La digitalització ha esdevingut una de les divises de la nova economia post-Covid. Durant el confinament i al llarg de totes les fases de la pandèmia hem utilitzat abastament les eines digitals per teletreballar, comunicar-nos o simplement com a mitjà d’entreteniment. Tot allò “digital” sona amable. Sempre que s’introdueix una nova tecnologia predominen les veus favorables i es passen per sobre els efectes negatius. El món digital no és nou. Ja portem molts anys utilitzant aquestes tecnologies i sentint que el món canviarà a millor gràcies a la revolució digital. I ara sembla que és el moment per al gran salt.
Per això és més necessari que mai avaluar-ne els pros i els contres. Perquè també fa molt de temps que es parla de la bretxa digital i les desigualtats que genera la tecnologia digital. L’experiència d’aquests mesos és molt útil per conèixer les diferents vessants del problema i analitzar algun dels efectes perversos d’aquest nou paradigma tecnològic.
Falta de mitjans
La primera barrera és la més senzilla de constatar. Una part de la bretxa té una relació directa amb la desigualtat econòmica tradicional en la seva versió més elemental. Per digitalitzar-se calen estris adequats i bones connexions d’internet. I en aquest camp les desigualtats de renda són crucials. Malgrat que els equips informàtics i algunes connexions s’han abaratit per a l’estrat més pobre de la població, l’accés segueix sent-ne un luxe. És el que s’ha fet evident en moltes escoles de barris obrers on una part de nens i nenes no tenien equips, o no tenien connexió, o aquesta era deficient. I ha estat difícil que poguessin seguir mínimament el curs escolar.
Resoldre aquesta desigualtat és relativament fàcil. Es pot fer per la via indirecta d’augmentar les rendes de la capa més pobre de la població, o directament proveint públicament d’ordinadors i connexions aquells col·lectius, com la infància, amb necessitats més urgents. En teoria ho havien de fer, però no sembla que de veritat el tema hagi estat prioritari: la majoria d’equips encara no havien arribat a les escoles a primers de desembre. Allò que el passat mes de març podia considerar-se una imprevisió ara ja és una irresponsabilitat.
D’una altra banda, exigir que tots els tràmits per gestionar rendes mínimes s’hagin de fer per la via digital, quan és precisament el grup de població amb menys mitjans, és simplement criminal.
Tenir els mitjans, però, no en garanteix un bon ús. Tota tecnologia és sempre una combinació d’estris i de coneixements per fer-los funcionar. Molta de la literatura sobre la bretxa digital se centra en la qüestió de les desigualtats en els coneixements per treballar en aquestes tecnologies. Hi ha una part de veritat en el tema. Per realitzar bé qualsevol activitat cal un procés d’aprenentatge i, si aquest no es produeix, una part de la població queda fora.
Accés als coneixements
Però quedar-se aquí és poca cosa. Cal veure quins mitjans es posen perquè es doni aquest aprenentatge universal, i cal veure també quines són les necessitats per a segments de la població de diferents edats, nivells educatius, etc. Com passa amb la pobresa i les desigualtats econòmiques: se’n parla molt però es fa molt poc.
Excepte per a la població en edat escolar (on ja hem vist les carències que el confinament ha fet aflorar), tota la formació es deixa en mans de la iniciativa individual. De fet, la formació bàsica en informàtica es una de les activitats més demanades a les escoles d’adults, casals i entitats. Uns àmbits on sempre es troba a faltar un suport decidit de les Administracions per dotar de mitjans i professorat una demanda social clarament mal satisfeta.
Mal funcionament del codi
Això és només una part del problema. La comunicació digital es fonamentalment codificada. Cada gestió que hem de fer ens exigeix interaccionar amb programes i respondre un munt d’ítems. Sovint els programes tenen dissenys complicats o els ítems estan mal definits. Les preguntes, mal formulades.
No és un problema cultural. L’últim any de la meva vida laboral un dels temes que més preocupava la Junta de Personal de la universitat (tots érem catedràtics o titulars, uns quants de ciències), era la proliferació de formularis digitals als quals havíem de respondre per a qualsevol gestió, molts amb problemes de disseny.
Res a veure amb els problemes molt més seriosos als quals s’han d’enfrontar les persones que han d’omplir aquests qüestionaris per accedir a temes tan essencials com un tràmit d’estrangeria o una pensió bàsica. Amb programes sovint difícils d’entendre, amb ítems codificats que no reconeixen les situacions particulars (agreujats en el cas dels immigrants per qüestions de llengua), sovint amb temps limitat per acabar el tràmit (ho explica molt bé Ken Loach al seu film I, Daniel Blake). I sense un suport professional que ajudi a fer aquesta tasca.
Aquest és un clar mecanisme d’exclusió que permet a les Administracions deixar molta gent fora de l’accés a prestacions i drets bàsics. A sobre, sovint es produeixen col·lapses als servidors que agreugen la situació.
Barreres infranquejables
L’última i no menor qüestió és el model organitzatiu i de serveis amb el qual funciona tot el procés. Molta de la comunicació digital amb empreses i administracions va en un sol sentit. No existeixen bons mecanismes de seguiment per part d’usuaris i ciutadans, no hi ha mecanismes clars de retorn, i allò més usual és el silenci com a resposta. Fa temps que ho experimentem en el tracte amb companyies privades de serveis i ara ho tornem a trobar al sistema públic. Amb l’agreujant que en aquest cas qui més afecta és la població que per raons diverses és la més vulnerable. Digitalitzar per reduir personal i posar barreres a la gent és una nova via de generació de desigualtats.
Les tecnologies digitals potser sí que poden millorar les nostres vides, però per fer-ho han de desenvolupar-se amb mitjans i models organitzatius que garanteixin serveis i atencions. Ignorar aquests problemes (i molts d’altres com l’impacte ambiental, de relacions laborals, de control social), és la pitjor forma d’impulsar un canvi tecnològic. Més que una oportunitat, sembla una amenaça.
Albert Recio és vicepresident de la Favb
