Tel.: (+34) 93 412 76 00

Les ombres d’Agbar

25 de novembre de l’any passat. La seu de La Caixa acull el Cercle Financer de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País. Intervé Àngel Simón, president d’Agbar, que carrega contra l’Ajuntament de Barcelona -fonamentalment contra l’alcaldessa, Ada Colau, i Barcelona en Comú- amb l’argument que hi ha “governants i governantes que confonen l’interès polític amb l’interès públic” i afegeix que, els darrers anys, hi havia hagut un “menysteniment de les normes”.

Simón se sent fort després que cinc dies enrere el Tribunal Suprem tombés la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) que obria la porta a deixar la companyia sense la concessió del servei d’aigua a Barcelona i bona part de l’àrea metropolitana, el seu principal negoci, ja que li aporta uns 40 milions anuals de beneficis.

La polèmica decisió del Suprem va considerar com a vàlides tant una concessió de l’Estat franquista a la companyia el 1953 -malgrat que no era l’administració competent per adjudicar el servei, que hauria estat l’Ajuntament, amb qui no existia contracte- com la que va fer l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) a dit, és a dir sense concurs públic, el 2012.

Aquell any, va crear-se Aigües de Barcelona Empresa Metropolitana del Cicle Integral de l’Aigua, una corporació de capital mixt público-privat que controla Agbar amb el 70% de la societat, i on també participen Criteria -societat de Caixabank- i l’AMB, amb un 15% cadascuna.

La societat mixta va rebre la concessió de l’AMB per a 35 anys, és a dir, fins al 2047. Ras i curt, la sentència del Suprem va torpedinar, almenys a curt termini, la pretensió del Govern de Colau de remunicipalitzar la gestió de l’aigua, una demanda que segons les enquestes compta amb el suport de la majoria de la població de la ciutat i que ha liderat la plataforma Aigua és Vida.

Després de la resolució de l’alt tribunal, Colau va denunciar els vincles entre l’empresa i el Consell General del Poder Judicial (CGPJ), l’òrgan de govern dels jutges a l’Estat espanyol.

Entre 2011 i 2015 va estar en vigor un conveni entre Agbar i el CGPJ per a la formació dels jutges en matèria d’aigua. El diari Públic va revelar que César Tolosa Tribiño, un dels magistrats que va signar la sentència del Suprem del passat novembre, va ser un dels ponents d’una de les jornades de formació per als jutges organitzades -i finançades- per Agbar.

Batalla per la gestió
La darrera dècada, més d’una desena de municipis catalans han decidit posar en mans públiques la gestió de l’aigua, el més important dels quals és Terrassa, la tercera ciutat més poblada del Principat, amb més de 220.000 habitants.

L’antiga concessionària era una filial d’Agbar i el grup ha fet tot el possible per intentar impedir el canvi de model, amb recursos judicials inclosos, però no se n’ha sortit. En el cas de Barcelona, la companyia va recórrer el reglament de participació amb la voluntat d’evitar la multiconsulta que pretenia, precisament, preguntar sobre si s’havia de municipalitzar el servei. A més a més, en aquest període Agbar també ha disparat la seva inversió publicitària.

La trajectòria de la companyia presidida per Àngel Simón està lluny de ser impol·luta.

Actualment filial de la francesa Suez i històricament vinculada a La Caixa -que participa al capital de Suez-, Agbar compta avui amb més de 25 milions de clients i té presència a dues dotzenes de països.

El seu origen es remunta a 1867, quan es va crear a Lieja (Bèlgica) la Compagnie des Eaux de Barcelona. 14 anys després entrava al capital Lyonnaise des Eaux, avui dins de Suez Environnement, la matriu d’Agbar.

El 1920, la companyia va passar a mans de capitals estatals i es rebateja com la Societat General Aigües de Barcelona. Des de l’inici, la capital catalana ha estat l’epicentre d’un negoci, que avui també té una presència important a Xile, Colòmbia o Mèxic, entre d’altres estats. A Catalunya, el seu domini és incontestable, ja que controla total o parcialment les empreses que abasteixen d’aigua el 75% de les llars, segons recull el Mapa de l’aigua, elaborat per Aigua és Vida.

Escàndols diversos
Els darrers anys, l’empresa ha protagonitzat directament o indirectament diversos escàndols, que sovint han acabat als tribunals.

Entre d’altres, està esquitxada en el cas del 3%, relatiu al presumpte finançament il·legal de l’antiga Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), la formació antecessora de l’actual PDECat. Segons la investigació de la Fiscalia Anticorrupció, entre els anys 2008 i 2012 cinc filials del grup (Aquagest, Sorea, Aqualogy, Construccions i Rebaixos i Anaigua) van donar 855.000 euros a la fundació convergent CatDem. La investigació judicial sospita que les aportacions eren comissions il·legals del 3% que es pagaven a canvi de la concessió d’obres o contractes públics. El cas tot just viu les primeres passes del judici i encara s’està lluny de la sentència.

El passat desembre, el ple de l’Ajuntament de Girona va aprovar iniciar l’expedient per rescindir el contracte de l’aigua amb l’empresa mixta Aigües de Girona, Salt i Sarrià de Ter (Agissa), de la qual Agbar té un terç de la propietat, i iniciar el camí cap a la municipalització del servei. Segons un informe de l’Agència Tributària, Agissa prestava el servei des del 1992 sense que s’hagués fet cap concurs públic.

A més a més, Girona SA -el soci privat d’Agissa i on participa Agbar- i els tres consistoris s’haurien repartit uns dividends de forma irregular que haurien contribuït a descapitalitzar Agissa. La companyia també hauria destinat centenars de milers d’euros a pagar despeses particulars de l’exconseller delegat Narcís Piferrer o d’altres directius que no tenien res a veure amb la seva activitat.

Agbar també s’ha vist esquitxat pel cas Pokemón, un dels majors casos de presumpta corrupció investigats a l’Estat espanyol, que acumula nou anys d’instrucció i encara no ha arribat a judici.

Amb l’epicentre a Galícia, la trama té ramificacions a Astúries, a Castella i Lleó, al País Valencià, a Catalunya, a les illes Balears i a Múrcia. Segons la investigació de la jutgessa Pilar de Lara, la principal instructora del cas, Aquagest -filial d’Agbar- subornava persones amb tentacles en ajuntaments o militants del partit de torn perquè exercissin “d’obrellaunes” i tinguessin un paper d’intermediaris que la beneficiés a l’hora d’aconseguir contractes públics.

En concret, de Lara, recentment apartada del cas, considera que la companyia obtenia concessions mitjançant suborns, entregues de diners, col·locació de persones properes, regals i viatges pagats a persones amb poder de decisió a les administracions. De moment, però, el poder d’Agbar es manté ferm, sobretot a Catalunya.


Favb.cat