sistema sanitari públic, quan s’estaven creant les subestructures en favor del neoliberalisme sanitari i que no s’ha descobert fins fa quatre dies, amb la recessió econòmica”, considera l’activista de la Comissió de Salut, Teresa Martínez.
A parer de la Comissió de Salut, el que sí que han tingut de “positiu” les retallades és la resposta en forma de mobilització veïnal. Tal i com destaca Güell, “és cert que abans del tripartit érem molt actius, però després les mobilitzacions van anar de baixada”. Confessa que fins i tot es van arribar a plantejar la possibilitat de desfer la comissió, ja que “s’estaven millorant molt les coses, però sempre hi havia aspectes en els quals s’havia d’estar a sobre”. Tot i això, d’aquella etapa el que més li agrada recordar és com les grans corporacions privades van entrar en crisi: “Van perdre de les seves borses de clients aquelles persones que van recuperar la confiança en el sistema públic”.
Tot i la suposada bona marxa que havia pres el sistema sanitari públic a partir del 2003, hi havia una sèrie de punts que continuaven petrificats sobre la taula dels despatxos polítics. La participació veïnal en l’organització del sistema català de salut era i continua sent una assignatura pendent. Si bé a Barcelona es van aconseguir constituir els Consells de Salut als barris, el seu funcionament no deixa de resultar paradoxal per a Güell: “Són espais on t’expliquen el que ells volen i pràcticament no pots preguntar”. “No són participatius”, sentencia.
El problema a escala nacional, a més, es multiplica. “Volíem que aquesta participació veïnal es reconegués en la llei d’ordenació sanitària de Catalunya, però mai no van fer res al respecte i quan semblava que es posaven en marxa, l’any 2010 van argumentar que les eleccions se’ls van tirar a sobre i no van tenir temps de plantejar-ho al Parlament”, critica la vocal de la Favb. Un cop produïdes les retallades de CiU els anys 2010 i 2011, les demandes van mutar en grans mobilitzacions, empeses també pel 15-M.
L’organització de base va esdevenir un dels puntals més importants per fer front a les intencions del conseller de salut Boi Ruiz. Una organització, però, que s’ha anat desgastant per “l’anestesia” que han produït factors com la reforma laboral, apunta Teresa Martínez. “Cada vegada hi ha més treballadors que estan en precari, i per tant, les mobilitzacions dins d’aquestes estructures és més difícil”, assenyala. “El que estem veient és que els únics que es mobilitzen són els veïns i les veïnes”, a diferència dels 90, quan a les comissions participaven tota mena d’actors públics i polítics. “A escala de partits i sindicats, pràcticament ja no queda cap mena de mobilització després de 20 anys”, completa l’activista veïnal Corina Albir, qui assenyala que el seu proper cavall de batalla serà la gestió dels equipaments sociosanitaris.
Fins a 11 anys de diferència en esperança de vida
Des del 2011, la guerra ideològica sobre el sistema sanitari ha anat in crescendo. “Amb l’esclat de la crisi, hi ha hagut un creixement molt important de persones que s’han fet clients de mútues”, assenyala Teresa Martínez, apunt que completa la seva companya de comissió Corina Albir: “Aquesta dada a més porta implícita tota una sèrie de factors, com pot ser l’agreujament de les diferències entre les classes socials; només cal observar que el percentatge de persones que tenen doble cobertura a Sarrià o Sant Gervasi és molt més elevat que no pas a Ciutat Vella”. A més, el nivell de vida d’un barri o altre també s’acaba reproduint en una altra dada rellevant: l’esperança de vida. Fins a 11 anys menys viurà algú de la Barcelona pobre respecte als veïns de l’altra Barcelona.
