Tel.: (+34) 93 412 76 00

Aluminosi, crònica d’una mort anunciada

Havia plogut amb força tot el cap de setmana. Feia poca estona que el bar Cadí, on s’aplegava tot el jovent del barri del Turó de la Peira, havia abaixat la persiana. A dins només hi quedaven el propietari i un cambrer. A un quart de quatre, un soroll eixordador els va agafar per sorpresa. La reacció va ser immediata: buscar aixopluc sota la barra del bar. Sort en van tenir.

L’immoble del carrer Cadí 33 s’acabava d’esfondrar. Els forjats dels menjadors de les portes quartes havien cedit. Menys sort va tenir la veïna del quart quarta que, en sentir el terrabastall, havia sortit d’una revolada del dormitori. Al menjador ja no quedava res, tampoc el terra. Va morir a l’acte. Altres veïns resultaren ferits de diversa gravetat.

Aquell 11 de novembre de 1990, el barri del Turó de la Peira va despertar sumit en el caos i la tragèdia. La façana de l’immoble sinistrat es mantenia sorprenentment dreta, immune al rebombori, com un testimoni absent de la devastació, mentre els mobles i estris que els bombers havien pogut rescatar jeien al bell mig del carrer.

A banda i banda, veïns i veïnes que, alertats pel boca-orella, observaven bocabadats l’anar i venir del personal d’emergència i els serveis tècnics municipals, amb el cor compungit i la ràbia als ulls i l’ànima. Com l’Antonia Pazos, qui recorda com s’estenia la incertesa i la por entre el veïnat. Perquè tothom sabia que, tard o d’hora, allò acabaria passant. I, sobretot, perquè eren conscients que allò que els seus ulls veien incrèduls es podia haver evitat.

Feia anys i panys que els veïns i veïnes del Turó de la Peira denunciaven que al barri li’n passava una de grossa. Sostres i parets clivellats, façanes i balconades que es desprenien, filtracions d’aigua gairebé inexplicables. Feia poc temps havien anat més enllà de les queixes formals al constructor dels immobles i havien aconseguit implicar l’Ajuntament en les seves reivindicacions.

Sota el seu encàrrec, l’arquitecte municipal Aldo Bruni va determinar que es necessitarien uns mil milions de pessetes per reparar el que ell insistia en anomenar “envelliment prematur” dels edificis, a manca d’una terminologia més acurada. Pocs mesos després havia esdevingut el sinistre.

La investigació preliminar de l’esfondrament de Cadí 33 va esclarir algunes coses. Que només una de les biguetes dels forjats havia quedat collada al seu recolzament. Que el filferro de les biguetes estava molt deteriorat, fins i tot trencat, a causa de l’oxidació. Que el ciment aluminós amb què havia estat construït el barri no era ni de bon tros segur.

Promotor sense escrúpols
El Turó de la Peira es va alçar del no-res entre 1953 i 1961. El seu promotor i constructor, Román Sanahuja, havia sabut treure el suc de la situació: una allau migratòria sense precedents i una manca d’habitatge endèmica agreujada per les circumstàncies. Les lleis van emmotllar-se als seus desitjos.

Necessitava construir 5.000 habitatges ràpid i en massa. Per aquesta raó, salvant les deficiències del mercat d’aquella època, Sanahuja tria el ciment aluminós que, tot i ser més car que el pòrtland, li ofereix un enduriment ultrarràpid: en només 24 hores pot fabricar les biguetes ad hoc i col·locar-les immediatament en obra.

En només vuit anys, el barri està enllestit. No va ser l’únic a optar per aquest tipus de ciment, l’Electroland, de Ciment Molins, l’única fàbrica de ciment que va fabricar l’aluminós per a l’Estat espanyol. Entre 1955 i i 1965, a ritme que les necessitats d’habitatge urgien, la producció de ciment aluminós va passar de 23.065 tones a poc més de 62.000 tones.

El màxim apogeu del consum del ciment aluminós a casa nostra es produeix molt temps després que el 1943 França, el país que havia vist néixer aquest ciment sota la marca Lafarge, n’hagués limitat taxativament el seu ús en obra civil. Per què? Doncs perquè feia temps que observava que la seva porositat donava problemes seriosos, que en ocasions malmetien les construccions i provocaven esfondraments.

Altres països s’havien sumat a les restriccions i prohibicions del ciment aluminós. A Espanya, la idea del ciment ultrarràpid tot just quallava en un context de necessitats del guió i d’ostracisme dictatorial, que inclús va aconseguir fintar les serioses advertències que l’arquitecte francès Henri Lafuma va exposar en sengles conferències a Barcelona i Madrid, el 1963. A Espanya no va ser fins el 1968 que es demana una justificació específica per al seu ús, fins que el 1973 queda prohibit.

Després del sinistre a Cadí, l’Institut de Tecnologia de la Construcció de Catalunya (Itec) determina que més de la meitat dels habitatges construïts entre el 1950 i el 1970 -un total de 871.887– contenen parcialment o totalment ciment aluminós, i fixa el cost de les reparacions en més de 88.000 milions de pessetes.

Mentrestant, al barri que havia vist esclatar l’alarma social, els veïns havien enfilat judicialment Sanahuja i Ciments Molins com a presumptes culpables penals -el sinistre havia fet una mort-, i a les administracions estatals, autonòmica i local per la seva desídia i irresponsabilitat davant l’ús del ciment aluminós i la vigilància del parc immobiliari.

La sentència, però, va caure com un gerro d’aigua freda: el jutge no troba raons de pes perquè algú pagui les conseqüències penals del sinistre. “Sabíem que era molt difícil demostrar-ho, perquè també acusàvem les administracions per la seva desídia”, explica José Molina, l’advocat que es va encarregar del cas. És d’aquesta manera com a les joves institucions democràtiques els va tocar pagar els plats trencats dels nyaps del desarrollismo franquista. Inclús amb episodis del tot grotescs, com les indemnitzacions milionàries que els Sanahuja van rebre pels pisos i locals dels quals eren propietaris a principis dels noranta.

Treure’s l’estigma
Tothom va sortir airós de les seves responsabilitats. Aquest és el plany més gran que han hagut de pagar els veïns del Turó de la Peira, que ràpidament van haver d’abandonar les lamentacions per lluitar, tant als despatxos com al carrer, per obtenir habitatges dignes, o bé a través de l’enderrocament dels blocs existents i la construcció de nous, o bé amb la rehabilitació profunda dels existents.

En total, en els següents 13 anys, 11 illes amb 142 edificis van haver de ser completament rehabilitades. Cinc més es van tornar a alçar. Durant aquests anys, més de 2.000 puntals van conviure amb els veïns i les veïnes a casa seva, recordant-los la precarietat de les construccions que un dia van adquirir o llogar a un home sense escrúpols que va enriquir-se a costa dels que menys tenien.

“El dolor més gran que hem hagut de viure els veïns del Turó és veure com ningú no va pagar per aquest cas”, rebla Antonio Silva, president de l’Associació de Veïns del Turó de la Peira. Tot just 25 anys més tard el barri és un altre, però la lluita per treure’s del damunt l’estigma de l’aluminosi continua. “Cal girar full per afrontar amb garanties els nous reptes del barri”, reivindica Silva.

L’11 de novembre de 1990 va caure l’edifici del carrer de Cadí afectat d’aluminosi, matant una veïna

Favb.cat