El dia ha ofert diverses sensacions. Algunes inquietants i algunes balsàmiques.
Pel que fa a les inquietants, se segueix confirmant que no estan tots els que són i que el Palau de la Música estava en mans de gent que admetia arguments com el que expressava Joan Segura, el secretari de la Fundació (1990-2004), membre de la seva comissió delegada (2004-2009) i segon secretari de l’Orfeó (2007-2009), que com que la Fundació del Palau tenia un èxit econòmic tant gran, per no quedar malament, part dels beneficis es posaven a l’Orfeó.
Recordem que l’activitat cultural i la propietat de l’edifici modernista és de l’Orfeó. El tema és que, bàsicament, el Palau segueix a les mateixes mans (i ments?).
Les balsàmiques han trigat a arribar, però ja ho hem vist. Existeixen funcionaris com Joan Llinares, íntegres, llestos i incansables. A Joan Llinares li van demanar que es fes càrrec de la direcció i de fer net, i ho va fer fins on el van deixar.
Comença el dia amb la declaració de Joan Segura, que a més de tots els càrrecs orgànics que ja hem dit, era l’advocat personal de Millet, i va ser l’assessor jurídic i fiscal de la Fundació fins al 2004, en què els va substituir el despatx més prestigiós del moment en tema fundacions, el de Raimon Bergós, que ara seu a la banqueta dels acusats amb dos dels seus col·laboradors. Nega ser ell qui aconsellés cobrar els milionaris bonus a través de factures de societats per inexistents informes ni saber-ne res, però el seu despatx va ser qui va constituir les societats i qui els portava la fiscalitat. Per algun motiu deuria veure les factures falses en qüestió, que diu que no li van cridar l’atenció
Com a secretari inicial de la Fundació tenia al seu càrrec el llibre d’actes on va aparèixer l’afegit del darrer article dels estatuts on es parla dels incentius als directius. Iintenta colar la veracitat de tal clàusula com a pacte fundacional, però creiem que no se’n surt.
Va muntar la venda per a MIllet i Montull d’un local al Palau amb un guany de quasi dos milions d’euros. Intenta defensar que era una bona operació per al Palau.
En el seu dia va estar imputat i la FAVB ens vàrem oposar a que fos desimputat, sense èxit.
Després declara el director del Cor de l’Orfeó, els cantaires voluntaris des de 1998 al 2016 i ens explica les misèries i estretors de l’Orfeó que convivia amb el luxe i oripell de la Fundació i el seu patronat de més de cent membres de les famílies de la burgesia catalana.
Llavors veLlinares i ens explica que es fa càrrec del Palau el dia 29 de juliol de 2009, una setmana després de l’escorcoll. El que s’han endut els mossos no sap el què és, hi ha secret de sumari. Cal fer net i s’hi posa. Posa en marxa una auditoria de la Fundació i de l’Orfeó per una banda i la revisió per la Intervenció de la Generalitat del Consorci. Aparta i acomiada les pomes podrides o que no col·laboren i encarrega un sistema de seguretat. Els vídeos de les càmeres de seguretat del Palau dels dies 23 a 27 de juliol havien estat esborrats quasi totalment, però tot i així aconsegueixen veure com surten conserges del Palau amb bosses de documents en aquells dies. Més tard es farà un escorcoll a un apartament de Montull i es trobaran algunes d’aquelles bosses.
Es passa l’agost treballant. Els principis són durs. De cop l’avisen que a comptabilitat estan les destructores de papers a tota màquina. Gemma Montull encara hi treballa. Cap allà i a ajuntar tiretes de paper. Decideixen investigar totes les factures de més de 20.000 € i troben de tot, inclosos viatges a la Polinèsia i factures per serveis de distribució de publicitat gegantines i sense detall. Es confia en els treballadors del Palau per identificar serveis reals i irreals, i es trobem factures doblades per fer pagar obres a cases particulars a la Fundació i al Consorci.
El dia 3 de setembre explica al Patronat el que està trobant, que és l’inici de quasi tot el que sabem avui. Al patronat s’hi asseu Pablo Molins, de Cementos Molins, advocat de Millet i Montull que, en veure venir a tota màquina el carret dels gelats, convenç els seus clients per fer aquella “confessió” que es presenta al Jutjat i surt publicada a La Vanguardia el dia 19 de setembre, on es xifra l’abast de l’espoli en 3,3 milions d’euros. Finalment, aquesta xifra l’haurem de multiplicar per 10. Ja hi entrarem. De moment deixeu-me seguir posant la paraula confessió entre cometes.
Atura i desemmascara l’operació immobiliària que havien muntat Millet i Montull amb l’ajuda de Joan Segura.
Va anar posant en coneixement del jutjat els seus avenços, les seves troballes i de seguida es va establir la connexió convergent i aconsegueix que la Fundació Trias Fargas es comprometi a tornar els diners dels convenis sense causa ni autorització.
Un dia troba la presidenta Carulla parlant amb Daniel Osacar. En aquell moment demanava el pagament d’unes factures pendents a l’empresa Natur System de la que havia estat cap financer fins jubilar-se. Un altre dia, treballant al que havia estat el despatx de Montull, rep una trucada per una línia directa. Una veu al telèfon s’identifica com Felip Puig que s’interessa per si ja està arreglat l’afer de la Trias Fargas.
Fa fins que li seguen l’herba sota els peus. Llavors plega, bé no immediatament, primer posa al seu lloc a Josep Maria Busquets.
Anys més tard, el tenim com a gerent de transparència a l’Ajuntament de Barcelona. Desitgem que el deixin fer.
Àlex Solà Paños
Advocat de la Favb
