Tel.: (+34) 93 412 76 00

Un quart de segle convuls al Poblenou

El Poblenou ha patit en el darrer quart de segle una transformació més gran que cap altre barri d’aquestes proporcions a Catalunya. I també la mutació més profunda en els seus dos darrers segles. Excepte les dues hectàrees que ocupa el cementiri del Poblenou, tota la resta, on viuen els vius, ha estat afectada per diversos plans urbanístics. De ser un barri gris, brut i oblidat ha passat a ser la icona que atreu mirades vers una pretesa smart city banyada per la Mediterrània.

El Poblenou dels anys 80 calia millorar-lo, però no al preu de canviar-lo. En comptes de plantejar un Pla Global -com demanava l’Associació de Veïns i Veïnes del Poblenou- en el qual s’abordessin racionalment les múltiples deficiències del barri, s’opta per trossejar el Poblenou en una infinitat de plans urbanístics els perímetres dels quals coincidien simptomàticament amb les propietats dels grans tenedors de sòl industrial.

Excepte honroses excepcions, com el Pla de Protecció del Casc Antic, els plans urbanístics han obeït a un pacte ocult d’una administració que suposadament defensava l’interès públic amb uns terratinents ansiosos per canviar la qualificació industrial del sòl (22) d’unes fàbriques en desús per la qualificació residencial, infinitament més lucrativa.

Del Pla de la Ribera al Front Marítim
La gènesi de la mutació del barri la tenim en els anys 70 quan els empresaris van promoure l’anomenat Pla de la Ribera. Llavors l’oposició del veïnat va aconseguir que l’alcalde Porcioles el desés en un calaix, fins que aquest calaix es va tornar a obrir definitivament a final dels anys 90 amb l’excusa dels Jocs Olímpics.

L’efecte hipnòtic dels Jocs va ocultar el que hi havia al darrere. I amb el ‘mantra’ de l’obertura de la ciutat al mar es va privatitzar gran part del sòl públic que deixava lliure la desaparició de la línia de tren de la costa, la qual cosa donà lloc a una onada especulativa que ràpidament s’endinsà per tot el Poblenou. En el mateix 92, amb la llavor crítica que anys enrere havia posat la Comissió Icària, més de vint entitats del barri, que ja s’ensumaven el que passaria, van signar el profètic manifest Volem seguir vivint al Poblenou.

Tal era el grau de supeditació de l’administració pública als interessos privats que l’any 1997, a la seu del districte, la pròpia immobiliària Hines presentava el Pla de Diagonal Mar: “En esta zona vamos a levantar un gran complejo comercial y residencial que no tendrá que envidiar a las demás operaciones inmobilitarias que hemos ejecutado en diversas ciudades del mundo, especialmente en EEUU”.

I d’aquesta manera es rematava l’altre extrem del Pla de l’Obertura de la Diagonal, on als peus del pirulí de Glòries aixecat per Agbar, creixia un eixam de gratacels amb vocació provinciana de constituir-se en el Manhattan barceloní. Només faltava entre els dos pols, en la cruïlla de la Diagonal amb Pere IV, el colofó de dos gratacels de 29 i 26 plantes -un hotel i l’edifici més alt de la ciutat de pisos d’alt standing-.

El Pla de la Paperera (1991), el de Diagonal Mar (1998) i el del carrer Bilbao, es fan sense generar ni un sol habitatge de promoció pública. El pla de l’Obertura de la Diagonal (1994) desestima la proposta original de crear més de 2.400 VPO i els propietaris dels terrenys de Catalana de Gas aconsegueixen que en el Pla del Front Marítim (1995) no hi hagi cap pis públic en la primera línia de mar.

Gran part dels habitatges públics generats per aquests dos darrers plans va anar destinats a reallotjar les més de 800 famílies afectades per l’enderroc dels seus habitatges en un procés difícil i dolorós.

El Pla de la Llacuna
En el canvi de segle va semblar que es posava fre a tal desgavell. Quedava l’espai de 115 illes de l’Eixample de sòl industrial al Poblenou i l’Ajuntament proposa que continuïn sent sòl productiu amb la innovadora fórmula del 22@.

Es van regularitzar gran part dels habitatges de la zona i l’AV del Poblenou va veure com s’acceptava la seva al·legació que establia que tots els 4.000 nous habitatges fossin de promoció pública. Però ben aviat en el 2002 el Pla de la Llacuna va mostrar al veïnat l’augment desmesurat de l’edificabilitat que comportava aquest pla.

