Les nou del matí. No havia obert la porta del Jutjat encara i coincidim a l’entrada amb els Montull, Fèlix Millet i una munió de periodistes. Com que no hi ha escoles, es veu que tothom ha arribat avui abans. Com que amb els primers no tinc gaire conversa, l’he feta petar una estona amb uns quants periodistes, el dia prometia i no ha decebut.
Escoltem a Esteve Escuer, responsable local de CDC de l’Ametlla del Vallès. Seguim amb Àngel Colom Colom, cap del PI (Partit per la Independència) amb Pilar Rahola entre els anys 1996 i 1999. Tots dos van gaudir del mecenatge de Millet, amb diners del Palau de la Música.
Després va tocar el torn de Jaume Camps, fundador de Convergència Democràtica de Catalunya (ull! que sembla que “només” van ser 125 fundadors), advocat de Millet i de Ferrovial durant dècades, per una banda, i Sergio Walter Sabini, l’auditor nomenat administrador concursal de les empreses Letter, que va posar sobre una mica més de llum a la pista cap a CDC.
Finalment venen tres testimonis repescats d’altres capítols anteriors: una altra conserge transportista de bitllets de 500 €, una secretària de Rosa Garicano a la que Gemma Montull li va treure el negociat dels convenis Ferrovial i un tècnic de manteniment que mai havia vist Hispart treballant al Palau.
Anem a pams.
L’Esteve Escuer és un d’aquells clàssics quadres territorials de Convergència. President de CDC de l’Ametlla del Vallès des del 1990 fins al 2003 i acaba al Consell Nacional per assistir a la cloenda del partit. Va rebre 13.000 € l’any 2007 per la campanya electoral. Els va tornar quan se’l va citar al Jutjat. Nega haver rebut cap altra quantitat. Se li mostren rebuts signats per ell de 1999 i diu que sí però no; que la firma no és seva però s’hi assembla molt, però no ho recorda, però deu ser seva. Que no va rebre diners l’any 1999, que era que Millet pagava directament factures de campanya i ell signava els rebuts per a que constés. Aquest venia per lliure i no sabia que entre les desenes de milers de folis de la causa, hi ha fotografies de front i de perfil de molta gent. Venia molt sobrat.
L’Àngel Colom, en els seus millors moments polítics li deien el sis ales. Fem memòria. Va escindir-se d’ERC per muntar el PI amb la Rahola. La castanya electoral de les municipals de 1999 és monumental i dissolen el partit amb deutes.
L’any 2000 s’arrossegava esverat pels crèdits bancaris pendents i algú li va proposar que anés a veure al Millet que li ho resoldria. I així va ser.
El 15 de setembre de 2000 Millet li va lliurar un xec per 12.500.000 de les antigues pessetes, és a dir, de peles; signa un rebut i se l’ingressa al seu comte personal de La Caixa. Diu que amb això va pagar deutes, però mai ha portat ni un trist paper sobre aquest tema. A la instrucció no va identificar l’autor de la proposta, ara tampoc. Ha vingut a no dir noms. Tampoc diu qui el va assessorar en el conveni de retorn del 12,5 milions de peles signat amb el nou equip del Palau. No sé quin mal li hagués fet dir que va ser Joan Laporta.
Tesi: ell pensava que Millet li feia de mecenes amb calés seus.
Petit problema: el rebut que signa diu que els diners és reben de la Fundació del Palau.
Subtesi: No va llegir el rebut, només va veure que la xifra era correcta: 12 milions i mig de peles.
Els problemes creixen: el rebut només té tres línies; a la primera diu que els diners són del Palau, a la segona diu la xifra i a la tercera diu que es reben segons un “Conveni sobre la cultura catalana en les noves migracions”, que no ha existit mai. Díficil veure la línia del mig i no les altres.
Gota de suor al front.
La Presidència del Tribunal, inclement, interromp l’escena i pregunta innocentment: Sr. Colom, vostè quina formació acadèmica té?
Mestre, diu el testimoni.
Impagable.
A banda, sota el seu nom apareix el nom de la Fundació Espai Catalunya, que es va constituir però va caducar l’expedient d’inscripció a la Generalitat i mai va operar. Llavors va i remata la seva declaració i diu que com que van dissoldre el partit, van deixar estar la fundació. Ostres sí que anaven seriosament fent un partit que es van fer una fundació i tot, com els de veritat!!
Després ve Jaume Camps i, tot i que sembla que està gran, porta el tema al seu terreny i se’n surt tot el que pot. Queda clar que no diu la veritat, però aconsegueix que no se l’acorrali en cap qüestió. En la seva condició d’advocat personal de Millet des de 1979 i de Ferrovial des de 1986 així com de fundador i diputat de CDC al Parlament de Catalunya, és inversemblant que no sabés res de l’afer 4%.
És versemblant, per contra, que fos proper al disseny del tema i, jo crec que els dissenyadors no sabien, ni probablement volien, que la part del 1,5% que no s’havia de fer arribar a CDC, se la quedessin a l’estil Bárcenas Millet i Montull al 80-20%. Jo crec que la seva consciència quedava tranquil·la perquè tot aquest embolat, fet i debatut, anava a favor de Catalunya, un tros a la nostrada institució cultural i l’altra al partit dels pares de la pàtria, aquell que havia de procurar perquè a les festes majors sonés tan poca música andalusa com fos possible (veure la bitàcola del dia 4).
Recordem que a l’agenda personal de Millet hi ha una anotació per al dia 11 d’abril de 2005, a les 10 del matí: Jaume Camps (cafeteria de l’Hotel Diplomàtic + Germà Gordó i Jordi Montull). La reunió de traspàs de la gestió quotidiana de l’afer de Torrent i Millet a Osacar i Montull. Lògicament aquesta reunió és negada per Camps.
Després de diversos dies veient com funcionaven les tres secretàries de Millet, i sabent del seu caràcter dificilet, no crec que la seva agenda estigui equivocada o inventada.
Després ve Sabini. Com hem dit, el seu informe posa en evidència la manca de realització dels encàrrecs del Palau que van provocar pagaments estrafolaris a les empreses Letter, aquelles empreses que feien donacions de més del 30% de la seva facturació a CDC i que van fer fallida. D’això, en termes clàssics, se’n deia prodigalitat.
Àlex Solà Paños
Advocat de la Favb