Una veïna em va explicar que el seu fill de cinc anys es ficava al llit amb les vambes posades per si venia la Policia a desnonar-los. Els nens queden tocats i la por ja no els marxa”. Ciutat Meridiana. Villa desahucio. Zona zero de l’emergència d’habitatge a Barcelona. Aquest és el dia a dia per a molts infants del barri amb la renda per càpita més baixa de la ciutat, on la xifra de desnonaments trenca rècords.
“Normalment, ens toquen entre quatre i cinc llançaments per setmana”, explica Filiberto Bravo, president de l’Associació Veïnal de Ciutat Meridiana. “Hem arribat a tenir-ne onze en un mateix dia. En general, els aconseguim ajornar una setmana o un mes, però el procés i l’angoixa continuen”, denuncia. “Arriba un moment en què no hi ha ajornament i arriba la Brimo amb 10 furgonetes. Els nens han de deixar l’escola, els pares han de buscar pisos on ficar-se… Realment, és una pressió que molta gent no pot suportar”.
Malgrat l’entrada dels comuns a l’Ajuntament el 2015, el problema de l’habitatge, iniciat amb la crisi del 2008, no s’ha pogut revertir. “Fa dues setmanes, hi va haver un llançament en un pis de l’Institut Municipal d’Habitatge. La família hi duia dos anys vivint. És una cosa que fa molt de mal, perquè Colau va entrar a l’alcaldia dient que aturaria els desnonaments i marxarà de l’Ajuntament executant-los. Això sí que és dur. I més quan hi havia una petita esperança per canviar les coses, que ja hem perdut”, es queixa Bravo.
Per tot plegat, a Ciutat Meridiana l’ocupació d’habitatges d’entitats financeres o immobiliàries -que posseeixen el 30% d’immobles del barri- està a l’ordre del dia. No hi ha alternativa. És o això o viure al carrer. “Tenim 200 famílies ocupant pisos de bancs i immobiliàries, esperant alguna solució. A més, moltes d’aquestes persones no tenen papers, són nouvinguts sense res ni ningú, invisibles per a les Administracions”, subratlla l’activista. Quan les famílies recorren a la Mesa d’emergències socials, l’òrgan municipal encarregat d’adjudicar habitatges a aquells en situació de risc d’exclusió residencial, l’espera per aconseguir una llar s’enfila com a mínim als tres anys.
Pisos buits
“Hi ha molts pisos que fa anys que estan buits. No només dels bancs, sinó també de les Administracions: tant de l’Agència de l’Habitatge de Catalunya com de l’Institut Municipal”, denuncia Bravo. Per això demana al govern municipal que es recuperin tots els pisos buits: “Tots aquests habitatges tancats, que són com cromos per als bancs, s’han de destinar a la Mesa d’emergències socials i s’han de repartir a la gent que ho necessita”. També demana que “deixin de passar-se la pilota de l’habitatge” i que no “menteixin tant”. “Si diuen que s’han fet 78 pisos de protecció oficial a Torre Baró, que ho siguin de debò. Del total, només quatre han anat a la Mesa d’emergència”, protesta l’activista, que també demana que el barri deixi de ser invisible a ulls de l’Ajuntament. oriol lapeira portús