Comunicat de l’Assemblea de Barris per un Turisme Sostenible (ABTS)
El passat 8 d’octubre, el consorci públic-privat Turisme de Barcelona presentava en solemne acte a la Llotja de Mar el procés de creació del nou Pla d’Estratègia de Màrqueting Turístic de la Destinació Barcelona. Hi eren presents l’alcaldessa Ada Colau, el nou director de Turisme de Barcelona Joan Torrella, el seu president i vicepresident del Gremi d’Hotelers Joan Gaspart, el president de la Cambra de Comerç Miquel Valls i el vicepresident quart de la Diputació Miquel Forns. Un desplegament de personalitats i de mitjans per escenificar una suposada renovació del consorci i de la seva activitat. Res més lluny de la realitat.
Com es va explicar a l’acte, s’ha obert un procés per generar el nou pla amb la participació de diferents actors del sector turístic. Incloent, com a novetat, la la invitació feta a algunes organitzacions socials com l’ABTS. Després d’agrair la invitació,una novetat en sí mateixa, i de la necessària reflexió col·lectiva vam declinar-la, i volem explicar els motius. Es tractava de saber en quina mesura podíem arribar a incidir en el resultat final i fins a quin punt la nostra participació podia legitimar tot plegat de manera immerescuda.
La presentació del procés suggereix un canvi de plantejament que difícilment anirà més enllà del nivell terminològic: sostenibilitat, retorn social, gestió integrada, etc. Però darrere d’aquests termes apareix de seguida el clàssic creixement turístic, convenientment posat al dia amb termes agafats de les crítiques rebudes. Poc espai, doncs, per a idees com ara decreixement turístic, reconversió del sector o diversificació de l’economia de la ciutat.
La principal novetat de fons sembla estar en la definició mateixa de la destinació: la voluntat declarada de transcendir els límits de la ciutat signifiquen essencialment una nova ampliació del camp de batalla, exportant els impactes de la turistització a tota la comarca o província. Un cop avançat el fals procés de desconcentració dins de la ciutat (fals perquè no redistribueix els fluxes sinó que els multiplica estenent els problemes a tota la ciutat), la lògica del creixement continu porta a anar sempre més enllà.
Per altra banda, es parla de promoure la competitivitat de l’activitat assegurant el màxim retorn social, però si alguna cosa hem après és que amb l’actual pressió turística el retorn social de la competitivitat és automàticament negatiu. Sota la lògica de creixement, el retorn social es concreta en expulsió de veïnat, precarització laboral i vital, conseqüències greus per a la salut, contaminació ambiental, etc.
L’extensió del model turístic massiu que suposa el desenvolupament del Pla implicarà també més impacte climàtic encara, i entra en contradicció directa amb el Pla del Clima 2018-2030 formulat per l’Ajuntament de Barcelona i amb les mesures recollides a la Marxa X Clima del novembre passat, al document “La Metròpolis de Barcelona Cap a la Justícia Climàtica”.
Barcelona i l’Area Metropolitana no necessiten un Pla de Màrqueting Turístic, sinó un pla estratègic de mesures concretes per revertir el model turístic actual en favor del veïnat, que redueixi gradualment el seu pes en l’economia de la ciutat i elimini el caràcter depredador de recursos i les conseqüències negatives que provoca, i que a la vegada fomenti alternatives econòmiques molt més justes, solidàries i sostenibles.
Per tant, no podem veure en tot el procés res més que una operació de rentat de cara per part de l’Ajuntament i Turisme de Barcelona, alhora que una refundació de la marca Barcelona sota els nous paràmetres d’allò políticament correcte. A poc més de 6 mesos de les eleccions municipals, s’imposa la interpretació en clau electoral.
El mandat Colau va començar amb bon peu: discurs obertament crític amb la indústria, moratòria d’allotjaments turístics, redacció d’un PEUAT que acabaria sent absolutament insuficient i alhora imprescindible, així com diverses mesures com a mínim ben plantejades. Segons passava el temps hem anat veient errades històriques, sovint en forma de concessions al sector privat, que es poden interpretar de dues maneres: continuisme amb els governs municipals previs o elecció política de cedir en certs debats de ciutat en què la pressió del sector privat amenaça amb passar una factura electoral excessiva. Posem dos exemples clars: per una banda, l’acord amb el Port de Barcelona que preveu l’augment del nombre de terminals de creuers i la requalificació urbanística necessària per instal·lar-hi l’Hermitage; per l’altra, la modificació de la normativa de terrasses, dictada pel Gremi de Restauració i recentment portada als tribunals per diverses entitats i col·lectius.
Un exemple més és la gestió de Turisme de Barcelona. Després de la dimissió del seu Director Jordi William Carnes, pressionat per la mala justificació de despeses en aquest càrrec, s’obria un escenari privilegiat per capgirar la situació. A més de la nostra proposta clara i coneguda (desmantellament del consorci i substitució per una agència pública que controli el sector privat) hi havia moltes millores possibles, totes descartades. La solució ha estat posar un experimentat funcionari amb tarannà dialogant al capdavant, sense tocar allò essencial: Turisme de Barcelona continua sent un ens públic-privat en què el públic posa els diners i el privat les decisions; l’estructura, el desequilibri de forces i el model de finançament continuen sent idèntics.
La nostra crítica a aquest autèntic lobby, ara disfressat de xai, continua per tant absolutament vigent. Veient els beneficis privats que aquest model suposa, recentment s’ha sentit el sector comercial demanar la creació d’un consorci del comerç a Barcelona, on el costum del sector privat de xuclar de l’administració esdevé fàcilment vici.
En aquest context, un Pla d’Estratègia de Màrqueting Turístic amb unes directrius clares (de creixement, a poc que es rasqui una mica la seva superfície), i amb un pressupost desproporcionat, només pot llegir-se en clau de treva govern municipal – sector turístic cara a la propera campanya electoral per tal d’evitar un desgast potencialment alt.