La Coordinadora contra el 22@ va tenir el mèrit de convertir el 22@ en la marca que destruïa el barri. En l’editorial del número 41 de la revista de l’AV del Poblenou es reconeix que “després de cinc anys de l’aprovació del 22@ els fets donen la raó als qui hi desconfiaven” i junt amb altres entitats es redacta el manifest Una especulació salvatge. Als 10 anys d’aquest pla, l’Assemblea de Joves del Poblenou publica l’estudi Torres més altes han caigut: el model del 22@ al descobert.

Més endavant, el pla 22@ va caure en una paràlisi a causa de la crisi econòmica i del desmantellament de l’empresa pública que promocionava el pla. Les grues pràcticament només aixecaven hotels i davant l’existència de més de cent solars abandonats sense activitat econòmica, l’AV hi veu una oportunitat d’apoderament veïnal i a tal fi convoca el 7 de maig del 2014 una assemblea a Can Saladrigas per activar la utilització social i popular d’aquests espais, d’on va néixer el que després s’anomenaria Taula Eix Pere IV que tindrà un paper cabdal en la dinamització de la zona.

Recentment s’ha format Ens Plantem, que junt amb la Taula, l’AV i Apropem-nos han constituït la Comissió d’Habitatge del Poblenou.

Interessos enfrontats
Actualment, tots els actors del 22@ volen més habitatge, però mentre uns pressionen perquè siguin promocions privades, altres defensem que sigui tot públic, preferentment de lloguer, i que alhora es posin mesures per evitar la gentrificació productiva que tant de mal ha fet en els darrers anys. Els espais de diàleg i de participació reglada endegats per l’Ajuntament han mostrat els seus límits. Caldrà un cop més tornar a sortir al carrer. Un cop més amb els mateixos arguments que fa més de mig segle.

30 anys de lluita urbana al Poblenou
El fort teixit associatiu amb un lideratge clar de l’Associació de Veïns i Veïnes del Poblenou ha aconseguit importants victòries en l’àmbit urbanístic, fruit de mobilitzacions farcides d’assemblees i manifestacions.
1986. La campanya Catex per al barri aconsegueix que sis anys després del tancament d’aquesta fàbrica s’inaugurés la piscina i el centre cívic de Can Felipa.
1987. La campanya Volem ser consultats aconsegueix el soterrament del Cinturó del Litoral per fer-hi a sobre el parc del qual avui gaudim amb aquest nom.
1989. La campanya A la Paperera un Parc fa realitat la plaça Julio González.
1998-2001. La campanya Volem equipaments, després de múltiples assemblees i manifestacions, aconsegueix que l’any 2001 s’aprovi el Pla d’Equipaments del Poblenou.
2002. Campanya Diguem no! al Pla de Llacuna: Després de la manifestació més massiva del Poblenou recent, l’Ajuntament retira aquest agressiu Pla i una assemblea a Can Felipa accepta la proposta d’un projecte molt més light.
2003-2004. La forta campanya sota el lema de Volem seguir vivint al Poblenou aconsegueix que una tercera part dels habitatges públics que es facin al Poblenou siguin destinats a la gent del barri.
2004. Ocupació artística del ParcCentralPark amb el desallotjament per part dels antidisturbis a les portes del Fòrum de les Cultures.
2005. Amb l’aliança d’altres AV de veïnat de l’entorn de Glòries i després de dues manifestacions, l’Ajuntament aprova l’enderroc del “tortell”. Més tard es signa el Compromís per Glòries que garanteix la futura plaça de Glòries.
2004-2006. Sota la campanya Salvem Can Ricart, treballadors de 34 empreses, artistes, especialistes en patrimoni i la forta determinació del veïnat es va vèncer l’actitud hermètica de l’Ajuntament que defensava els interessos del Marquès de Santa Isabel. Finalment, es va aconseguir que aquest indret fos declarat BCIN (Bé Cultural d’Interès Nacional), malgrat que el teixit productiu que hi havia ja estava destruït.
2013-14. La campanya Fem Rambla és un procés participatiu engegat per la ciutadania que obliga l’Ajuntament a escoltar l’opinió del veïnat.

L'abril de 2005 un miler de veïns es manifestaven contra la deriva del 22@


Favb.cat