Quan es parla d’economia, habitualment es pensa en negocis i activitats mercantils. És l’enfoc dominant, però no el millor per afrontar els problemes que tenim. Una bona alternativa és entendre l’economia com el conjunt d’activitats humanes orientades a satisfer les necessitats bàsiques de subsistència. Considerar tant les relacions socials entre les persones com la interrelació de l’espècie humana amb l’entorn natural. Quan adoptem aquest punt de vista, de seguida trobem qüestions rellevants. En primer lloc, que l’activitat econòmica ha variat al llarg del temps, que l’economia mercantil capitalista és una forma específica, i que fins i tot avui, quan el capitalisme és hegemònic, una part de l’activitat es desenvolupa en espais no mercantils: el treball domèstic familiar, el treball social. En segon lloc, que les preguntes més pertinents tenen a veure amb com l’activitat econòmica de la ciutat satisfà les necessitats bàsiques de la població, en quina mesura la nostra gestió del medi natural és l’adequada i fins a quin punt l’activitat pot garantir benestar en el futur.
En termes convencionals, l’economia de Barcelona presenta uns resultats acceptables. S’ha reconvertit des d’una economia fonamentalment industrial cap a una de serveis, ha superat successives crisis i la ciutat segueix essent una metròpoli de segon ordre en l’economia global. Malgrat que el turisme ha jugat un paper important en la reconversió i és la cara més visible del model, l’activitat està més diversificada: sobretot en les TIC [Tecnologies de la Informació i la Comunicació], la sanitat, l’educació i la recerca, el comerç i en tota la gamma de serveis que genera una àrea com la nostra. Quan, en canvi, l’avaluació es fa des d’altres perspectives, el resultat és molt menys optimista. Les desigualtats socials són molt grans i no hi ha forma de reduir-les significativament. El seu efecte es tradueix en nuclis irreductibles de pobresa, en creixents problemes d’accés a l’habitatge, d’alimentació, de pobresa energètica i de marginació social. En termes ecològics el model és clarament insostenible. La pressió sobre el medi natural és visible en el canvi climàtic, la contaminació, els problemes alimentaris, la sequera… En conjunt, és un model que genera molta inseguretat econòmica, perquè existeixen molts factors que poden fer-la trontollar. L’epidèmia de la covid hauria d’haver estat un avís, però no sembla que les elits econòmiques locals n’hagin pres nota, i segueixen entestades en mantenir un model basat en el turisme, els grans esdeveniments, l’atracció de talent i l’especulació urbana. Més desigualtats i crisi ecològica.
Una política seriosa amb visió a llarg termini hauria d’estar orientada a reorganitzar l’activitat econòmica per afrontar els problemes actuals i de futur. Suposa una política ferma de reducció de les desigualtats, d’adaptació de l’activitat als límits que imposen els processos naturals, de diversificar l’activitat econòmica per evitar sotragades i garantir subministraments. El canvi no és fàcil, pesen les inèrcies i els interessos d’uns pocs. Però és la resposta que cal.
Ens podem preguntar què pot fer un ajuntament per ajudar a la reorientació. La resposta senzilla és que poc. La major part de la regulació econòmica està en mans d’altres Administracions: Generalitat, Estat, institucions supranacionals (UE, FMI, OMC…). I l’enorme poder dels grans grups econòmics pressiona negativament. Sense canvis en aquestes regulacions, el que queda a l’espai local és limitat. Cosa que no vol dir que no es pugui fer res: les polítiques urbanístiques, de serveis socials i altres competències municipals tenen un impacte directe sobre les qüestions esmentades. L’Ajuntament, a més, pot fer servir la seva veu i els seus contactes per influir sobre altres Administracions.
En un terreny més modest també es poden fer moltes coses. En l’ordenació del territori, reforçant les àrees productives i impulsant activitats orientades per una òptica de sostenibilitat ambiental i social. Desenvolupant institucions de suport a un nou teixit productiu i promovent i afavorint una economia social organitzada sota formes més igualitàries i cooperatives. Fixant polítiques que limitin les activitats especulatives. Creant algun tipus d’institució financera pública que serveixi a la població. Desenvolupant polítiques actives d’ocupació que serveixin per dignificar les feines més precaritzades. Fent una tasca efectiva d’inspecció. I ajudant a promoure un teixit social responsable i actiu per promoure els canvis necessaris. Encara que els marges siguin petits, no hi ha excusa per no impulsar mesures, reformes i processos que ajudin a canviar unes dinàmiques perilloses.
Albert Recio és professor d’Economia i vicepresident de la Favb.
